EVOCACIONS LITERÀRIES I ARTÍSTIQUES BARCELONINES

 

Quan era molt joveneta, amb una companya d'escola, anàvem tot sovint, els primers diumenges de mes, a 'veure museus', ja que aquell dia eren de franc. Un dels nostres indrets habituals de visita era el MNAC, aleshores Museu d'Art Romànic. També anàvem sovint a la Virreina i al d'Historia de la Ciutat i a molts altres, el nostre preferit era el Marés i el seu fons més romàntic i evocador, caixes de mistos, revistes de moda antiga, targes diverses, algunes fins i tot amb imatges una mica agosarades, que ens trasbalsaven.

Els museus eren, aleshores, llocs gairebé deserts on ressonaven les nostres passes una mica temorenques. El MNAC tenia l'obra amuntegada, un escenari semblant al que veiem reflectit en quadres antics on es reprodueixen espais d'estudis en els quals els col·leccionistes aplegaven els seus tresors. Hi ha una descripció interessant de com era tot plegat, al museu del Palau Nacional, al llibre El Marge. Més enllà de la història central, amb aquell personatge estrany i decebut de tot. El llibre és de 1967, Joan Oliver el va traduir al català el 1979.

En aquells anys el llibre, que va conèixer una mediocre versió en cinema, amb la protagonista d'Emmanuelle,  en pau descansi, com a improbable prostituta del Barri Xino, es va promocionar a causa del seu contingut 'agosarat' i diria que la resta de la literatura de l'autor és, encara, poc coneguda. Rellegir El Marge, avui, ens situa en una Barcelona sòrdida, contemplada per un francès en hores baixes que veu, en el monument a Colom, un símbol fàl·lic amb prepuci evident i que a l'actual MNAC troba quatre gats, foscor i molta pols. Fins i tot, si la memòria no m'enganya, algun japonès. 

En aquella època hi havia dos quadres que ens cridaven molt l'atenció, al MNAC que encara no era el MNAC, la Mare de Déu dels Consellers i el del martiri de Sant Cugat, en el qual es reconeix el monestir en obres, el sant té el coll a mig tallar, fa pinta de màrtir agonitzant i se li veuen els pels púbics per damunt del tapa-rabos. La part d'art modern era a la Ciutadella. Amb els canvis, relectures i promocions turístiques he perdut de vista obres diverses, tot i que, de tant en tant, algunes ressusciten.

Quan, molts anys després, vaig estudiar Humanitats a la UOC, a distància informàtica i en el primer grup pilot, amb el gran professor Campàs, d'Història de l'Art, vaig fer un treballa sobre la Mare de Déu dels Consellers. No hi havia, encara, internet, em va costar trobar informació, i avui aquell treball em semblaria lamentable, però va afermar la meva admiració per aquella imatge barcelonina ancorada en el temps. Em semblava una meravella,  aquella Mare de Déu, però després vaig poder veure, ni que fos en llibres o per l'ordinador, quadres en els quals Dalmau es devia inspirar i les comparacions, de forma inevitable, mostren la distància qualitativa indefugible.

Els retrats dels consellers, amb els més importants situats en lloc preminent i més alts del compte, encara avui em produeixen un efecte hipnòtic. No son senyors gaire afavorits però eren gent important i privilegiada, en el seu context. L'art va evolucionar fins al punt fatxenda de col·locar les persones normals molt a prop de la protagonista i, fins i tot, de mostrar que tenen la mateixa mida que la Mare de Déu. Vaig sovint al MNAC, m'he fet dels 'Amics' i, a més a més, tinc el museu relativament a prop de casa. He vist canvis, evolucions, tendències, i encara en veure més si arribo a més vella. També he vist augmentar el turisme fins a límits que no hauria imaginat durant la meva primera adolescència.

