MASCLISME EXPLÍCIT A LA LITERATURA POPULAR I CULTA, MEDITACIONS HIVERNALS

 

Estic escoltant per la ràdio efemèrides, o sigui, referències a fets del passat, la gran majoria naixements i defuncions de gent coneguda, que es van esdevenir en tal dia com avui. Van morir, escolto, Emily Brontë, Mastroianni, Carlos Cano. I va nèixer Edith Piaf. Avui és senzill mirar per la xarxa aquestes llistes d'efemèrides diverses, sovint resulta sorprenent comprovar el molt que ignorem, gent important que ni ens sona, fets històrics que desconeixem o hem oblidat. Cada dia s'aprèn alguna cosa.

Piaf va ser una dona que va morir molt jove, amb una vida complexa, avui un gran mite francès. Els francesos son molt mitificadors de la seva gent, per contradiccions que tinguin acaben per ser sacralitzats, si parlen francès, Dieu els dongui glòria, vaja. Potser tots els països ho fem, fins i tot ho fem amb gent del barri, del poble. 

Piaf, entre moltes altres cançons, va popularitzar un tema que havia estrenat, crec, Mistinguette, Mon homme, un cant a la dependència del mascle, una mena de xulo que l'estova i li pren els calerons, i ella, contenta i enamorada. Avui em sorprenen lletres raretes d'aquest tipus, encara se'n fan però estan mal vistes. La mitologia literària i cinematogràfica ha incrementat una mena de tendència masoquista de les dones que ha estat nefasta. Molts tangos son una denúncia de les males dones a les quals, en moltes ocasions, s'estossina. Curiosament, llibres que incideixen en el tema, allò de les ombres de Grey o la Història d'O, els van escriure senyores. Els famosos i brillants cims rúfols de l'Emily Brontë també expliquen la història d'un personatge negatiu, maltractador, amb un amor dependent i salvatge. Gilda mateix és una víctima del carallot de la bufetada amb el qual, tot s'ha de dir, acaba convivint feliçment. 

Fa temps escoltava un programa de ràdio on posaven discos antics, recordo que el locutor va manifestar en una ocasió que no posaria més allò del presoner número nou, aquell que matava la dona i l'amant i no es penedia i si els trobava al més enllà assegurava que ho tornaria a fer. Era una cançó que vam cantar moltes vegades anant d'excursió a causa de què la mateixa Joan Baez en va fer una versió acrítica. A mi m'agrada la cobla andalusa, n'hi ha una que ara canta gent jove, aquella que fa 'no debía de quererte y sin embargo te quiero', un amor incondicional fins a la mort per un senyor que n'hi fa de tots colors. Els tangos son una mina, com ara aquell de la Nit de Reis en la qual el senyor torna a casa i mata dona i amant, l'amant sovint és un amic, en aquest cas el amigo más fiel, cosa que tampoc no és estranya perquè las dones no tenien gaire ocasions de conèixer massa gent fora del matrimoni. Una variació de dona dolenta i perversa és aquella de L'àngel blau, tot un professor madur cau en la degradació absoluta per culpa de la perversa actriu de bon veure. Fins i tot en casos de corrupció de vegades surt allò de què 'la dolenta era ella', cosa que, en tot cas, palesa que el gran home era un ximplet que no s'adonava de la realitat. 

En català també tenim coses d'aquestes tot i que al menys el Mestre Jan, aquell a qui se li està covant l'arròs i que, a l'últim moment, s'estima més plorar a llàgrima viva en lloc de salvar el seu honor a base de sang i fetge. I no entro en el camp de l'operística, ep. Fa uns dies, en un programa sobre literatura, mencionaven el tracte que a les 'bones novel·les' es dona a les dames. Totes les adúlteres acaben malament, suïcidades, en general, excepte la Regenta que no mor però no sé si encara ho deu passar pitjor, després del desenllaç. La situació de la dona, al mon occidental, ha millorat, però queden molts indrets on és lamentable i fins i tot en el mon occidental tornen de tant en tant cançons clarament masclistes que en d'altres temps hauriem trobat 'normals'. La cançó popular és plena de dones estossinades, fins i tot pel pare, com la pobra Caterineta que se'n va a ballar a la plaça i el seu progenitor se la carrega a bastonades per escandalosa.

Buñuel va fer una versió sui gèneris de Tristana on potenciava la perversió del personatge. Expliquen que a Pardo Bazán li agradaven les tres quartes parts de la novel·la original i es va enfadar amb Galdós a causa del final que va endegar, la protagonista s'allibera de l'abusador, se'n va amb un pintor i tot podria acabar més o menys bé però aleshores té un tumor, li tallen la cama i torna amb l'abusador i passen el temps anant a missa. Consti que no té res a veure que un llibre (o un film) sigui bo i estigui ben escrit amb el tema dels valors i costums que reflecteix. De vegades es diu que 'les coses eren així' però no eren pas així sempre ni en tot moment, hi havia de tot i més.

