13.1.23

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES INEXPERTES

 



Fa cinc anys es van suprimir de forma normativa alguns pronoms febles. Em va sorprendre, aleshores, la visceralitat a favor dels pronoms perduts, talment com si les nostres essències pàtries trontollessin. La cosa, com sol passar, es va normalitzar i acceptar. Les passions gramaticals em sorprenen tant o més que no pas les altres, jo sempre he manifestat que suprimiria tots els accents, les eles geminades i, fins i tot, les hacs, i que consti que això de les 'hacs' ja ho va intentar, segons he llegit, Pompeu Fabra. El conservadurisme gramatical no és exclusiu del català, és clar, en algun moment, quan es va generalitzar l'ús informàtic de la llengua es va suggerir substituir la 'enya' per un símbol més convencional i, evidentment, no va ser possible. He conegut gent molt culta que era partidària, en els llunyans anys setanta,  d'eliminar la 'ela' geminada amb el seu punt volat, que s'ha de posar on toca. No se'n van sortir. La simplificació de l'ús dels pronoms febles encara està molt verda, em sembla.

S'han fet proves recreatives que mostren que podem interpretar correctament un text on hi faltin moltes lletres, si sabem de què va. Amb molta més facilitat es pot interpretar un text sense accents. Paradoxalment hi havia qui predicava que allò de poder confondre la néta i anar neta seria un desastre. Hi ha qui se sorprèn quan veu textos pre-fabrians de la poca ortodoxia que existia. Més d'una persona culta no veia clar que s'establissin normes però, al capdavall, agradés o no, l'ortografia és una eina que permet una major comprensió entre nosaltres. Però, al capdavall, l'ortografia és arbitrària, com ho son els colors dels llums dels semàfors, i es pot canviar, renovar i modernitzar i, de fet, ja es fa, tot i que amb algunes contradiccions i divergències. 

Avui els blogs no son el que eren però fa anys, quan tenien tant d'èxit, sorgien debats encesos sobre allò de bloc/blog, entrada/apunt i d'altres facècies. Els experts han canviat coses que potser ens havien fet canviar quan ho escrivíem com s'escriu ara: bòbila/bòvila, anxaneta/enxaneta... En uns cursos de català, que vaig fer en el passat remot, un senyor assistent ironitzava sobre el fet que potser et barallaves amb algú a causa d'una discussió sobre la correcció d'un mot i el dia abans el TERMCAT ja l'havia canviat. En aquest tema hi ha molts dogmàtics i experts d'estar per casa que creuen que paraules que son correctes però poc usuals son incorrectes, sobretot si fan flaire de castellà. A l'inrevés,  també passa. Hi ha comarques castellanes on perviuen mots que, com passa a les llengües que provenen del llatí, s'assemblen als nostrats, i els dogmàtics de més enllà, quan les senten, es posen nerviosos.

Ahir, amb una amiga, vam tornar a reprendre el tema. En tot cas, el més intel·ligent que vaig escoltar, ja fa temps, per part d'una molt bona lingüista, és que en llengua no hi ha correcte ni incorrecte sinó adient o no al context. Les llengües no tenen la culpa de l'ús que en fem ni de les etiquetes polítiques o morals que els enganxem i passen de ser eines de comunicació a armes perilloses. De fet, ningú no pot explicar de forma aprofundida què és o no és una llengua, un idioma, vegeu les moltes definicions possibles, el mateix que passa amb 'cultura', 'art'. En tot cas, ahir vaig recuperar un poema surrealista que vaig escriure en aquella època i que avui recupero. Per cert, les ires provocades pels mots que van perdre el diacrític es van limitar als més usuals, car crec que alguns altres eren desconeguts, gairebé, per a una gran majoria d'ortodoxos repatanis.


CANÇÓ CRÍTICA I DIACRÍTICA SOBRE ORTOGRAFIA PRÀCTICA

I SOBRE LES SERVITUDS QUE ENS AMOLLA LA GRAMÀTICA

(2016)



Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bota, guaito un bec al galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, el te gairebé ni es nota.


Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
I de cop l’he ben tancat. Però el meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.

Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses feu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.

I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on, no era a la porta.

Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de mora,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.

L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.

Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.

Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
Tot plegat em neguiteja i fins en dóna turment,
Mentre s’esmuny el present i no tinc calé a la saca.

Com un soc m'adormo al sòl, sóc i no sé ja qui soc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc.
I ara prenc el te amb pastetes com li agrada fer a tothom.

Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.

Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.

No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.

La Padrina 

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.

Estic en complet acord
Salut

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Tinc a punt de publicatr un article sobre el tema de la filóloga Míriam Martin, que va en la teva línia. La Paraula d'enguany entre altres ha estat Birra. La meva aportació és que l'Institut d'Estúltics Catalans va cometre un genocidi amb els diacrítics, pequè en certa manera obre una porta a eliminar els accents en general.

Salut

Júlia ha dit...

Bñe, Francesc, ja has vist que jo sonc 'anti accents de tota mena', no em sembla cap genocidi, al contrari, un petit pas en una bona direcció. O sigui, que penso ben bé a l'inrevés del que exposes. Però el conservadurisme patriòtitc és molt resistent.

Júlia ha dit...

Doncs això, Miquel, però costa d'acceptar els canvis, en tots els terrens, i, ens agradin o no, els canvis son irreversibles.