Em vaig apuntar aquest any, com en alguns altres, a un cicle online sobre temes diversos que va organitzant el Museu. Enguany se centra en les connexions artístiques entre una peça del museu i alguna altra important, passant pel context cultural que va propiciar la relació. El cicle és a càrrec de Mercè Riera, com d'altres que he fet i que també ens va comentar la visita a l'exposició sobre Chagall de la qual parlava fa uns dies. Alternar visites convencionals amb activitats online ho trobo una meravella. Mercè Riera explica molt i molt bé i s'ho prepara tot a fons. He après molt en aquest tipùs d'activitats. A la vida, per poc tafanera que siguis, vas aprenent de forma constant, és allò de la dita castellana 'no te acostarás sin saber una cosa más'. 

Comprenc que hi hagi gent viatgera, jo ho era més, ara, per circumstàncies, no puc voltar gaire però tornar a contemplar llocs i obres que he vist moltíssimes vegades em resulta molt interessant. Fa anys vaig sentir un fotògraf ja gran que s'havia especialitat en retratar la zona de Sant Llorenç de Munt, deia que la gent diu que coneix un indret però que el coneix, sovint, de passada, en hores concretes, en una estació de l'any... El mateix pel que fa a les obres d''art, diria jo. El tema podria provocar molts debats aprofundits, encara més en temps de massificació turística. Tot son gustos i èpoques vitals. 

Internet i les seves possibilitats, tan bescantades en ocasions, amb el seu excés d'informació, em sembla una meravella. Hi pot haver mentides, errades, el que vulgueu, però pots contrastar, cercar, comparar, investigar. També he trobat errades i enganys a llibres i publicacions del passat que tenia per serioses i indiscutibles. Sempre ens enredaran, a posta o sense voler. Pujar a Montjuïc, al MNAC, sobretot si les escales automàtiques funcionen, entrar al museu i fer un volt per la muntanya em sembla, encara, un miracle  a l'abast. Els ramats de turistes, d'escolars, que de vegades provoquen cert rebuig també tenen la seva grandesa. 

Tornar a llegir El Marge te avui el valor afegit de comprovar el molt que, amb les seves limitacions i bunyols, ha millorat la ciutat i hem millorat, en general, des d'aquells seixanta i setanta tan mitificats. Un amic més gran que jo, en una ocasió, ironitava, deia que 'amb Franco vivia millor perquè ell era molt més jove'. Feia broma, és clar, però hi ha alguna cosa de certa en el comentari. Potser m'agradaria tornar a entrar al MNAC polsós i solitari del passat, tornar a veure unes estàtues malmeses que eren damunt dels pilons de la barana propera i que van desaparèixer no se quan. O poder patinar a La Foixarda pretèrita. La Mare de Déu i els seus devots consellers, afortunadament, continuen contemplant el pas de la gent per les sales d'un palau que ha sobreviscut per casualitat atzarosa, per cert. 

De vegades, de tant mirar-los, m'he ensopegat per Barcelona rostres molt semblants als dels  consellers del quadre, potser en son descendents, qui sap. També, en ocasions, me'ls he imaginat cantant la famosa cançó del Retaule del Flautista. 

SOMNIS, PINTURA, VIDA I HISTÒRIA

 

Al Palau Martorell, un espai relativament nou, situat en un indret emblemàtic, es presenta una exposició dedicada a Marc Chagall, amb un bon nombre d’obra seva, pictòrica i gràfica, que es podrà visitar fins al mes de març. Chagall (Bielorrúsia, 1887-França, 1985) és avui un artista reconegut, amb moltes influències però amb una obra personal i un estil propi, fàcil de reconèixer però inclassificable. Chagall defuig etiquetes, beu en moltes fonts però acaba per ser tan sols ell mateix.