 

L'amor obsessiu i dependent també va de baixa. Les societats que oprimeixen les dones també perjudiquen els homes bons, vegis l'Iran. La llibertat és bona per a tothom malgrat els seus riscos i els temorencs que creuen que 'les dones, avui, es passen'. Abans no existien pintores, escultores, compositores, a tot estirar alguna poeta. Ara en van sortint per tot arreu. És clar que hi ha hagut dones dolentes, però han estat minoria, les baralles violentes han estat cosa de noiets i de senyors, en general. Fins i tot Gorki, a 'La mare', justifica el pare violent perquè és desgraciat. La mare encara pateix més i no va estovant la criatura. 

La gran revolució dels nostres temps ha estat el gran canvi en la valoració de la dona, un fet transversal tot i que, com sol passar, la gent 'amb possibles' ho té millor, això també passa amb els senyors i ningú no es queixava. Gent amb diners feia estudiar els fills i a les filles, a tot estirar, magisteri o filosofia. I, encara més, després les posaven a parir, literàriament parlant, i ja es dedicaven a la llar. Com pot ser que intel·lectuals de prestigi, Tolstoi, Maragall, tinguessin més de deu fills i ho trobessin 'normal'? La dona de Tolstoi ha estat criticada sovint quan, a banda de la feina, amb tanta criatura, li passava en net les novel·les i aneu a saber si no n'escrivia fragments llargs i tot. 

Quan jo era molt joveneta les noies de pobles petits, si havien festejat, allà ja no es casaven perquè estaven tocades. El tema, complex i controvertit, de la prostitució es presta a anàlisis profunds però sovint es toca pel damunt i gràcies, sense escoltar massa les implicades ja que, o bé son víctimes de l'explotació o bé no tenen interès en que se sàpiga gaire de la seva activitat. De vegades et preguntes com dones  molt intel·ligents van viure al servei de marits brillants però més tontos que no pas elles i d'això fa quatre dies. Un cas emblemàtic que darrerament s'ha evidenciat és el de les dones de la generació del 27, els mateixos senyors les van 'amagar' o se'n van servir. I és que una mitologia habitual ha insistit en allò de què la parella havia de ser més alta, més rica, més exitosa i més velleta que no pas la xicota. S'havia d'admirar el senyor de forma devota, altrament els homes es frustraven. Una variant de fantasia masculina és la del Pigmalió i també la de la dona pecadora i l'home redemptor i 'salvador'. 

Tot ha canviat molt, avui, més enllà d'homes i dones hi ha un munt de possibilitats lligades a la llibertat de pensament, la llibertat espanta perquè no hi ha qui posi portes al camp, quan s'ha obert l'aixeta ja es va difícil tancar-la si no és que arriba una dictadura d'aquelles que castren a tothom però, sobretot, a les dames. Els homes també han canviat, com és lògic, i malgrat els grans canvis el mon no s'enfonsa, si s'enfonsa en algun moment serà per uns altres motius. I admeto que hi ha molts homes oblidats, també, però, segons la meva opinió subjectiva, aquesta seria una altra història. El masclisme era i és una tendència universal i transversal fins fa, com qui diu, quatre dies.

Versió original, n'hi ha en castellà i en català, ep.

Sur cette terre, ma seule joie, mon seul bonheur
C'est mon homme
J'ai donné tout ce que j'ai, mon amour et tout mon cœur
À mon homme

Sur cette terre, ma seule joie, mon seul bonheur
C'est mon homme
J'ai donné tout ce que j'ai, mon amour et tout mon cœur
À mon homme
Et même la nuit
Quand je rêve, c'est de lui
De mon homme
Ce n'est pas qu'il soit beau, qu'il soit riche ni costaud
Mais je l'aime.

C'est idiot
Il me fout des coups
Il me prend mes sous
Je suis à bout
Mais malgré tout
Que voulez-vous
Je l'ai tellement dans la peau
Que j'en deviens marteau
Dès qu'il s'approche c'est fini
Je suis à lui
Quand ses yeux sur moi se posent
Ça me rend toute chose
Je l'ai tellement dans la peau
Qu'au moindre mot
Il m'ferait faire n'importe quoi
J'tuerais, ma foi

J'sens qu'il me rendrait infâme
Mais je ne suis qu'une femme
Et, j'l'ai tellement dans la peau
Pour le quitter c'est fou ce que m'ont offert
D'autres hommes
Entre nous, voyez-vous ils ne valent pas très cher
Tous les hommes
La femme à vrai dire
N'est faite que pour souffrir
Par les hommes

Dans les bals, j'ai couru, afin de l'oublier j'ai bu
Rien à faire, j'ai pas pu
Quand il m'dit "viens"
J'suis comme un chien
Y a pas moyen
C'est comme un lien
Qui me retient
Je l'ai tellement dans la peau
Qu'j'en suis dingo
Que celle qui n'a pas aussi
Connu ceci
Ose venir la première
Me jeter la pierre

En avoir un dans la peau
C'est le pire des maux
Mais c'est connaître l'amour
Sous son vrai jour
Et j'dis qu'il faut qu'on pardonne

Quand une femme se donne
À l'homme qu'elle a dans la peau
À l'homme qu'elle a dans la peau
C'est mon homme, c'est mon homme
Un homme que j'ai dans la peau
Un homme que j'ai dans la peau
C'est mon homme
C'est mon homme, c'est mon homme, c'est mon homme