AQUELLES DAMES I CAVALLERS QUE ANAVEN A FER EL M... AL PASSEIG DE GRÀCIA

... les riques burgeses barcelonines, vestides i enjoiellades de cap a peus, sortien a exhibir-se per carrers i places, i sobretot al Passeig de Gràcia, en aquelles hores tèbies de sol. 

    Era com una mena de ballet social, d'un regust únic al món (...) era la fira de la moda, que és sempre una forma fràgil i convencional, imposada fugisserament, però amb el fanatisme d'un dogma. Aquí, al cor del nostre poble, la cerimònia tenia un 'ritu' completament autònom, que no es veia enlloc més. Les dames i damisel·les, com he dit, no anaven abillades, anaven 'mudades' (...)

N'hi havia que semblaven custòrides. Algunes mares, ja molt conegudes, amb una filla a cada costat, componien com un retaula o tríptic barroc, curull d'or i pedreria.

 

Fa pocs dies vaig fer una visita al MNAC, molt interessant, a la nova presentació d'una mostra de joieria, aplegada en una vitrina especial, amb obra de Lluís Masriera. També vaig visitar, després, un altre espai, amb joies de Mercadé, Sunyer, Capdevila o Roca. La  visita la va comentar Mariàngels Fondevila, conservadora d'art modern del mateix MNAC. Em vaig quedar amb ganes de sentir més a Fondevila ja que quan t'ensopegues amb persones que saben tant sobre alguna cosa et podries passar hores escoltant-les.

No trec mèrit a la joieria, considerada avui un art indiscutible. Però, es dona la coincidència de què aquests dies estic llegint Tots els camins duen a Roma, del gran Gaziel, que en molts fragments ens evoca la Barcelona fatxenda d'abans de la Primera Gran Guerra. Després, fins i tot avui, la fatxenderia també ha existit i existeix, però pren d'altres formes. Durant uns anys la gran burgesia del moment va tenir el costum d'anar a exhibir-se, als migidies, guarnida i elegant al màxim, amb roba de preu, i, sobretot, joies a dojo. Gaziel manifesta que ni aleshores ni després no ha vist (aquest llibre, memorialístic, es va publicar per primera vegada a principis dels cinquanta del segle passat) tanta joia escandalosament cara portada a l'aire lliure, en plena via pública.

En algun moment Gaziel mostra la seva inquietud davant del contrast d'aquella exhibició de la vanitat en comparació amb la pobresa i la misèria de la gran majoria de la població. Hi havia un petit grup d'aristocràcia rància tot i que la gran majoria d'exhibicionistes eren burgesos, nou rics, aquella gent que Rusiñol, que també pertanyia als benestants, va retratar a obres com Gente bien. O que Carner descriu, sense ironia, sinó amb una mena d'admiració amable, també, fatxenda:

Les dames del passeig de Gràcia

Ara veieu si no és cortesia,
veure les dames en plàcida via,
totes folrades i amb joies de preu
—perquè tot d'una que el temps s'arraulia
van al Passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu —.

Ara veieu si no és cortesia.
Ara veieu.

Gaziel descriu a fons alguns d'aquells personatges, que poden anar en cotxe de cavall, a cavall, o fins i tot a peu. Malgrat l'angúnia que pot produir el retrat d'un mon tan opulent i ximplet, la història d'una d'aquelles pubilles riquíssimes m'ha produït tristor. Hi havia una noia, filla única d'un fabricant pintoresc i folrat, Maria Regordosa, qui, a més, no tenia mare, i feia a casa seva el que li semblava. Col·leccionava obres d'art i objectes de luxe diversos. Un dia, Gaziel explica que la va veure sortir de casa, d'un d'aquells palauets farcits de mobles bons, tapissos i servei domèstic, per enfilar-se al cotxe de cavalls familiar. I al cotxer, que la va saludar respectuós, li va dir ben fort, sense manies:

-Au, anem a fer el merda pel Passeig de Gràcia.  

Gaziel, home d'un altre temps, no escriu 'merda' sino tan sols m...

Aquesta dama, tan afavorida per la fortuna, es va casar, molt enamorada i corresposta, amb un torero andalús, Ricardo Torres, 'Bombita'. El torero va deixar els toros per ella i tot. Però les dones, en molts moments de la vida, passaven per tràngols més complexos i per riscos més terribles que matar toros, els parts. A causa del seu primer part, un nen que va ser l'hereu de la fortuna familiar, Maria Regordosa va morir, de forma prematura, amb poc més de trenta anys.

Em sorprèn que mitificacions urbanes, com la que ha patit el Paral·lel al llarg del temps, no ens expliquin res, o molt poca cosa, de llocs com el Passeig de Gràcia, avui una avinguda comercial i ensopida, sense suc ni bruc. Els ricatxos, burgesos i gauches divines van anar tirant, seguint la tendència, Barcelona amunt, més enllà de la Diagonal, però ja eren tota una altra cosa. Ja no anaven en cotxes de cavalls sinó en automòbils cars i brillants. De fet, sembla que un d'aquells joiers moderns i innovadors, de la segona part de la visita, volia fer joies, sobretot, per a la gent que conduïa 'descapotables'.