L’exposició porta per nom ‘El color dels somnis’ i és que el color és molt present a l’obra de l’artista, tot i que es poden veure peces i aiguaforts en blanc i negre. Va viure molts anys, va patir totes les tragèdies i trasbalsos del segle XX i l’exposició s’estructura en seccions dedicades als grans temes que el van inquietar i motivar. Records de la infantesa, amb el pes de les tradicions russes i jueves, moltes referències a la seva espiritualitat, presents a les imatges relacionades amb la Bíblia, amb unes quantes dedicades al llibre de l’Èxode, l'amor, els animals, els espais estimats, la vida, en definitiva, en totes les seves manifestacions internes i externes.

Malgrat els problemes amb els quals es va ensopegar va ser un home vital, optimista, fascinat pel circ, per la ciutat de París, que el va acollir, i també, de forma recurrent, hi trobem moltes referències al sentiment amorós, que donava sentit a la vida i l’art i que explica l’esclat de color que sura, per exemple, en els seus rams de flors. Dues guerres, molts viatges, un llarg exili, antisemitisme, desarrelament però també amor al mon i la seva gent. Un mon pel qual es va moure, de grat o per necessitat, per instal·lar-se de forma definitiva a prop de la Mediterrània. Per damunt de les tragèdies del segle XX l'obra de Chagall traspua esperança.

En els darrers anys s’han dedicat al pintor diferents exposicions. A nivell personal encara tinc molt viu el moment en el qual, al Museu de Tossa, lloc on va fer algunes estades, em vaig ensopegar per primera vegada amb ell, gràcies al seu extraordinari violinista celestial. Molt important és també, a l'exposició, la part dedicada a les il·lustracions dedicades a la totalitat de faules de La Fontaine.

En l’aspecte amorós cal evocar la figura de Bella, primera esposa i musa del pintor fins la seva mort prematura, l’any 1944. Tots dos sentien l’amor com una força que els donava suport davant dels problemes de la vida. La pintura de Chagall és plena de símbols recurrents però potser resultaria equívoc voler fer massa interpretacions i cercar significats que poden ser variables segons els ulls que contemplen les imatges. Chagall és vida, color i optimisme, malgrat els seus problemes i les moltes complicacions de la seva vida. Fins i tot a qui no entusiasmi, d’entrada, l’obra del pintor, és possible que acabi per no poder defugir la fascinació que provoquen, en molts casos, les seves imatges i els seus escenaris.

Vaig fer la visita a l’exposició amb un grup d’Amics del MNAC i cal dir que sense el guiatge inspirat i inspirador de Mercè Riera molts aspectes m’haurien quedat a mitges o passat per alt.

MEY RAHOLA, UN DESCOBRIMENT

 

Fins al 25 de maig de 2023 es pot veure, al MNAC, l’exposició de fotografies de Mey Rahola, comissariada per Lluís Bertran, Roser Martínez i Roser Cambray. El dilluns, 12 de desembre, vaig tenir la ocasió de fer-hi una visita comentada, amb un grup dels ‘Amics del MNAC’, a càrrec de la Historiadora de l’Art Anna Vallugera, a qui crec que cal felicitar. Una visita extraordinària i motivadora, a causa de la qualitat de les explicacions a més a més de la sort d’haver pogut formar part d’un grup relativament poc nombrós, en un d’aquests dilluns màgics en els quals s’obren visites de forma exclusiva per als ‘Amics’.

Mey Rahola (1897-1959) va ser una de les primeres dones conegudes en l’àmbit de la fotografia artística. Entre els anys 1934 i 1936 se la menciona sovint a la premsa catalana de l’època, a causa de la seva participació en exposicions, en les quals va aconseguir alguns premis. Malauradament, com ha passat amb tantes dones, la seva figura va desaparèixer de forma sobtada fins que un seu descendent ha contribuït a la difusió de la seva obra, al menys de la part  que s’ha conservat en l’àmbit familiar.

