TELEFUNKEN
i un món en blanc i negre arraulit i silent.
La llibreta dels deures, oberta, atapeïda,
i una espelma apagada al costat del tinter
Vespres feixucs i contes i aventures llunyanes
i cinemes de barri plens de somnis perduts.
Des d’una ràdio antiga, que havia estat de l’avi,
la música escapçava els neguits dels més grans
i una novel·la llarga engrunava capítols
i la vida tornava, per estranys viaranys.
Eren veus sense rostre, i els rostres els guarníem
amb la rauxa amagada de la imaginació.
-Fa companyia –deien, les veïnes alegres,
repassant mitjons vells amb uns màgics sargits.
Encara quan la nit escampa mil bubotes,
i la solitud tendra amara els viatgers,
una ràdio petita acompanya quimeres
i escampa, acollidora, les pors de la foscor.
Misteri de la música i de la veu precisa
d’algú que és a la vora malgrat que no et coneix.
-Fa companyia –diuen, les àvies solitàries,
i els concos sense pressa, i els rodamóns vençuts.
Júlia Costa, La Pols dels Carrers, Meteora, 2006
2 comentaris:
Un bonic i poetic homenatge a la radio. Jo encara tinc un transistor petit i vell, pero funciona.
Salut.
Jo en tenia un que havia estat de la meva mare i un de la meva sogra, el de la mare del Pere devia ser bo perquè va molt bé, l'altre ja es va 'cascar', ara sempre en tinc algun de petit per endur-me'l a dormir amb mi, quan algun s'espatlla o el perdo en compro un altre. També escolto la ràdio i podcasts de programes que ja han fet amb el mòbil, l'ordinador... Soc molt fan de la ràdio, crec que amb els anys, a més a més, la tele em 'cansa la vista'. A tot arreu fan coses millors i pitjors però tens molta cosa per triar, també a la tele, fins i tot més enllà de les plataformes, el segon canal és una mina, per exemple. Abans m'agradava allò de la ràdio-cassette però els casets sí que han passat a la història. Per cert, el meu pare, de La Garrotxa, i gent gran que coneixia, deien 'el ràdio' i no 'la ràdio'.
Publica un comentari a l'entrada