PASSEJANT PER BARCELONA, UNA TARDA DE 1954

 

Fa pocs dies van tornar a passar, per betevé, El fugitivo de Amberes, Toni Vall en va fer una breu i entusiasta presentació. Havia vist la pel·lícula fa temps, també per la televisió, en una còpia força deficient. Aquestes coses, gràcies a la tecnologia, han millorat molt. Més enllà del tema cinematogràfic les pel·lícules d'aquella època, amb Barcelona com a escenari, tot i que aquí fins i tot hi surt París, tenen, per a mi, un valor sentimental afegit. Aquesta és de 1954, m'agrada retrobar llocs que vaig veure i no puc recordar, indrets pels quals vaig passar en algun moment, de petita, amb els meus pares.

El director va ser Miquel Iglesias, un home admirable, que va fer de tot i molt, en el mon del cinema, va viure noranta-sis anys, el seu fons, classificat per ell mateix, es troba a la Filmoteca. Una trajectòria tan llarga dedicada al cinema, en aquest país i considerant les circumstàncies diverses i les possibilitats, resulta admirable. De forma inevitable hi trobem, en la seva vida professional, coses millors i pitjors, adaptacions al moment i a les possibilitats. Toni Vall va reivindicar a fons la pel·lícula la qual, en general, de forma injusta, es considera menys interessant que d'altres del mateix director i del mateix gènere, cinema negre rodat a Barcelona, com ara El Cerco.

Com Vall va comentar, en ser preguntat sobre la censura, sobta comprovar com es tolera, aquí, la modèstia policial, una de les noies protagonistes pregunta al policia jove si no hi ha més personal i ell li diu que hi ha un altre polícia però que està de vacances. També és prou agosarat el ball flamenc de l'altre noia, Amelia de Castro de qui, per cert, he trobat poca informació. A Apartado de Correos 1001, quatre anys anterior, l'epíleg inclou, com en d'altres pel·lícules de l'època, un discurs abrandat sobre el sacrifici i el valor de la polícia hispànica.

A la pel·lícula hi trobem actors 'internacionals', com Howard Vernon, un bon actor una mica encarcarat que va viure força anys i va fer de tot, com ara cinema de terror amb Jesús Franco. Vernon era hieràtic, amb un rostre inquietant, i per això ens resulta poc creïble la passió sobtada per la dona fatal i flamenca, però fins i tot els lladres sense escrúpols son humans. Hi surt la bonica i elegant Anouk Ferjak, qui no va tenir les oportunitats que mereixia i que crec que encara es viva. La perla de la corona és poder veure Joan Capri, molt jovenet, fent d'una mena de mariner pinxo de poca volada. També hi trobem, en un paper de dolentot, que no va ser l'únic, a Emili Fàbregas que seria el nostre avi universal amb allò del senyor Dalmau de la Campanya Benèfica. 

Pel que fa als escenaris, reals, la gran majoria, podem veure el Tibidabo, encara sense el Sagrat Cor de la Basílica, amb el seu avió i la seva talaia, el port, llocs de vida equívoca, al Raval i el Paral·lel, és clar, en els quals s'hi ajunta gent de mal viure però d'aparença gens atrotinada. Espais entranyables, com el cinema Kursaal, on crec que vaig veure, d'estrena, i de forma extraordinària en aquells anys, La Cenicienta. Als cines d'estrena la gent humil hi anava molt poc, va ser cosa del meu avi qui, a més, era coix a causa de la polio i va agafar un taxi. Als cinemes de categoria hi havia un senyor uniformat, un porter, d'aquests que de vegades encara hi ha als hotels, que et venien a obrir la porta del taxi i tot. 

I, una mica de passada, també es pot veure el cinema Hora, de molt mala anomenada en aquella època, a prop d'on sembla que troben el cadàver corresponent. El guió, per l'època, no està malament, era del mateix Iglesias i de Joan Bosch, en tot cas potser podien haver-s'hi lluït una mica més. Les escenes amoroses i de seducció son castes i tot just insinuades, com calia, fins i tot alguna fa sospitar que per allà hi ha prostitució encoberta i tot. La persecució a dins de les atraccions Apolo està molt ben aconseguida i una mena de gir circular al final també el trobo ben aconseguit.

M'hauria agradat pujar a aquelles vagonetes de l'Apolo però no hi vam anar mai, no sé si per no gastar o perquè tenien fama de què hi anaven les parelles agosarades a fer màns i mànigues, qui sap. Tinc una gran admiració per la gent que feia cinema en aquells anys i per totes aquelles històries del cinema negre barceloní tinc una mena de devoció molt poc crítica. Son cinema i molt més que cinema, ens passegen per una Barcelona molt mitificada avui, en tants aspectes. Quan era petita no m'agradaven, m'estimava més veure paisatges bonics i amors a l'americana, en colors, sobretot, noies ben vestides i xicots ben plantats tot i que de d'admetre que José Marco, que crec que era català i que no va fer coses gaire rellevants, estava prou bé, sobretot amb aquelles inevitables i elegants gavardines que tant podien lluir els dolents com els bons, per cert. És una sort que betevé continuï amb aquest magnífic espai dedicat al cinema rodat a Barcelona.