Pel que ens mostra l’exposició ens adonem que Mey Rahola forma part de la nova dona de l’època, innovadora, republicana, independent, culta i amb un remarcable nivell d’ironia. La guerra i l’exili van escapçar la seva carrera tot i que va continuar fent fotografies, ja fos com a un mitjà de subsistència en els difícils primers anys a França o, més endavant, com afeccionada.

Durant molts anys se’ns havia dit que no hi havia pràcticament dones pintores, compositores, escultores. Algunes, poques, escriptores, a tot estirar. En aquests darrers anys estem recuperant un munt de dones professionals, en tots els àmbits, i amb una qualitat equiparable a la de qualsevol home que hagués fet la mateixa feina. Pertanyia a una classe privilegiada, cert, cosa que en ocasions es comenta amb la intenció de menystenir la tasca femenina quan, de fet, també els homes importants, fins fa quatre dies, pertanyien als mateixos estaments. L’educació ha estat un privilegi minoritari fins fa poques dècades.

El MNAC està fent una tasca immensa, en aquests darrers anys, per recuperar figures importants, poc conegudes o oblidades, en diferents camps artístics i ha posat en valor el seu fons fotogràfic. Ha adquirit unes quantes fotografies de Mey Rahola i ha propiciat una molt bona, no gaire extensa, que es completa amb una altra que es fa al Museu de l’Empordà en la qual s’apleguen, sobretot, fotografies de tema marítim. Mey Rahola va ser també una gran afeccionada a la navegació esportiva i la primera dona catalana en obtenir el títol de patrona de vaixell.

S’ha situat l’exposició en un àmbit molt adient del Museu, lligant amb el tema de la guerra civil i les crisis polítiques del segle XX. Així, trobem tres espais, que es corresponen amb els anys 1931-1936, 1937-1945 i 1946-1959. Rahola va comptar amb el reconeixement dels cercles fotogràfics catalans, en un moment en el qual l’afició a la fotografia, tant des d’un punt de vista artístic com documental, anava en augment. Era aquell un entorn en el qual els homes tenien gairebé l’exclusivitat. Se’ns mostra avui com una dona avançada, moderna, interessada, a banda de la fotografia, per l’esport o la navegació. L’optimisme de l’època es va veure truncat amb la nostra guerra civil i, ben aviat, amb la segona guerra mundial.

Mey Rahola es va haver d’exiliar, amb la seva família, estava casada amb Josep Xirau, va continuar fent fotografies i, fins i tot, en moments difícils, l’afició va esdevenir feina i va contribuir a millorar la situació econòmica en temps complexos, fins que el seu marit no va podeer entrar a treballar, més endavant, a la UNESCO.

Gràcies a les explicacions d'Anna Vallugera vam copsar detalls que palesen la grapa i la vocació de Mey Rahola. Encara que retrati fills i paisatges propers hi ha una intenció més profunda en les seves imatges, que reflecteixen, així mateix, les tendències més avançades del moment en el camp de la fotografia. Els objectes quotidians i l’entorn familiar assoleixen en la seva obra una intenció que va molt més enllà de la fotografia convencional.

Rahola no va tornar a l’estat espanyol de forma definitiva, tot i que va poder visitar la família a partir de finals dels anys quaranta del segle XX. Sembla que va fer una vida força lliure i que els seus nets la recorden fent fotografies sovint. Son els descendents, un besnet sobretot, els qui han guardat i recuperat moltes de les fotografies i angunieja pensar com, durant molts anys, ha estat una desconeguda, en comparació amb molts homes fotògrafs de la seva època i de la seva generació. Va morir relativament jove pels paràmetres actuals, amb poc més de seixanta anys. Afortunadament hem recuperat una part de la seva feina, present en publicacions i catàlegs del temps de la República. 

Caldrà anar més d’una vegada al MNAC i contemplar, sense pressa, una mostra que sense ser excessiva té un gran interès i una gran bellesa i ens retorna la tasca d’una dona que, sense fer massa soroll, resulta fascinant en molts aspectes. A la web del museu podem trobar força documentació i moltes de les imatges exposades, així com informació sobre activitats relacionades amb l'exposició.

