CABELLERES, LITERATURA I DIVAGACIONS DIVERSES

 

Va dir, o escriure, Orson Welles, més o menys, que els finals feliços depenen d'on fas acabar la història. Estic rellegint amb força atenció Solitud i és un d'aquells llibres dels quals t'agradaria saber-ne la continuació. Em passa molt sovint i ja em passava de petita, sovint he inventat finals diversos, continuacions, més aviat, reprenent els protagonistes, si no era que els havien eliminat al final de l'obra, és clar. Amb Solitud gent de lletres ho ha intentat en alguna ocasió. Les continuacions i relectures son tota una temptació i tenen millor o pitjor fortuna, segons la grapa dels escriptors. 

Les històries, a la vida real, no s'acaben mai. Per això es poden escriure i inventar continuacions a dojo, moltes sèries actuals aprofiten el tema i la inspiració de l'original. Louise May Alcott es va veure obligada, per motius econòmics, mantenia la família, a anar escrivint continuacions de les emblemàtiques Mujercitas originals. En un dels darrers llibres, ja tocant gairebé la tercera generació dels March, manifesta en algun moment que fins i tot voldria que anés a botavent tota la família d'una vegada. Per altra banda, però, crec que els havia agafat afecte i tampoc li desagradava del tot recuperar-los.

Sempre vaig tenir curiositat per saber, per exemple, que devia haver passat amb la filla il·legítima d'Anna Karènina, que, de forma generosa, recull el pobre Karenin, que crec que és un personatge a reivindicar, amb tot el que li passa. L'autor no el tracta gaire bé, tot s'ha de dir. Vull pensar que devia tenir molt bona relació amb el pare adoptiu però tot plegat son fantasies. Moltes vegades les obres originals tenen finals tràgics que, al cinema de consum, s'arrangen al gust del públic, ha passat sovint amb obres com ara la Notre Dame de Paris, vaig trigar, gràcies al cinema, a saber que la noia moria i no tocava el dos amb el seu enamorat. 

Torno a Solitud. És d'aquestes obres que recordava malament, tot i haver-la llegit manta vegades. El primer que sobta, avui, és el llenguatge. Hi ha qui el pot trobar obsolet i res d'això. Molts mots que hi ha qui considera oblidats existeixen en un lloc o altre de la nostra geografia. Considerant alguns llibres que surten darrerament, mitificant això que en diuen catanyol i que no és res, de moment, o algunes fatxenderies lingüístiques que fan servir mots poc usuals per quedar bé i sorprendre els crítics literàries poc llegits. Fins i tot en comparació amb autors del seu temps, Solitud és una meravella amb moltes possibilitats lectores i d'interpretació. Cosa que fa que tingui experts a dojo sobre el tema que, fins i tot, es contradiuen, de vegades.

El que m'ha sobtat en rellegir el llibre és com nosaltres mateixos reinventem les coses i les recordem malament. L'episodi de la cabellera dels ex-vots i la seva rondalla, que no surt a la pel·lícula, el recordava molt diferent. Ara em sembla gairebé humorístic. Resumint el tema: una dama rica i bella, amb una cabellera impressionant, està enamorada d'un seu cosí que és pobre. Aquest se'n va a Amèrica a fer fortuna. Fa calerons, però triga vint anys. Quan torna, la cosina ja no està tan fresca i bonica com abans, però conserva la tofa peluda i el noi, que també deu haver canviat i empitjorat, decideix casar-s'hi igualment.

Aleshores el noi emmalaleix, la seva enamorada, que l'ha esperat, malgrat haver tingut pretendents a dojo, ofereix a Sant Ponç el seu bé més preuat, la cabellera, i se la talla. El noi, quan la veu pelada, decideix tornar a Amèrica i la planta amb excuses de mal pagador, el poca vergonya. I allà, no ho diu el llibre, però segur que es marida amb una joveneta. I la noia, segons la rondalla que explica el pastor, se'n va a un convent. La Mila, que s'ha entretingut en rentar i arranjar la cabellera en qüestió, manifesta que ella, ni per tots els homes del mon hagués renunciat a aquell seu tresor, i això ja fa pensar que al final, quan guilla, se'n sortirà d'alguna manera.

Jo recordava tot aquest fragment molt idealitzat. Al llibre hi ha, de tant en tant, aquestes pinzellades iròniques. És un llibre amb pocs personatges i moltes històries col·laterals, molt inspirador. Les cabelleres femenines eren quelcom molt valorat en el passat, van generar frases horribles, com allò dels cabells llargs i les idees curtes. La Jo d'Alcott també es talla els cabells, preciosos segons explica el llibre, per motius econòmics, un gest que té alguna cosa de simbòlica considerant els esforços de l'autora per mantenir la família i el seu místic i inoperant progenitor. Tenir un cabell fi i poc reeixit va estar un problema per a mi, quan era joveneta i es duien els crepats bufats. Pitjor els homes, molts dels quals es queden calbs aviat, cosa que ha generat un absurd mercat amb tractaments cars i de tota mena. Acceptar-nos com som o com ens tornem no és gens fàcil.

Les continuacions tenen el seu què i satisfan la nostra tafaneria però fan perdre misteri als finals oberts o poc explicats. Tot té avantatges i inconvenients. La mort és el final definitiu a nivell individual, a nivell col·lectiu tot té la seva continuació, de moment, ja que algun dia del futur remot també el nostre planeta i la nostra espècie faran moixoni, fins i tot en el cas, hipotètic, de què ens comportem de forma correcta. I, com vaig sentir dir a un científic, quan li preguntar què passaria si s'extingia la nostra espècie, 'les bactèries xalaran'.

Galdós té una comparació molt reeixida sobre la humanitat i els arbres de fulla perenne, en els quals les fulles cauen però ja hi ha les noves a punt i això fa que no els veiem mai despullats. Els de fulla caduca queden pelats i generen una sensació de tragèdia estacional tot i que, com els cabells tallats, les fulles tornaran a sortir, mentre visqui l'arbre, és clar.  Machado té aquell famós poema de l'om malmès al qual, amb la primavera, li surten alguns brots, com a ell mateix, en sentit simbòlic. La literatura ajuda però, ai, la vida passa.