AMORS GAIREBÉ IMPOSSIBLES I CINEMA CLÀSSIC TORNAT A VISITAR

Fa uns dies, a l'emblemàtic i imprescindible espai sobre cinema clàssic de TVE, van triar un títol una mica oblidat avui, La extraña pasajera. Se'm va passar però després, en comentar-me una amiga que l'havia vist, la vaig poder recuperar. També es pot trobar a Filmin.

És una pel·lícula de l'any 1942, amb una Europa en guerra i una Espanya dolorosament malmesa i vençuda. El cinema, amb la ràdio, van ser els grans consols per la nostra trista situació. El cinema de barri, és clar, el d'estrena no estava a l'abast de tothom. La pel·lícula, tot i la censura vigent i considerant que, ni que sigui de forma casta i sense excessos hi trobem un adulteri romàntic, es va estrenar a Espanya l'any 1947. Suposo que als cinemes populars i barats devia arribar un parell d'anys més tard. 

La pel·lícula té virtuts i algunes ingenuïtats, lligades a l'època. El divorci era habitual entre actors i actrius, però mal vist al cinema romàntic. Aquí era un impossible, un pecat i una cosa molt lletja. Aquí i a més països catòlics, com Itàlia. Hi havia separacions dissimulades, casaments 'per darrera l'església' i de tot, vaja, però en secret i comentat en veu baixa, sobretot en presència dels infants, allò de la 'roba estesa'...

La història procedeix d'una novel·la escrita per Olive Higgins Prouty (1882-1974), poeta i novel·lista dels Estats Units, poc recordada avui a casa nostra. Va ser una dona molt interessant, amb una vida difícil en molts moments i problemes nerviosos agreujats per la mort d'una filla. De gran, en els anys seixanta, va escriure unes memòries, com que ja no era famosa no va trobar editor i es va haver de pagar la publicació. L'escriptora va ser de les primeres, sinó la primera, en tractar el tema de la psicoteràpia, que coneixia a fons. Va ser amiga de Sylvia Plath, a qui va intentar ajudar sovint. Tot plegat fa que el tractament del tema, al llibre i la pel·lícula, sigui versemblant i seriós. La novel·la forma part d'una sèrie de cinc, a l'entorn de la família Vale.

El títol original de la pel·lícula és Now, Voyager, procedeix d'un poema de Walt Whitman força conegut i la frase és una mena de proclama que empeny a cercar i buscar:

The untold want by life and land ne’er granted,
Now voyager sail thou forth to seek and find.

A la pel·lícula trobem una dona d'uns trenta i pocs anys, avui seria jove però aleshores era una edat que es considerava de tieta conca, filla no desitjada d'una dama rica i abusadora que té la noia esclavitzada. Una seva cunyada la posarà en contacte amb un psiquiatra, el gran secundari, Claude Rains, qui aconseguirà retornar-li les ganes de viure i que faci una transformació física d'allò més contundent, a l'estil, i no puc evitar fer brometa, d'allò de Betty, la fea. La cunyada l'ajudarà a fer un creuer en el qual coneixerà un senyor de bon veure, s'enamoraran d'allò més. Anem sabent que ell està molt malcasat, amb una dona insuportable i que té dues filles, d'una en sabrem poc però la segona, també no desitjada, té problemes derivats de com la tracta la seva mare, cosa que farà que la protagonista s'identifiqui amb la seva situació.

Tot i que sembla un amor impossible la cosa acaba bé a mitges, la mare dominant farà moixoni, la noia heretarà calerons, es queda a casa seva la nena amb problemes, i amb el noi es veuran de tant en tant, reblant la història amb una frase contundent que diu Davis 'no demanem la lluna, tenim els estels', o una cosa així. 

La pel·lícula té valors evidents, incideix en uns temes ben actuals, la salut mental, tant d'adults com d'infants o els problemes dels infants no desitjats, tot i que a les societats occidentals l'avortament és avui un fet acceptat, més o menys i se suposa que n'hi ha menys. Ens troben amb un d'aquells melodrames amb un bon guió, ben explicat, i que ens emociona encara que no vulguem. Un peliculón.

La parella protagonista és de categoria, Bette Davis i Paul Henreid. De Bette Davis poca cosa es pot dir que els mitjanament afeccionats al cinema no sàpiguen. Va insistir en obtenir aquest paper, en un moment en hores baixes. Era amiga del director, Irving Rapper, es van ajudar mútuament però Rapper també va quedar una mica tip del caràcter de l'actriu. Henreid va ser un molt bon actor, avui més recordat per alguns papers secundaris, com el del marit inoportú de Casablanca. De fet jo el trobo més ben plantat  que el Bogart però tot son gustos i papers de ficció. Va tenir problemes amb allò de la cacera de bruixes i, entre d'altres personatges, va ser un romàntic  i turmentat Schumman, al costat de Katherine Hepburn. 

A banda de Claude Rains, una gran secundària va ser Gladys Cooper, una actriu molt maca i interessant, aquí ja situada en un paper de mare i, precisament, de mare odiosa. Davis i Cooper van ser nomenades als óscars. El director, Rapper, va dirigir pel·lícules considerades poc rellevants però amb aquesta va reeixir, sembla que és una de les més valorades de Davis, pel que fa a l'èxit popular, i l'han inclòs en alguns d'aquests reculls de les mil pelis que has de veure abans de morir, de moment ja l'he vista i més d'una vegada, tot i que la recordava poc.

Es va fer famós allò de l'Henreid, d'encendre dues cigarretes a l'hora. L'actor, expliquen, va dir que era idea seva i que així ho feia amb la seva dona, hi ha moltes teories però la cosa es va posar de moda sofisticada durant un temps. Es diu que Davis volia que Henreid tingués una aparença tirant a Rodolfo Valentino, amb el cabell pentinat amb brillantina, però l'actor i el director van aconseguir imposar un estil més natural. 

El creuer marítim on s'enamora la parella, a la novel·la, força respectada en la versió cinematogràfica, s'esdevé pel Mediterrani, però la situació de guerra,  en aquell 1941, va fer que s'optés per triar Brasil i Argentina. 

                                          

Rapper va dirigir a mitjans dels cinquanta una pel·lícula encisadora, amb guió de Dalton Trumbo, cosa que va quedar amagada a causa de la situació del guionista, 'El bravo'. El guió va tenir diferents nominacions i reconeixements però va ser un fracàs de taquilla, cosa que encara em costa d'entendre. Recordo haver-la vist al cine del barri, a finals dels cinquanta, i ens va encantar, en tinc molt bon record. Rapper es va retirar en els anys setanta i en va viure cent u, va morir el 1999.