UNA TARDA DE PLUJA A L'UNIVERS CALSINA

Hi ha dos indrets del centre de Barcelona, gairebé contemporanis, pels quals tinc devoció, fins i tot quan, de tant en tant, el contingut no respon del tot a les meves dèries personals. Un és el Teatre Romea i, l'altre, la Sala Parés. Quan jo era una adolescent encuriosida i tot just començava a explorar la ciutat amb amiguetes, en algunes ocasions, amb certa timidesa reverencial, entràvem a la Sala Parés, i ens assèiem en uns sofàs encoixinats que hi havia aleshores. No sabíem res de pintura a banda de les quatre coses apreses a escola. De fet sabíem poques coses de res, encara. La gent del mon de l'art estava situada en un estrany univers inaccessible.

Ahir, malgrat el xàfec que va caure per la tarda, vaig anar a la Sala Parés, amb el grup dels Amics del MNAC. Més aviat de les 'amigues' car el nombre de senyors encuriosits era minoritari, com de costum en aquestes visites i en moltes altres activitats culturals. Van faltar poques persones, malgrat la meteorologia complicada i el previst partit de futbol. El director, Joan Anton Maragall, ens va rebre amb molta amabilitat i va comentar que ja semblàvem un grup d'aquests de l'Europa central, en la qual malgrat el fred i la pluja la gent no deixa d'assistir a actes culturals i exposicions. 

A la Sala Parés, actualment, hi ha tres bones exposicions: Quincoces, Miquel Vilà i la nostra, Univers Calsina, endegada en homenatge a aquest artista tan especial del segle XX, menys conegut del que mereixeria, tot i que té les seves devocions incondicionals. Ens va acompanyar i comentar la visita el seu comissari, el doctor en Història de l'Art Sergio Fuentes Milà. Les exposicions comentades pels comissaris tenen un valor afegit, per raons òbvies, i aquesta no va ser una excepció, Sergio Fuentes és un savi del nostre temps, expert en art de l'època, amb llibres i articles publicats, imprescindibles,  el qual podeu seguir a les xarxes. 

Ramon Calsina compta amb una Fundació, dirigida per una seva neta, que també va estar amb nosaltres. La Fundació té una web molt interessant en la qual es pot trobar força informació sobre el pintor però també sobre un munt d'actes culturals rellevants. Ramon Calsina i Baró va néixer al Poblenou l'any 1901, barri que l'ha recordat i homenatjat sovint. La seva pintura, amb trets irònics, fantàstics i enigmàtics beu de moltes fonts i s'hi reconeixen influències diverses, tot i la gran personalitat de l'obra del pintor. Calsina pertanyia a una família de flequers i va mostrar des de petit interès i grapa pel dibuix. Va estudiar a l'emblematica Acadèmia Baixas i, més endavant, a Llotja. Va treballar a la vitralleria artística Espinagosa, on va perfeccionar el dibuix.

Gràcies a una beca va poder fer un viatge per Espanya i, més endavant, va anar a París, on va començar a treballar en el cartellisme i en els dibuixos per a revistes de l'època. Va il·lustrar obres literàries i va fer dibuixos de caire humorístic. L'any 1934 va realitzar la primera exposició individual a la Sala Parés. La guerra civil va interrompre la seva trajectòria i, després, es va recloure en el seu taller, una mica bandejat de les tendències avantguardistes en alça. Malauradament va ser el cas de diferents aristes de categoria ja que en aquest petit país nostre hi ha sovint més tendència a restar que no pas a sumar.

Durant els anys 60 es va ingressar una obra seva a l'antic, i per mi, enyorat, com tants altres espais,  Museu d'Art Modern, avui a dins del MNAC. Va guanyar algus premis i va realitzar treballs de vitralleria artística com ara els de l'església de Sant Esteve de Granollers, a banda d'altres col·laboracions i la publicació de litografies comentades. Va continuar fidel al seu estil, allunyat de les modes del moment. També va realitzar retrats i bodegons. A causa de la fidelitat a les seves idees sobre art sovint, de forma injusta, no se l'ha inclòs a fons en el context de la pintura catalana, àdhuc quan sembla que el realisme i d'altres corrents pictòrics, diferents de les avantguardes canòniques s'estan reivindicant. Calsina costa d'encasellar en cap corrent concret, això sovint destarota els amics de les  etiquetes i les classificacions.

En la seva obra, com ja va remarcar l'escriptor Benguerel, amic seu i del mateix barri, hi trobem referències constants al Poblenou, com ara l'emblemàtica Torre de les Aigües, a una infantesa difícil i a d'atres aspectes biogràfics com la seva estada, a la plaça de braus de Vitoria, en acabar la guerra, reconvertida en camp de presoners. D'altres simbols recurrents son el pa, en referència a la fleca familiar, els globus, que evoquen les curses de globus aerostàtics que es realitzaven a la Mar Bella, el gasòmetre i d'altres. Però també trobem d'altres detalls que escapen, com aigua d'un cistell, de les interpretacions senzilles. Calsina és un pintor enigmàtic i que, en una primera mirada ens pot semblar tirant a surrealista. El comissari de l'exposició, amb molt d'encert, va incidir en que ell no el veia així i en què les interpretacions que puguem fer del misteri inherent als seus quadres respon, més aviat, a especulacions o percepcions individuals.

A les pintures de Calsina hi ha relats intrigants, que cadascú pot refer i imaginar segons el seu tarannà i el moment en el qual contempla la seva pintura. Personatges caricaturescos, estris de cuina, aixetes, mares i fills petits que semblen enfrontar-se, músics de carrer, toreros grotescos i descontextualitzats, crítica social i política, potser, en el rerefons de moltes imatges... L'exposició de la Sala Parés presenta una important selecció d'obres, moltes de les quals procedents de col·leccions privades, que exemplifiquen l'evolució de 'artista. 

Malgrat el relatiu oblit sobre l'artista una plaça del Poblenou, a tocar de la Torre de les Aigües, porta el seu nom, i compta amb un monument dedicat, obra de Jaume Cases. Plaça i monument son del 2001, any del centenari del naixement del pintor. Ja m'agradaria que al meu barri, i a Barcelona, en general, fóssim tan agraïts. Des de finals dels vuitanta s'han anat fent exposicions sobre la seva obra a diferents indrets.

Ahir, doncs, malgrat el xàfec, va ser per a mi, la d'ahir una tarda d'allò més interessant i reeixida. Vaig tornar a peu cap al Poble-sec ja que al metro hi havia cua, anaven a futbol, és clar.

L'ENCÍS DE LA NUMISMÀTICA RECREATIVA

Gitana que tú serás

como la falsa monea

que de mano en mano va

i ninguno se la quea...

(Copla de Perelló, Mostazo i Cantabrana)

Ahir vaig anar a una visita al MNAC, al seu Gabinet Numismàtic. És aquest un tema que sempre m'ha semblat llunyà, més llunyà encara que la filatèlia i les col·leccions de segells. Però m'ho vaig passar d'allò més bé i això té molt a veure, crec jo, amb les persones que menaven la visita, Eva Garcia Lleixà, historiadora de l'art, i Albert Estrada-Rius, historiador i conservador del Gabinet Numismàtic del MNAC.

La mostra que ofereix el MNAC, molt didàctica, és relativament petita i molt ben muntada. García Lleixà, a més a més, ens va explicar un munt d'anècdotes monetàries amb un humor impagable i l'accent encisador i viu de les Terres de l'Ebre. La gran majoria de gent, quan visitem el museu, passem de llarg d'aquest espai, ja que, en general, anem a veure d'altres coses. Recordo quan les col·leccions estaven a la Ciutadella, també passava de llarg. Més endavant van anar a la Virreina i em semblava un sector d'allò més avorrit, el de la Numismàtica. El relacionava amb aquells matins de la Plaça Real i tot d'aficionats al tema, una mica obsessius,  cercant tresors a les paradetes. De fet, per a ser col·leccionista del que sigui s'ha de tenir una mena de vocació acumulativa.

La història de la moneda, dels diners, en general, és la història del poder i de la gent, fins i tot de la picaresca popular. Les imatges dels emperadors romans eren conegudes gràcies a les monedes, aquestes es van convertir en un instrument eficaç de propaganda. I des del principi es van falsificar, com toca, i per això es van fer tan paradigmàtics els duros sevillanos en el llenguatge popular. Hi havia dissenys ben fets i dissenys barroers, com passa sempre. 

La primera pesseta espanyola va copiar la matrona romana de les monedes de Trajà, per exemple. En l'original romà la dama amb la branca d'olivera tenia un conillet als peus, símbol d'Hispània, terra de conills, al capdavall. Sembla que després d'algun encuny pioner es va refusar el conill perquè semblava poc seriós o qui sap per quines connotacions subliminals. Aleshores van posar la dama repenjada als Pirineus i amb els peus a Gibraltar, un aspecte de reivindicació territorial evident.

El ministre que va tenir cura de la unificació de la moneda hispànica va ser Laureà Figuerola, català, ves, per variar, i es van inventar l'escut agermanador de les terres d'Espanya que coneixem, per tal de no fer discriminacions. Figuerola era  de Girona però va viure i morir a Madrid, per qüestions professionals, tot i que va voler ser enterrat a la seva ciutat natal. Era republicà, totalment contrari a la restauració borbònica. Per cert, un dels elements clau de la pesseta original era el fet de mostrar una dama simbòlica i defugir qualsevol connotació lligada a dinasties reials. 

Malauradament ja sabem com va anar després i a les pessetes hi vam tenir un dictador durant anys i panys i, després borbons i borbonets. Figuerola va ser apartat de la Universitat a causa dels avatars polítics però va tenir càrrecs de prestigi, com ara el de director de la Institución Libre de Enseñanza, de caràcter laic i privat.  

Avui la pesseta ja és un record, com tantes coses, i per un miracle de consens d'aquells que els humans propiciem de tant en tant, ni que sigui per interessos econòmics i polítics, hem passat a l'euro i quan anem a França ja no cal que canviem res si volem consumir com cal. Els diners convencionals, monedes i bitllets, van de baixa i possiblement acabaran per desaparèixer. Possiblement també ho faran les targes de crèdit amb suport físic, anirem amb el mòbil o potser amb res, car en algun país europeu hi ha gent que s'implanta un xip a la mà que li serveix d'eina de pagament i de moltes coses més.

Una de les plagues que amenacen la investigació sobre monedes i d'altres objectes és la dels espavilats amb detectors de metalls que malmeten l'entorn i fan negoci amb tot plegat. És una activitat il·legal però massa freqüent, sobre la qual també ens van comentar diferents aspectes durant la visita. El pitjor és que una moneda fora del lloc on es troba perd tot el valor arqueològic i fa desaparèixer pistes imprescindibles sobre l'indret i la seva història.

Em va agradar molt, així mateix, la història de les pellofes, peces fetes amb llautó que servien per pagar i controlar l'assistència de la gent de les comunitats religioses als actes diversos, una mena de pagament intern i de sistema de control. El gabinet organitza cada any cursos per a gent no iniciada i s'havien fet, en èpoques de més alegries econòmiques, exposicions temporals interessants sobre  aspectes numismàtics concrets. Per això podem trobar, avui, catàlegs imprescindibles i molt ben fets a l'entorn de la moneda i les seves grandeses i servituds.