DORMIR AL CARRER, UN PROBLEMA CRÒNIC?

 

M'ha recomfortat una mica llegir, de bon matí, que Jordi Juan, director de La Vanguardia, incideix en el tema, per a mi gravíssim, de la gent sense llar, un col·lectiu que ha crescut de forma exponencial en els darrers anys. Mentre ens piconen amb un munt d'informacions, picabaralles i fets repetits una vegada i una altra, i mentre podem fer poca cosa per solucionar o apaivagar problemes més llunyans, un aspecte tan visible de la societat propera, que s'agreuja amb el fred, no sembla que trasbalsi gaire la gran majoria de gent que mana o vol manar. Ni tan sols sembla inquietar una gran part del ciutadà corrent, sigui el català emprenyat o l'espanyol repatani. 

Com que a l'editorial s'explica de forma clar l'estat de la qüestió i el poc interès que s'amolla a l'hora de posar fil a l'agulla, reprodueixo el text mencionat. I això que també hi ha gent de pes sensible a la situació, l'admirable associació Arrels,  i un voluntariat eclèctic i divers, que fa el que pot i el deixen. Fa un any va semblar que la cosa tirava endavant i ara que ja hi ha pressupostos no s'hi val a posar excuses. 

Sense sostre i ara sense llei

Jordi Juan, director de ‘La Vanguardia’, 10/02/2023

Fa un any felicitàvem en aquesta secció el Parlament de Catalunya per haver aconseguit el consens de tots els grups –excepte el de Vox– per impulsar la llei del sensellarisme que garantiria un habitatge digne per a tots els ciutadans que avui dormen al ras. En aquell moment, la Cambra catalana era notícia únicament pels privilegis econòmics de què gaudien alguns funcionaris, i ens va semblar que el suport a aquesta iniciativa impulsada per diferents entitats so­cials era l’altra cara de la moneda. Tot i això, la realitat és que un any després de l’acord, la tramitació de la llei està empantanegada pel burocràtic funcionament de les nostres institucions. 

Aquests dies d’intens fred cal recordar que el nombre de persones que pernocten al ras va augmentant cada dia més, segons les dades de les organitzacions que s’hi dediquen. Famílies marginades, joves que no troben ocupació i molta gent gran exclosa de la nostra societat.

L’excusa formal del retard en la tramitació de la llei ha estat la negociació­ pressupostària. A partir d’ara, ja no val com a argument. Valdria la pena donar un impuls a la norma, que suposaria una despesa de 350 milions d’euros en cinc anys, però que podria acabar amb una situació de tremenda injustícia al nostre país. Poques persones­ tenen tanta sensibilitat en aquestes qüestions com l’ac­tual conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. És hora que doni exemple i la ponència espavili. No calen tantes compareixences perquè vinguin experts a reconèixer que aquest tema requereix una solució urgent.