Solitud, dirigida per Romà Guardiet, és una boníssima adaptació, digna, interessant i respectuosa, àdhuc amb el vocabulari original, del famós llibre de Víctor Català. Gairebé es pot considerar una pel·lícula maleïda, va tenir problemes de distribució, filmada entre 1990 i 1991 va trigar cinc anys en estrenar-se als cinemes i es va veure abans per la televisió. Les còpies que es poden recuperar per la xarxa tenen poca qualitat, entre d'altres problemes.
Romà Guardiet (Barcelona, 1945), físic i matemàtic, poeta, doctor en comunicació audiovisual, professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna, va viure als Estats Units i Austràlia durant els anys setanta i, en retornar a Catalunya, va treballar en l'anomenat cinema independent i va fundar, amb Pueyo i Chavarrías, la productora Quasar. Va rebre premis amb diferents curtmetratges. El seu segon llargmetratge, El somni de Maureen, de 1993, encara no s'ha estrenat.
La pel·lícula aprofundeix en els sentiments humans dels personatges. Compta amb un repartiment de categoria. Antonutti, que havia rodat sovint a l'estat espanyol, és l'emblemàtic pastor protagonista i tot i que la seva imatge és diferent de la que ens descriu l'autora del llibre, defensa molt bé el seu paper. El va doblar l'actor Joan Crosas. El paper de Mila l'interpreta una actriu amb una gran força i expressivitat, la qual, malauradament, també hem pogut veure poques vegades, encara menys en papers protagonistes, Núria Cano.
Al seu volt, un conjunt d'actors amb arrels al mon del teatre i de l'experimentació, de cadascun dels quals es podria fer un currículum sorprenent i de gruix, però que no han estat, en el mon del cinema, aprofitats com caldria: Albert Vidal, Pep Tosar, Carme Sansa, Jordi Figueras. Una música excel·lent, uns paisatges impressionants del Cadí, Ansovell i el santuari de Boscalt, una il·luminació magistral amb una molt bona fotografia de Pladevall, tot plegat conforma un conjunt que va passar de puntetes, sense promoció, inexplicablement tard però que impressiona quan es pot recuperar en bones condicions. L'any 2016, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Caterina Albert i de l'estrena d'una versió teatral, més lliure, a la sala petita del TNC, que tampoc no va tenir el ressò merescut, es va passar a la Filmoteca, amb la intervenció en el debat i la presentació, de Romà Guardiet qui va explicar alguns dels molts problemes soferts per la pel·lícula.
Si bé, en general, no m'agrada comparar massa literatura i cinema, en aquest cas resulta inevitable, pel pes de l'obra original, la personalitat de l'autora, que va patir, amb l'arribada del noucentisme, menyspreus inesperats i injustos que han arribat fins al present. Això sí, sobre Solitud i sobre Víctor Català s'ha escrit molt, massa i tot. S'han fet interpretacions del llibre, de vegades contradictòries, de tota mena i tendència. Com que és una autora inclassificable, a nivell literari i personal, encara en sorgiran moltes més, al llarg del temps. Fa alguns anys es va escriure i dur al teatre una comparació entre les influències entre Solitud i la pel·lícula Stromboli, de Rossellini, que jo no comparteixo gaire però a la qual no li nego grapa i aprofundiment. Les dones de pes de la nostra literatura han defensat sovint Víctor Català, com ara Maria Aurèlia Capmany, que també va patir el masclisme subliminal pel que fa a la valoració de molts senyors de la cultura i la cultureta.
Caterina Albert/Víctor Català, com s'ha explicat sovint, es va amagar rere una mena de màscara existencial, va tenir una llarga i, fins i tot, còmoda vida, vida de la qual, encara avui, n'ignorem moltes coses, afortunadament, tot i que admeto que jo mateixa pateixo una tafaneria literària una mica accentuada. La proliferació d'espais amb el seu nom, de rutes literàries dedicades a l'autora, d'estudis i valoracions sobre la seva obra en general i sobre Solitud, en concret, continuaran proliferant. Ningú no pot negar que avui és tot un clàssic, cosa que també la fa caure en el parany de l'escolaritat, és un llibre de lectura obligatòria en molts moments educatius i això és un risc. Si l'obligatorietat no va acompanyada de bon professorat, que valori i tingui un cert carisma professional, de vegades l'excés de bona intenció acadèmica perjudica el coneixement. Jo mateixa he fet sovint treballs i estudis diversos sobre el llibre, en el marc de diferents cursos i cursets o quan cursava Humanitats.
Quan jo era joveneta Caterina Albert encara vivia, semblava immortal, i sovint la veia retratada, a Destino, per exemple, rebent un munt de visites en aquella escenografia del seu llit ple de coixins. No sé què li hauria semblat la pel·lícula de Guardiet, crec que li hauria agradat força. Darrerament s'han reeditat els seus contes complets. Cada vegada que alguna bona actriu ens recita el monòleg de La Infanticida que, a banda de la mítica Solitud és un dels seus textos més coneguts, ens impressionem de nou. La reinterpretació, des del present, de Solitud pot, fins i tot, potenciar en algun moment el tema de l'assassinat del pastor, ara hi ha una tirada en reconvertir-ho tot en thrillers, si hi ha un mort pel mig. Hi ha qui posa l'accent en el tema sexual, en el desig femení. La literatura, com la història, sempre és, poc o molt, presentista i les relectures de Solitud ens mostren un munt de detalls i temes transversals que potser ens havien passat per alt. En tot cas, crec que caldria reivindicar la versió en cinema de Guardiet i recuperar-la de forma acurada, amb els honors que mereix i amb la difusió que no va tenir en el seu moment, sobretot en comparació amb d'altres títols que pouen, de forma molt més lliure i no sempre reeixida, en els nostres clàssics més estimats.
En referència al llibre cal reivindicar l'ambició de l'autora a l'hora de reflectir un llenguatge ric, variat, correctíssim i ben viu en el seu moment tot i que, com d'altres escriptors rebels de l'època, era contrària a la normativa fabriana que, amb tots els seus valors indiscutibles, va encotillar la llengua, com no podia ser altrament. Avui hi ha una mena de tendència rara a reivindicar el català televisiu que, se suposa, és el que es parla al carrer de veritat, fins i tot es defensen errors de gruix, com si fossin causats per la grapa de la gent amb aspiracions literàries del present. Però això seria un altre debat, complex i espinós, el qual, de moment, no sembla tenir un gran interès per a gramàtics i lletraferits del present. En això, com en tantes coses, molts pensem que allò que es parla és el que parlem cadascú de nosaltres, fins i tot es reivindica això del catanyol, que tampoc no se sap ben bé què és ni quines característiques serioses presenta.
https://www.rtve.es/play/videos/la-ciutat-dels-llibres/arxiu-tve-catalunya-ciutat-dels-llibres-victor-catala/6124569/
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-victor/video/5657289/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada