COGNOMS ELECTORALS I FACÈCIES PROPAGANDÍSTIQUES

Quan jo era joveneta corrien una mena de dites i facècies, algunes de les quals ja eren molt antigues, que jugaven amb els cognoms i les seves combinacions. Et deien, per exemple, que una noia que es deia Morros de cognom s'havia casat amb un senyor que es deia Figa i, per tant, ella es deia senyora Morros de Figa. N'hi havia un munt. També d'altres que feien referència a combinacions de noms i cognoms molt brillants i humorístics com ara aquell senyor, castellà, que es deia Armando Guerra Segura. El cognom pot ser una creu a l'hora de les bromes escolars, per exemple, a mi i al meu germà el professorat acostumava a dir-nos, quan tocava anar a la pissarra: Sal, Costa. De fet hi ha una marca de sal amb aquest nom. Els cognoms es presten a bromes de tot tipus, innocents i pujades de to.

Una vegada, fa molts anys, amb motiu de la publicació d'una de les meves primeres novel·les, em va entrevistar un periodista d'una publicació coneguda. A l'entrevista vaig manifestar com costava, a algú sense padrins ni relacions, treure un llibre al mercat i el periodista, inspiradíssim, va encapçalar l'entrevista amb el títol 'Publicar, Costa'. No em va fer gaire gràcia però ara ja em sembla exòtic que em mencionessin en aquella revista. 

Avui, a 'La Vanguardia', Màrius Serra ha publicat un escrit que incideix en el tema de l'aprofitament electoral dels cognoms, un clàssic. Encara recordo allò de 'Tu, Trias' que no feia referència a l'alcaldable actual sinó a Trias Fargas. Precisament una persona de la família em va fer arribar uns eslògans del seu poble amb referències a noms i cognoms, per exemple, una senyora que es diu Remei promociona la campanya amb una cosa com ara 'El poble té Remei'. I no tan sols això, he vist referències a partits mítics, com ara un eslògan d'una senyora del Pdecat que fa 'Defensem la CIUtat que estimes'. Els avui esmicolats post-convergents se les pensen totes.

Fa anys hi havia partits d'extrema esquerra que, en aquest tema dels eslògans imaginatius eren una mina, sempre em venen al cap uns de protesta antiamericana, en temps del president mencionat que avisaven 'No Reagan, va en serio'. El Màrius Serra o algú amb les seves aficions podra escriure, no pas L'Atlàntida, com diu el periodista, sinó una enciclopèdia en deu volums. 

Avui no sé si resultaria políticament incorrecte però també van tenir molt èxit les tirallongues amb noms de ministres japonesos, com ara allò de que el de treball es deia Kapenki Tamara. Era aquell un humor innocent i escolar tot i que alguns exemples fregaven la grolleria com ara aquell del Cornelio Caproni al qual, un capellà, quan li explicava que la dona li feia el salt, responia 'predestinato'.

L'editorial Millà tenia uns llibrets molt divertits, alguns amb poemes de producció pròpia i d'altres que recollien i amplificaven dites i facècies, com ara allò del 'català, mare de totes les llengües', que potser, en molts casos, era antic, ja que algunes d'aquelles frases, com 'avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis' les havia escoltat al meu avi. 

L'assetjament escolar és una desgràcia però, sovint, molt atzarós. He vist nens i nenes grassonets amb qui ningú no es ficava i d'altres, menys apersonats, a qui tothom insultava pel mateix motiu. Vaig tenir una alumna que es deia Prado Vacas, doncs, no sé si és que era una nena excel·lent, bonhomiosa i agradable, però no recordo que mai ningú li fes bromes pesades amb aquella combinació. Més enllà dels cognoms reals moltes cases de pagès tenien motius poc agradables, Cal Coix, Cal Mut, Ca la Truja, Cal Borni, Cal Malcasat. En moltes coses, encara que no ho sembli, hem millorat, i una és que, en aparença, no gosem fer broma de segons què. 

