AMORS GAIREBÉ IMPOSSIBLES I CINEMA CLÀSSIC TORNAT A VISITAR

Fa uns dies, a l'emblemàtic i imprescindible espai sobre cinema clàssic de TVE, van triar un títol una mica oblidat avui, La extraña pasajera. Se'm va passar però després, en comentar-me una amiga que l'havia vist, la vaig poder recuperar. També es pot trobar a Filmin.

És una pel·lícula de l'any 1942, amb una Europa en guerra i una Espanya dolorosament malmesa i vençuda. El cinema, amb la ràdio, van ser els grans consols per la nostra trista situació. El cinema de barri, és clar, el d'estrena no estava a l'abast de tothom. La pel·lícula, tot i la censura vigent i considerant que, ni que sigui de forma casta i sense excessos hi trobem un adulteri romàntic, es va estrenar a Espanya l'any 1947. Suposo que als cinemes populars i barats devia arribar un parell d'anys més tard. 

La pel·lícula té virtuts i algunes ingenuïtats, lligades a l'època. El divorci era habitual entre actors i actrius, però mal vist al cinema romàntic. Aquí era un impossible, un pecat i una cosa molt lletja. Aquí i a més països catòlics, com Itàlia. Hi havia separacions dissimulades, casaments 'per darrera l'església' i de tot, vaja, però en secret i comentat en veu baixa, sobretot en presència dels infants, allò de la 'roba estesa'...

La història procedeix d'una novel·la escrita per Olive Higgins Prouty (1882-1974), poeta i novel·lista dels Estats Units, poc recordada avui a casa nostra. Va ser una dona molt interessant, amb una vida difícil en molts moments i problemes nerviosos agreujats per la mort d'una filla. De gran, en els anys seixanta, va escriure unes memòries, com que ja no era famosa no va trobar editor i es va haver de pagar la publicació. L'escriptora va ser de les primeres, sinó la primera, en tractar el tema de la psicoteràpia, que coneixia a fons. Va ser amiga de Sylvia Plath, a qui va intentar ajudar sovint. Tot plegat fa que el tractament del tema, al llibre i la pel·lícula, sigui versemblant i seriós. La novel·la forma part d'una sèrie de cinc, a l'entorn de la família Vale.

El títol original de la pel·lícula és Now, Voyager, procedeix d'un poema de Walt Whitman força conegut i la frase és una mena de proclama que empeny a cercar i buscar:

The untold want by life and land ne’er granted,
Now voyager sail thou forth to seek and find.

A la pel·lícula trobem una dona d'uns trenta i pocs anys, avui seria jove però aleshores era una edat que es considerava de tieta conca, filla no desitjada d'una dama rica i abusadora que té la noia esclavitzada. Una seva cunyada la posarà en contacte amb un psiquiatra, el gran secundari, Claude Rains, qui aconseguirà retornar-li les ganes de viure i que faci una transformació física d'allò més contundent, a l'estil, i no puc evitar fer brometa, d'allò de Betty, la fea. La cunyada l'ajudarà a fer un creuer en el qual coneixerà un senyor de bon veure, s'enamoraran d'allò més. Anem sabent que ell està molt malcasat, amb una dona insuportable i que té dues filles, d'una en sabrem poc però la segona, també no desitjada, té problemes derivats de com la tracta la seva mare, cosa que farà que la protagonista s'identifiqui amb la seva situació.

Tot i que sembla un amor impossible la cosa acaba bé a mitges, la mare dominant farà moixoni, la noia heretarà calerons, es queda a casa seva la nena amb problemes, i amb el noi es veuran de tant en tant, reblant la història amb una frase contundent que diu Davis 'no demanem la lluna, tenim els estels', o una cosa així. 

La pel·lícula té valors evidents, incideix en uns temes ben actuals, la salut mental, tant d'adults com d'infants o els problemes dels infants no desitjats, tot i que a les societats occidentals l'avortament és avui un fet acceptat, més o menys i se suposa que n'hi ha menys. Ens troben amb un d'aquells melodrames amb un bon guió, ben explicat, i que ens emociona encara que no vulguem. Un peliculón.

La parella protagonista és de categoria, Bette Davis i Paul Henreid. De Bette Davis poca cosa es pot dir que els mitjanament afeccionats al cinema no sàpiguen. Va insistir en obtenir aquest paper, en un moment en hores baixes. Era amiga del director, Irving Rapper, es van ajudar mútuament però Rapper també va quedar una mica tip del caràcter de l'actriu. Henreid va ser un molt bon actor, avui més recordat per alguns papers secundaris, com el del marit inoportú de Casablanca. De fet jo el trobo més ben plantat  que el Bogart però tot son gustos i papers de ficció. Va tenir problemes amb allò de la cacera de bruixes i, entre d'altres personatges, va ser un romàntic  i turmentat Schumman, al costat de Katherine Hepburn. 

A banda de Claude Rains, una gran secundària va ser Gladys Cooper, una actriu molt maca i interessant, aquí ja situada en un paper de mare i, precisament, de mare odiosa. Davis i Cooper van ser nomenades als óscars. El director, Rapper, va dirigir pel·lícules considerades poc rellevants però amb aquesta va reeixir, sembla que és una de les més valorades de Davis, pel que fa a l'èxit popular, i l'han inclòs en alguns d'aquests reculls de les mil pelis que has de veure abans de morir, de moment ja l'he vista i més d'una vegada, tot i que la recordava poc.

Es va fer famós allò de l'Henreid, d'encendre dues cigarretes a l'hora. L'actor, expliquen, va dir que era idea seva i que així ho feia amb la seva dona, hi ha moltes teories però la cosa es va posar de moda sofisticada durant un temps. Es diu que Davis volia que Henreid tingués una aparença tirant a Rodolfo Valentino, amb el cabell pentinat amb brillantina, però l'actor i el director van aconseguir imposar un estil més natural. 

El creuer marítim on s'enamora la parella, a la novel·la, força respectada en la versió cinematogràfica, s'esdevé pel Mediterrani, però la situació de guerra,  en aquell 1941, va fer que s'optés per triar Brasil i Argentina. 

                                          

Rapper va dirigir a mitjans dels cinquanta una pel·lícula encisadora, amb guió de Dalton Trumbo, cosa que va quedar amagada a causa de la situació del guionista, 'El bravo'. El guió va tenir diferents nominacions i reconeixements però va ser un fracàs de taquilla, cosa que encara em costa d'entendre. Recordo haver-la vist al cine del barri, a finals dels cinquanta, i ens va encantar, en tinc molt bon record. Rapper es va retirar en els anys setanta i en va viure cent u, va morir el 1999.

EL TEMPS PASSARÀ I LES COSES CANVIARAN I ELS NOSTRES AMORS, TAMBÉ

En el grup de Tot Història al qual fa més de deu anys que pertanyo teníem pendents algunes sessions de cinefòrum. Al capdavall se n'han pogut organitzar ja un parell de virtuals, gràcies a aquests estris tecnològics d'avui. És un goig poder xerrar i veure gent amiga, sigui amb l'excusa que sigui. S'han triat, fins ara, pel·lícules clàssiques, fàcils de veure online. La primera va ser l'emblemàtica Paths of Glory, trista i terrible, censurada a França fins els anys setanta i a Espanya fins els vuitanta. 

La segona sessio va estar dedicada a un mite entre els mites, Casablanca. Es fa dífícil dir res de nou sobre aquesta pel·lícula que s'ha imitat, comentat, parodiat i estudiat gairebé milimètricament. No cal dir que conserva la seva màgia i el seu encant però les dones, sobretot, en vam fer una visió crítica i presentista, cosa que potser no s'ha de fer, ho admeto. I és que coses que ens agradaven fa anys avui semblen ben bé del temps de la polca. La pel·lícula va estar durants uns anys oblidada i la seva reestrena, quan jo era joveneta, va ser tot un esdeveniment. La primera vegada que la van passar per la televisió de l'època els carrers es van buidar talment com quan hi ha partit del Barça.

El personatge que interpreta Ingrid Bergman, tan bonica i lluminosa que hi ha qui diu que mai no ho va tornar a estar tant, no deixar de ser el d'una dama jove a remolc dels dos homes de la seva vida. Expliquen que no sabien ben bé com fer-la acabar, el guió es va anar elaborant sobre la marxa, i per això Bergman insistia en saber amb qui es quedaria, al final. Li van dir que fes cara de res i, en molts moments, la seva màgia potser rau en això de fer cara de res. 

A l'escena del cant de la Marsellesa ella no canta, però contempla el seu marit heroi amb encisament. Malgrat ser una refugiada surt sempre elegantment vestida, canviant de barrets i modelets a cada moment. No sé sap si treballa o ha treballat en alguna cosa, ni d'on treu els diners per a la seva subsistència, i Bogart, comprensiu amb la realitat, al final li diu que ella pertany al seu marit. Això de pertànyer a un home, avui, per poc feminista que siguis, fa que et surti urticària.

Però, vaja, era cinema, cinema del seu temps, l'any 1941, el de l'atac a Pearl Harbour. Bogart és l'americà cínic i valent disposat a llluitar per causes justes i democràtiques. Cal pensar que la intervenció dels Estats Units a la guerra va ser criticada per diferents sectors del país, també per sectors pacifistes i progressistes. Entre les moltes facècies que s'expliquen sobre la pel·lícula, una de les quals que Paul Henreid, aleshores un actor de més renom que Bogart i Bergmann, no s'avenia amb aquests dos, i que hi va haver problemes amb el tema dels sous. Henreid també va protestar de què el fessin anar vestit com si sortís d'una opereta, quan se suposava que les havia passat molt magres, en la seva lluita política i en el camp de concentració.

Un altre aspecte que amb el temps s'ha comentat son les relacions entre homes, aquestes amistats que freguen alguna cosa més, entre el devot Sam i Rick, o entre el polícia francès i Rick. Renault, simpàtic francès abusador de senyores, manifesta que si fos una dona s'enamoraria de Rick, per cert. A la pel·lícula hi surten una pila de grans secundaris, aleshores molt coneguts i ben pagats, avui oblidats, molts dels quals refugiats jueus. Lorre roba totes les escenes on surt i es una llàstima que el treguin d'escena tan aviat. Un gran nombre de jueus alemanys, com Conrad Veidt, el dolent de la pel·lícula i que algú, durant la tertúlia va manifestar, amb raó, que retiraba a Sazatornil, va haver de fer de nazi, i no seria l'única vegada. El doblatge hispànic de l'època va eliminar el boirós passat de Rick, lluitant per la llibertat a Espanya.

Bogart tracta de forma cruel i egoïsta la francesa enamorada d'ell. La bleda búulgara, amb el marit ludòpata, que està a punt de  lliurar-se al poli franxute, immens Claude Rains, per altra banda, per tal d'aconseguir els papers, és un altre cas com un cabàs. Casablanca, malgrat l'encís de Bergman i Bogart, és una història d'homes adient per a dones romàntiques. Hi ha moltes coses que no podien ser, com ara el poder dels salconduits o que els alemanys passessin per Casablanca, i també errades de dades concretes sobre política, que Curtiz admetia, convençut de què ningú no se n'adonava si no cercava tres peus al gat. La població autòctona és la gran absent, de fet l'ambient té el seu tuf colonialista, és clar. 

Tot plegat no treu gràcia al conjunt, absolutament rodó, encara que avui sabem, a més a més, que la noia passava un pam i mig al protagonista i que Bogart s'havia d'enfilar en un petit escambell, en algunes escenes. No era l'únic, això del xicot més baixet que les noies era impossible, en relació als herois de ficció, i ser baixet va ser, per a molts nois del meu temps, un problema que generava complexos seriosos. Avui hi ha actors baixets que no se n'amaguen i les coses han guanyat en naturalitat.

Sam no era pianista, era bateria, i algú tocava el piano darrere d'una cortina. El cinema es ficció, somni, engany, il·lusió, per realista que vulgui semblar, que aquí no és el cas. Resulta sobrer voler jutjar el passat amb els ulls del present però també és saludable comprovar com hem canviat, fins i tot per millorar. Ni els herois, ni els amors, ni les dones, seran mai més el mateix. I això que la situació actual, amb referències a mites solidaris i heroicitats professionals, sembla tendir a un retorn a l'èpica quotidiana. El temps passarà, les coses canviaran, de forma i de color... i el nostre amor cinèfil també canviarà. L'amor romàntic ja no és el que havia estat i fins i tot ens n'hauríem d'alegrar.