Com que ja soc vella -o menys jove, que no vull fer enfadar el Francesc Puigcarbó en tal dia com avui- encara recordo aquelles targes que passaven diferents professionals, per les cases, amb la intenció de recollir propines, 'aguinaldos' o estrenes. Les targes, malgrat modernitzar-se de forma subtil, van anar fent moixoni, com tantes altres coses. En passaven el sereno, el vigilant, el carter, el repartidor del vi i molta altra gent, el fanaler, per exemple, homes tots ells, en aquella època, que jo recordi.
Al darrera acostumaven a portar un poemet, en molts casos una dècima. La dècima va ser una composició poètica molt popular fins al punt de què, d'aquells versos de Nadal que apreníem les criatures, se'n deia 'dècima', en general, encara que la rima no respongués exactament a l'ortodoxia exigible. La dècima original també es deia 'espinela' a causa de què el poeta Vicente Espinel en va fixar la normativa. Hi ha hagut poetes moderns que l'han fet servir tot i que a Catalunya els ceballuts lletraferits no hi han tingut afició, al menys no pas tanta com als sonets o les sextines.
Durant anys, i crec que en alguna escola exòtica encara en conserven una mica el costum, els infants apreníem, per Nadal, un 'vers'. Aquest vers es recitava el dia de Nadal, a dalt d'una cadira, i després es passava la guardiola per tal que la família ens amollés alguna propineta. Es triomfava, en general, i els aplaudiments familiars eren una benedicció en temps d'escassedat. Recordo que una vegada jo tenia una guardiola en forma de gallina, em va caure a terra i se'm va trencar, després de la recitació.
Tot ha canviat molt, la rima ha anat de baixa, fins i tot el ritme, i els poemes en vers lliure son més difícils de memoritzar. És clar que la memorització, que respon a una facultat de l'ànima tan rellevant com la memòria, que va acompanyada de l'enteniment i la voluntat, ha estat objecte de campanyes vergonyoses en contra seva, per part, tot s'ha de dir, de molts ganduls. Durant uns anys la rima i el ritme van semblar vulgaritats de mals poetes i la cosa encara cueja. Les modes canvien, en tots els camps. I les tendències.
Avui, tafanejant per les moltes entrades nadalenques que he anat endegant durant tant temps de blog, diria que gairebé vint, si compto la prehistòria i allò del blocat, m'han sortit perles com ara aquesta dècima, rimada com una dècima de veritat, i aquesta proclama en contra dels Tions humanitzats que, com podeu suposar, no ha tingut cap mena de transcendència i que he fet arribar a algunes coneixences que sé que comparteixen la meva fòbia tionera. Nadal és una festa amb un excés de mitologia, a favor o en contra, i també té el seu vessant humorístic i berlanguià, com tot a la vida.
MANIFEST (2015), EN CONTRA DELS TIONS HUMANITZATS
En els meus temps infantils
no feia cagar el tió,
era cosa de pagès
aquella noble afició.
Tampoc el Pare Noel
corria pels meus verals.
Amb els Reis n’hi havia prou
I em duien quatre regals.
Quan ja es va bufar cullera
i anàvem menys escurats
vam fer regalets a dojo,
inútils i exagerats.
I el Tió, la noble soca,
botànica i ancestral
va entrar a més llars catalanes
per arrodonir el Nadal.
Més ai, no sé qui devia
reconvertir el tronc remot
en un ninot poca traça
amb cara de carallot.
Li van fotre barretina,
el van diversificar.
Les criatures el pinten
abans de fer-lo cagar.
I ja no és el Tió històric
Ara és el cagatió,
lleig com un pecat mortal
i a sobre, fa molta por.
Si algú creia que érem fins,
gent seriosa i agradable
contempleu la xaronada
d’aquests ninots del diable.
Per acabar d’adobar-ho
el caganer pagerol
ha generat un imperi
de caganers sota el sol.
Els cagations s’estenen
per comarques i poblats,
n’hi ha un munt a totes les fires,
les escoles i entitats,
a les llars més entranyables,
botigues d’anomenada,
als basars dels bons xinesos
i als mercats d’entre setmana.
Fuig lluny de mi espantaiaies,
ninot horrible i xaró!
Crema’t al foc d’en Banyeta,
i no caguis més torró.
O retorna al bell aspecte
de tronc fort i resistent
que entoma les bastonades
amb cor ardit i valent.
Fora, nous cagations
i caganers de consum,
i barretines xarones,
tan de bo us tornéssiu fum.
En el Nadal del present
inicio una campanya
contra aquests cagations
que em produeixen migranya.
Sovint somnio que m'encalcen,
que són ninots criminals,
que perversos em torturen,
i que em porten tots els mals.
Inútils són les protestes,
prou que ho sé, el món és com és.
Sembla que anem endavant
caminant a l’inrevés.
Ni barretina vermella
al tronc amb cara pintada,
ni polítics caganers,
ni cap altre xaronada.
Endavant molsa aromàtica,
i suro per fer muntanyes
i figuretes de fang
i res de coses estranyes.
A l’anònim inventor
dels lletjos cagations
desitjo un llarg purgatori
i un Nadal sense torrons.
2 comentaris:
Recordo el carter i al sereno venint a casa amb la tarja i la dècima, el sereno no ho recordo, però el carter que es deia Arturo, recitava la dècima, i la mare li donada cinc pessetes.
Avui que fa un preciós dia de primavera, he sortit amb la bici. Per la perifèria no voltava ni Cristu (clar, acabat de néixer, no estava el nano d'endergues), però de tornada i en passar pel centre de la vila, m'he adonat que els únics vianants que hi havia i n'hi havia bastants, eren els que passejaven el gos, o la gosa.
Salut i bon Nadal.
Hi ha gent que surt a la muntanya, aquests dies, la meva neta ha anat amb els pares al Puig Madrona a veure el pessebre del centre excursionista de Molins de Rei, jo avui no he sortit però recordo algun matí de Nadal amb Barcelona gairebé deserta, i no parlo de la pandèmia, ep. Pel matí, en general, qualsevol dia veus primer als qui passegen el gos i, una mica més tard els qui passegen els menys joves (vells) que van en cadira de rodes, moltes d'aquestes acompanyants son 'de fora'
Publica un comentari a l'entrada