No es pot evitar anar al cinema, en algunes ocasions, amb determinats prejudicis. I també té un pes, en la tria, la curiositat. Oliver Dahan, el director d’aquesta pel·lícula, va tenir molt d’èxit amb la que va fer sobre Piaf, molt lloada i que a mi em va decebre i no em va fer el pes. Sobre aquesta biografia de Simone Veil havia llegit en algun lloc que era ben feta, tot i que llarga i avorrida, però sabia que l’havia de veure. He de dir que a mi m’ha agradat força i que les dues hores i mitja de durada m’han passat volant.
No és perfecta ni ho pot ser, hi ha molt de material en la vida d’un personatge tan intens, situat en una època complexa, amb una vida llarga, compromesa i que reflecteix les virtuts i defectes d’aquesta Europa tan contradictòria segons com. Una Europa sobrevalorada, probablement, però fora de la qual les coses son molt pitjors. El director no segueix cap ordre convencional, més aviat opta per un desordre afortunat, en molts moments, però al qual li falta una mica d’estructura, sobretot si pensem en les persones que coneixen poc la trajectòria de Veil o que potser han oblidat els trasbalsos i les horribles tragèdies del segle XX.
Les moltes pinzellades que ens la mostren lluitant a fons per un munt de causes diverses emocionen en molts moments però potser no ens acaben d’explicar el valor i les característiques d’un d’aquells personatges que fan història. I això que tractant-se d’una dona encara té tot plegat molt més mèrit. Simone, Jacob de nom de soltera, va néixer en una família jueva feliç, benestant, amb una mare que havia renunciat a una possible carrera professional per dedicar-se al marit i als fills però que no volia que a les seves filles els passés el mateix.
Malauradament va arribar la guerra, el nazisme, el col·laboracionisme, un tema que fins fa pocs anys resultava molt incòmode als francesos, encara recordo que una pel·lícula tan tèbia sobre la qüestió com Lacombe Lucien va provocar polèmica en el seu moment. Simone Veil va sobreviure a la tragèdia però va perdre els seus pares i un germà i malgrat que la pel·lícula mostra tot just el que cal per situar-nos en aquell horror, no ens l’estalvia. Les guardianes dels camps, els policies, eren francesos. França gosa mostrar-nos la seva cara feixista més inquietant, insults antisemites, masclistes, reticències sobre la manera de fer d’una dona que volia veure el que passava i no tan sols que li expliquessin.
Un mon encara molt proper al present, amb aspectes com el tema d’Algèria, la guerra a l’antiga Iugoslàvia o l’arribada de l’epidèmica del VIH, que ens recorden com han anat les coses. Veil reflexiona en algun moment sobre el poc que ha pogut aconseguir i, encara, amb moltes dificultats. El seu marit, home del seu temps, no ho va passar gaire bé, tot i que va acabar resultant un secundari feliç i conformat, un bon suport per a una dona d'aquesta volada. Els prejudicis contra les dones esclatarien a fons durant el debat sobre l’avortament. I, el pitjor, dretes i esquerres mostren sovint sectarismes i una tendència inquietant a retornar quan es pot a posicions conservadores.
Malgrat les males experiències Veil confiava en la democràcia, en una França sovint sobrevalorada per nosaltres, i, sobretot, volia creure en una Europa democràtica, unida, oberta a un futur que fes impossible o, al menys, molt difícil, la tragèdia col·lectiva, la guerra, el racisme... La pel·lícula no s’inventa res i encara es queda curta, podria ser molt més dura amb la política convencional i la inoperància davant d’allò que no afecta de forma directa.
El personatge de Veil l’interpreta Rebecca Mader, de jove, i Elsa Zylberstein, de gran, actrius esplèndides, no gaire conegudes per nosaltres. Potser per fer físicament més convincent el personatge, a l’edat madura, s’ha caigut en un excés de maquillatge cosa que produeix, en ocasions, un efecte una mica teatral. En general, però, tot el repartiment està molt bé. Hi ha fragments que s’allarguen en excés i d’altres situacions per les quals es passa una mica massa de pressa. De Veil conservem textos, llibres, filmacions, fotografies... qui vulgui aprofundir més en el personatge ho té relativament senzill i ja s’han reeditat, amb motiu de l’estrena, llibres emblemàtics com ara L’aube a Birkenau. No cal dir que el millor, si es pot, és accedir als textos en francès i, en el cas de la pel·lícula, veure-la en versió original.
Mirar una mica enrere va bé per constatar el que s'ha aconseguit, també a casa nostra, en un moment en el qual la queixa sembla obligatòria i el sentiment apocalíptic ximplet, irrefutable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada