21.7.23

KISSINGER, PREMI NOBEL DE LA PAU I CENT ANYS D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Fa algun temps em va venir al cap Henry Kissinger i vaig comprovar que encara era viu i estava relativament bé. Aquests dies ha tornat a sortir a la premsa i la tele amb motiu de la seva visita a la Xina, on ha estat molt ben rebut, pel que sembla. De la manera de fer d'aquest senyor se'n va dir realpolitik, terme que ve a reblar el clau sobre allò de què la política és la ciència d'allò que és possible. No és una paraula d'èxit, avui, però hi ha qui la practica, també a casa nostra. Els possibilistes no acostumen a estar ben vistos però son necessaris en molts casos i circumstàncies. Moltes prèdiques a favor del que es vol i s'ha d'exigir, per exemple, en el cas de l'independentisme, per no sortir de casa, maregen perdius sobre el què però mai no aclareixen el com. 

Repassar la llarga i complexa biografia d'aquest senyor, el qual, crec, és avui poc conegut per part de les joves generacions, ens enfronta amb uns anys complicats, idealitzats en el record, com passa amb tantes coses. El seu és un camí personal i polític amb moltíssimes ombres i alguns encerts i amb una gran responsabilitat a l'entorn del patiment i la mort d'un munt de gent. Aquests dies, per cert, s'estrena la pel·lícula sobre Oppenheimer, qui també va ser molt conscient de la seva espinosa responsabilitat. Al final acaba morint i patint a gavadals  la gent normaleta i anònima, però, com diu el personatge de Gable a The Misfits 'quan menys es mata més dolent sembla'. 

Hi ha una gran dosi de vulgar surrealisme a l'entorn de la política nacional i internacional. He viscut de prop durant anys l'antiamericanisme visceral, que encara sura en molts àmbits de l'esquerra etèria, amarada de tòpics diversos, i la magnificació d'altres dictadures i personatges. La URSS i el comunisme estatal avui ja no 'colen', com tants altres règims polítics que van ser la bandera de les prèdiques progres del passat no tan llunyà. Quan jo era joveneta si algú criticava el comunisme estatal segur que era de la CIA. Això deien, vaja, però avui fa de mal recordar, segons què. La memòria històrica s'adapta als desitjos de cada generació i de cada poder vigent.

Sovint he manifestat que no crec en els premis grossos, un dels més controvertits ha estat el Nobel de la Pau que, per cert, li van atorgar a aquest senyor pel seu paper en el final de la guerra de Vietnam que, en aquella època, les jovenetes crèiem que era l'única guerra existent, gairebé. Em sap greu pensar en la gent que, de bona fe, ha patit i mort per causes que, amb el temps, s'han mostrat dubtoses o s'han pervertit perquè, ai, els humans podem tenir molt bones idees però una altra cosa és posar-les en pràctica. 

La Xina, avui, ha d'agrair al senyor Kissinger la sortida del seu aïllament diplomàtic i l'immensa potència actual té interès en establir llaços amb els Estats Units. La política d'alt nivell es belluga molt més enllà de les nostres vides senzilles i quotidianes que tan sols aspiren a sobreviure en pau o, si més no, amb absència de guerra, que ja és molt important. Quan ets jove no és senzill admetre les virtuds de sobreviure sense èpica, els nostres pares, que n'havien viscut de tots colors, en general, amb algunes excepcions 'compromeses', es conformaven en treballar i menjar cada dia i ens els miràvem, des de la ignorància juvenil, amb una mica de llàstima. 

Recordo una cançó que entonava Ramon Muntaner que era tota una declaració d'intencions, i que acabava demanant la revolució i fins i tot poder morir matant, que ja és gros. La lletra era de Joan Oliver, qui, per cert, havia nascut en una família molt privilegiada, tot i que la guerra el fes viure trasbalsos diversos. Una vegada vaig sentir comentar a un cantant català que havia bandejat els continguts revolucionaris perquè un jove li va anar a exigir, després d'un recital, que anessin a lluitar a les muntanyes, a fer la revolució de veritat, vaja.

Una cosa es fer versos i cantar i, l'altra, ser conseqüent amb allò que es canta i recita. Les biografies serioses aguanten poques mitificacions. No tothom arriba als cent anys ni a ser Kissinger però n'hi ha molts i moltes a qui ja els agradaria. 

Aquests dies, amb això de les eleccions, s'escampen penjaments generalitzats a l'entorn de molts polítics actuals que fan el que poden i els deixen i saben. En tot cas, allò del pare de cinquanta anys que no fa res més que treballar, anar a futbol i mirar la tele de tant en tant, em sembla més èpic i recomanable que no pas anar matant i morint per aconseguir no sé quins eteris objectius impossibles.


Quan tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare,
cansat i sense fe
renec o riallada,
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d'un bar,
tabac de vuit pessetes.

La televisió
que ofega la paraula;
i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.
La mare un escarràs,
la plaça i la neteja.
I els meus germans petits,
escoles de mals mestres...

Quina buidor!

Potser només viuen de veres
Els qui moren matant
Al carrer o a la guerra
Apòstols i cabdills
Llenceu el crit d'alarma!
Savis, tècnics, obrers
Forceu les vostres màquines

Genis de totes les arts
Embelliu la croada
Homes, dones, infants
De tota llengua i raça
I els mísers i els vençuts
Ramada innumerable
Espereu i engrossiu
El clam que ens agermana.

Encara hi som a temps
Encara, encara, encara
Destruirem un món
Estúpid i sense ànima
Cavem els fonaments
D'una vida més alta
Cavem els fonaments
D'una vida més alta

Cançó de carrer, Joan Oliver

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Aquest poema de Pere quart el podies haver escrit tu quasi igual. Com ho deiem, a la Muntanyolenca.

Salut.

Júlia ha dit...

Mai hagués escrit això, seria una manca de respecte per a la gent de la generació dels meus pares, pobrets.