Lligar insults o eslògans del que sigui al cognom o al nom és un recurs fàcil, ximplet i sense gràcia, o així m'ho sembla. Estalvia, suposo, calerons en assessors, o potser son els assessors els qui publiciten aquesta mena de coses. Ho ignoro. La senyora Colau també ha rebut, per part dels contraris a la seva gestió, sovint he sentit 't'has Colau, Colau', per exemple. Les rimes fàcils i ofensives son un clàssic, fins i tot en el teatre i el cinema. 

En tot això no hi ha res de nou, és ben coneguda l'anècdota entre lletraferits castellans, Bretón de los Herreros i Pedro Mata. Responent a una primera broma Bretón va escriure:  vive en esta vecindad cierto médico poeta/ que al pie de cada receta/ pone Mata. Y es verdad. Nosaltres havíen tingut fa anys una assegurança en una empresa que es deia Mata Bala, per cert. Si en lloc d'una empresa d'assegurances fos una clínica privada o un consultori mèdic la cosa seria més inquietant, em sembla. En tot cas jo crec que l'humor lligat a les combinacions entre noms i cognoms ha anat de baixa i, per altra banda, avui hi ha gent de tot el mon a casa nostra i, en molts casos no sabem el significat d'un gran nombre de cognoms estrangers.

No sé si és cert però deien que Merkel no va voler abduir el cognom marital, cosa habitual per aquells verals, perquè el senyor es diu Sauer i això sembla que significa àcid, en sentit literal i figurat. Molts cognoms d'actors i actrius que ens semblen d'allò tan suggeridors volen dir coses normaletes, si els passem al català o al castellà. 

Una altra font de diversió ha estat llegir noms i cognoms en un idioma diferent, per exemple, recordo un acudit en el qual un home demana on pot comprar un llibre del Lleó 'Tolstuà' i li diuen que 'al carrer Aribó'. En sé de més pujats de to però me'ls estalvio, segur que ja son prou coneguts, per altra banda. 

A cal sabater, de paper (Màrius Serra, 'La Vanguardia', 22/5/2023)

En una diada castellera a Vilafranca, em presenten alguns candidats a l’alcaldia, i el professor Jaume Rafecas m’adverteix que m’agradarà l’eslògan electoral del jove candidat d’ERC: “Vilafranca amb sabates noves”. A casa teníem sabateria i conec moltes frases fetes amb referents del calçat, però no entenc el sentit de la recomanació fins que no m’adono que el cognom del candidat permet jugar-hi: Sàbat, Pere Sàbat. No és pas un joc de paraules posat amb calçador. De fet, és una coincidència tan discreta que podria passar inadvertida per a molta gent.

Però l’amic Rafecas, que és un verbívor expert, ha fet bé de posar-se en la meva pell (el que en anglès dirien “in my shoes”) perquè de seguida començo a barrinar que el candidat Sàbat descansarà feliç durant la jornada de reflexió sabatina.

Les eleccions municipals són tan personalistes que inciten a jugar amb el cognom dels candidats. En aquesta ocasió el candidat Xavier Trias ha descartat conjugar el verb triar, com ja havia fet altres vegades, però el candidat de Junts a Premià de Dalt (Josep Triadó) sí que hi juga: “Tria Triadó”. A València, l’actual alcalde per Compromís Joan Ribó proposa “Riboluciona València”.

A Cambrils, la candidata per ERC aprofita que es diu Camí Mendoza per dir “Caminem amb tu” i a Torredembarra, el candidat pel PSC, Valeriano Pino, s’envalenteix amb “¡El que vale, VALE!”. El problema és que entre les altres nou candidatures que competeixen amb el Vale a Torredembarra hi ha la del partit Valents. Val? A la Garriga, en canvi, Valents no s’hi pre­senta, i potser per això el candidat del PSC Àlex Valiente llueix d’eslògan “L’alcalde + valent”.

Les municipals són un festival. Hi ha tantes candidatures que una tirallonga de versos amb tots els eslògans seria més llarga que L’Atlàntida de Verdaguer.