DIES DE REFLEXIONS POC ACURADES SOBRE ELECCIONS I CANDIDATURES

 

Malgrat les servituds mediàtiques en les quals ens immergeix el clima electoral, he de dir que hi ha informacions recurrents que em semblen divertides i tot, que no vol dir pas 'originals'. M'encanten aquests analistes fahsion que fan reflexions acurades sobre coses com ara el llenguatge no verbal o els vestits que porten els aspirants a batlle o batlla. Per exemple, sempre surt això de què candidat té el seu origen etimològic en el tema del color blanc radiant, un color suposadament pur però molt inquietant. Al capdavall va provocar una reacció, fa temps, allò del black is beautiful. El negre és un color elegant en segons quines circumstàncies, sobretot per cantar des d'un escenari quan ja tens una edat, però poc agraït a l'hora de fer proclames polítiques. El vermell també va rodolar pel pedregar amb allò de la sèrie de la criada esclavitzada.

Ser càndid, paradoxalment, és ben diferent a ser candidat. I les càndides son també uns fongs molt empipadors i perillosos. Un color identificat històricament amb rauxes és el vermell, el que em sap greu és que el blau aplegués, en molts moments, significats conservadores tirant a fatxes. El verd no és habitual, més enllà de sortir en alguna corbata original. L'abillament femení admet molta imaginació però el masculí, des de fa anys i panys, resulta avorrit i monòton. Fa molt de temps un dissenyador original va intentar establir la granota, com a peça masculina substitutòria però no se'n va sortir. Les dones es poden vestir d'homes però a l'inrevés, més enllà d'algun alternatiu agosarat, el tema no ha prosperat.

Una cosa que no entenc, encara menys quan cada vegada hi ha més candidats d'edat avançada, és que els facin estar drets tota l'estona del debat televisiu. No poden debatre asseguts, en una taula rodona? Fa anys s'havia fet. Si jo fos candidata, cosa impossible, em queixaria. Hi aniria amb roba còmode, sabata plana o gairebé, aigua i pastilletes d'eucaliptus a l'abast, i exigiria poder seure i sortir quan em semblés que havia d'anar al lavabo. Un polític alemany que, contra totes les prèdiques higienistes, era un gran fumador i va morir de vell, va exigir poder fumar per sortir a la tele en un programa. Li van concedir perquè tenia un prestigi consolidat però hi va haver protestes dogmàtiques, naturalment. Ara ja és impossible, trobar algú tan radical i coherent.

Ja he repetit en moltes ocasions que, malgrat els penjaments que s'atorguen als polítics, de forma generalista i indiscriminada, sense recordar allò de què cap geperut es veu el gep, jo els tinc respecte. És una feina que mai no faria, la veritat. El càrrec més rellevant que he tingut i del qual vaig sortir escaldada va ser fer de Cap d'Estudis a l'escola. El poder, fins i tot el més petit, puja al cap, i ja passa al parvulari, quan a una criatura innocent -i càndida- el dones una responsabilitat que comporti manar. L'ambició i les ganes de manar, així com la vanitat, no son dolentes si es fan servir bé i amb eficàcia i ganes de treballar. Napoleó va dir que les guerres es feien per vanitat i potser tenia raó, altrament no s'entén la tendència dels manaies poc recomanables a portar gent a l'escorxador, de vegades, i això és el més gros, amb suport popular i tot. 

Napoleó III no volia la guerra franco-prusiana però el fervor popular li va exigir que plantés cara als tedescos, cosa que li va costar el tron i, per sort, no li va costar el cap perquè els temps havien canviat, ni que fos una mica i en alguns lloc. El poder provoca crítiques i enveges i ensabonaments perillosos, sempre em ve al cap allò del poema de Kipling 'si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...' No és fàcil. El poder, la fama, els diners, coses efímeres i atzaroses, provoquen admiracions, sovint estranyes, sobretot quan no coneixem personalment els objectes humans de les nostres admiracions.

Ai, quina emoció, ja tinc ganes de que arribi el dia de les eleccions i, sobretot, el recompte vespertí de vots i, sobretot, els dies de després, quan s'arrangin, o no, pactes poc càndids. Hi ha gent que no vol ni anar a votar, un tema sembla ser, per a alguns  convençuts, la manca de candidats indepedentistes sòlids i sincers, jo crec que ni existeixen. En d'altres extrems hi ha els que creuen que cal polícia contundent manada per no se qui. El millor, crec, és anar a votar qui sigui, un de normalet o normaleta, considerant el context. Fa anys un partit va encunyar allò de 'si tu no hi vas, ells venen'. I és que poden passar coses molt rares i inquietants que ens facin enyorar algun dia els candidats i candidates d'enguany.

He de dir que em temo que parlo de Barcelona, un lloc gran i molt desconegut, fins i tot per a la majoria de barcelonins-nines, amb realitats diverses i amb tendència a bescantar la pobra ciutat que, diuen 'està trista'. Un altre tema és la resta de Catalunya, ciutats grans i mitjanes, pobles petits, i alguns llocs on sempre surten els mateixos, potser perquè ho fan bé i perquè també pesa allò de 'val més un boig conegut...'