CARNAVALS I DIJOUS GRASSOS

 

Origen de la imatge: https://www.iberlibro.com/Dijous-Gras-Bons-costums-catalans-Editorial/30555989122/bd

Aquesta setmana ha estat la del  dijous gras o llarder o dia de la truita, depèn dels nostres costums i tradicions familiars. La tendència humana a pensar que abans tot era millor sol ser recurrent. En general, i amb totes les excepcions possibles, és una afirmació absolutament absurda i condicionada a la nostra pròpia trajectòria vital i a l'edat que tenim. Crec que pensar que hi havia coses millors ens consola de l'envelliment irreversible. També hi ha gent jove que fa afirmacions d'aquest tipus, sovint hi té un pes la tradició oral familiar, en tot plegat. I un altre tema recurrent son aquestes generalitzacions pejoratives sobre les criatures i els joves d'avui o sobre el seu terrible futur apocalíptic. Hi ha una dèria transversal a fer de Pitoniso Pito quan, repassant llibres d'història seriosos, t'adones de què mai passa allò que se suposava que passaria i passen coses absolutament imprevistes que semblaven impossibles.

Quan jo era petita hi havia un temps mític, el d'abans de la guerra. Comparat amb el que va venir després no és estrany que surés la nostàlgia. Però quan ets petit o jove la història del passat és una rondalla o un conte de por, allò tan repetit del poeta castellà, que la vida va en serio, aviat te n'adones de què tot va de veres. En aquells anys el pes de la religió i les seves servituds era aclaparador però ens divertíem a la mida de les nostres possibilitats. Un dels pocs dies que a l'escola, al menys a la meva, es feia una mica de gatzara i s'anava a la muntanya, era el dijous gras. La muntanya, per raons de proximitat, era Montjuïc i molta gent, encara, d'anar a Montjuïc en deia 'anar a l'Exposició'. No cal dir que parlo de Barcelona i, en concret, del meu barri.

El catolicisme vigent celebrava el dijous gras però tenia mania a allò d'anar a enterrar la sardina, que semblava pecaminós, tot i que se celebrava alegrament ni que fos en sortir d'escola. Una necròpolis de sardines, poc valorada pels arqueòlegs, deu ser la zona dels Tres Pins. Els carnavals estaven tolerats si es feien a casa o de forma privada. La majoria de criatures conegudes si es disfressava ho feia a casa o amb la colleta i les disfresses eren, en el nostre context, parracs i rampoines, restes familiars supervivents de moltes maltempsades. 

La gent recordava encara unes rues molt escandaloses d'abans de la guerra, passades de rosca segons l'opinió dels adults, fins i tot d'adults que, en aquells temps antics, havien estat moderns i progressistes. Pecaminoses o no sembla, però, que eren espectaculars. La sortida a muntanya del dijous gras comportava que les mares ens posessin berenar, un entrepà de botifarra d'ou, de truita, de truita amb botifarra. Era una mena d'exaltació de les menges greixoses. Pels divendres de Quaresma del futur proper, en canvi, les mestres, monges la majoria, inspeccionaven els entrepans de l'esmorzar per tal que no pequéssim menjant productes càrnics, fossin els que fossin. Jo no tenia problema ja que el meu esmorzar era sempre pa amb xocolata, pel matí no em passava res més. 

Ens explicaven una cosa surrealista sobre que els catòlics havien de fer abstinència de carn els divendres de tot l'any però que a Espanya teníem una cosa que era la butlla de la Santa Croada segons la qual podíem limitar el tema a la Quaresma. Aquesta butlla s'havia de comprar, cosa que no feia gairebé ningú, al menys que jo conegués. Hi ha coses d'aquest tipus que no se si son certes o malsons, la veritat, com allò dels misteris dels sobres de la Mare de Déu de Lourdes o la certesa ben intencionada de què quan totes les famílies resessin el rosari cada dia 'Rússia es convertiria'. De fet Rússia ha reprès la religió, ara aliada del poder vigent, pel que sembla. No sé si les aparicions marianes portugueses hi tenen res a veure.

El cicle quaresmal va com va i cau en dies diferents però recordo moltes tardes lluminoses de dijous gras, amb la muntanya plena d'escoles. Quan vaig començar a treballar de mestra sortíem a berenar amb l'alumnat i tinc la mateixa sensació, la d'haver vist corrues escolars per tot arreu, talment com si el flautista d'Hamelí anés fent de les seves, potser amb mala intenció. Més endavant, quan la burocràcia va incidir en el tema d'haver de fer paperots i autoritzacions per anar a passeig, molts berenars ja els vam fer als patis de les escoles on vaig treballar. Sortir a muntanya ja no era el mateix, tothom sortia molt més, molta gent s'havia comprat un cotxet i, fins i tot, algun terreny amb torreta.

Aquests dies corre un vídeo d'una ofesa mare vegana que es queixa de la disfressa que han imposat a la seva filla, de pescadora. Per analogia, recordo que fa anys moltes noies, fins i tot nenes, es disfressaven de pecadores o d'allò que en deien sicalíptiques i molts homes i nois, de dones, el transvestisme sempre feia gràcia, aleshores. Avui moltes d'aquelles disfresses resultarien de mal gust, el mateix que les ètniques, allò d'anar de negre, de xinès, d'indi, de mora. Tot i que pel carnaval tot s'hi val això de les disfresses s'està complicant molt darrerament però, per sort, la imaginació no té límits. Quan era petita amb allò dels enemics de l'ànima, mon, dimoni i carn, jo pensava que la carn era la carn comestible. En tot cas m'estranya que encara no hi hagi hagut revoltes dels dogmàtics en contra dels excessos del dijous grans i l'allau d'imatges mediàtiques amb botifarres de tot tipus i coques de llardons que ens amollen per la tele.

L'alegria del dijous gras donava pas al Dimecres de Cendra i a l'avorrida i tètrica Setmana Santa d'aleshores. Amb allò de posar-nos la cendra al front ens estalviàvem una estoneta de classe i feiem juguesques sobre a qui li durava més l'emmascarada. Et recordaven que t'havies de morir, com si no ho sabéssim, vaja, tot i que de petit la mort és un accident llunyà i, al capdavall, el cel que ens esperava, si fèiem bondat, semblava un parc d'atraccions. Després arribava el bon temps i venien les llargues tardes primaverals. Crec que encara passa, això de què vingui el bon temps cada any, malgrat els apocalíptics.