MEY RAHOLA, UN DESCOBRIMENT

 

Fins al 25 de maig de 2023 es pot veure, al MNAC, l’exposició de fotografies de Mey Rahola, comissariada per Lluís Bertran, Roser Martínez i Roser Cambray. El dilluns, 12 de desembre, vaig tenir la ocasió de fer-hi una visita comentada, amb un grup dels ‘Amics del MNAC’, a càrrec de la Historiadora de l’Art Anna Vallugera, a qui crec que cal felicitar. Una visita extraordinària i motivadora, a causa de la qualitat de les explicacions a més a més de la sort d’haver pogut formar part d’un grup relativament poc nombrós, en un d’aquests dilluns màgics en els quals s’obren visites de forma exclusiva per als ‘Amics’.

Mey Rahola (1897-1959) va ser una de les primeres dones conegudes en l’àmbit de la fotografia artística. Entre els anys 1934 i 1936 se la menciona sovint a la premsa catalana de l’època, a causa de la seva participació en exposicions, en les quals va aconseguir alguns premis. Malauradament, com ha passat amb tantes dones, la seva figura va desaparèixer de forma sobtada fins que un seu descendent ha contribuït a la difusió de la seva obra, al menys de la part  que s’ha conservat en l’àmbit familiar.

Pel que ens mostra l’exposició ens adonem que Mey Rahola forma part de la nova dona de l’època, innovadora, republicana, independent, culta i amb un remarcable nivell d’ironia. La guerra i l’exili van escapçar la seva carrera tot i que va continuar fent fotografies, ja fos com a un mitjà de subsistència en els difícils primers anys a França o, més endavant, com afeccionada.

Durant molts anys se’ns havia dit que no hi havia pràcticament dones pintores, compositores, escultores. Algunes, poques, escriptores, a tot estirar. En aquests darrers anys estem recuperant un munt de dones professionals, en tots els àmbits, i amb una qualitat equiparable a la de qualsevol home que hagués fet la mateixa feina. Pertanyia a una classe privilegiada, cert, cosa que en ocasions es comenta amb la intenció de menystenir la tasca femenina quan, de fet, també els homes importants, fins fa quatre dies, pertanyien als mateixos estaments. L’educació ha estat un privilegi minoritari fins fa poques dècades.

El MNAC està fent una tasca immensa, en aquests darrers anys, per recuperar figures importants, poc conegudes o oblidades, en diferents camps artístics i ha posat en valor el seu fons fotogràfic. Ha adquirit unes quantes fotografies de Mey Rahola i ha propiciat una molt bona, no gaire extensa, que es completa amb una altra que es fa al Museu de l’Empordà en la qual s’apleguen, sobretot, fotografies de tema marítim. Mey Rahola va ser també una gran afeccionada a la navegació esportiva i la primera dona catalana en obtenir el títol de patrona de vaixell.

S’ha situat l’exposició en un àmbit molt adient del Museu, lligant amb el tema de la guerra civil i les crisis polítiques del segle XX. Així, trobem tres espais, que es corresponen amb els anys 1931-1936, 1937-1945 i 1946-1959. Rahola va comptar amb el reconeixement dels cercles fotogràfics catalans, en un moment en el qual l’afició a la fotografia, tant des d’un punt de vista artístic com documental, anava en augment. Era aquell un entorn en el qual els homes tenien gairebé l’exclusivitat. Se’ns mostra avui com una dona avançada, moderna, interessada, a banda de la fotografia, per l’esport o la navegació. L’optimisme de l’època es va veure truncat amb la nostra guerra civil i, ben aviat, amb la segona guerra mundial.

Mey Rahola es va haver d’exiliar, amb la seva família, estava casada amb Josep Xirau, va continuar fent fotografies i, fins i tot, en moments difícils, l’afició va esdevenir feina i va contribuir a millorar la situació econòmica en temps complexos, fins que el seu marit no va podeer entrar a treballar, més endavant, a la UNESCO.

Gràcies a les explicacions d'Anna Vallugera vam copsar detalls que palesen la grapa i la vocació de Mey Rahola. Encara que retrati fills i paisatges propers hi ha una intenció més profunda en les seves imatges, que reflecteixen, així mateix, les tendències més avançades del moment en el camp de la fotografia. Els objectes quotidians i l’entorn familiar assoleixen en la seva obra una intenció que va molt més enllà de la fotografia convencional.

Rahola no va tornar a l’estat espanyol de forma definitiva, tot i que va poder visitar la família a partir de finals dels anys quaranta del segle XX. Sembla que va fer una vida força lliure i que els seus nets la recorden fent fotografies sovint. Son els descendents, un besnet sobretot, els qui han guardat i recuperat moltes de les fotografies i angunieja pensar com, durant molts anys, ha estat una desconeguda, en comparació amb molts homes fotògrafs de la seva època i de la seva generació. Va morir relativament jove pels paràmetres actuals, amb poc més de seixanta anys. Afortunadament hem recuperat una part de la seva feina, present en publicacions i catàlegs del temps de la República. 

Caldrà anar més d’una vegada al MNAC i contemplar, sense pressa, una mostra que sense ser excessiva té un gran interès i una gran bellesa i ens retorna la tasca d’una dona que, sense fer massa soroll, resulta fascinant en molts aspectes. A la web del museu podem trobar força documentació i moltes de les imatges exposades, així com informació sobre activitats relacionades amb l'exposició.