KISSINGER, PREMI NOBEL DE LA PAU I CENT ANYS D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

 

Fa algun temps em va venir al cap Henry Kissinger i vaig comprovar que encara era viu i estava relativament bé. Aquests dies ha tornat a sortir a la premsa i la tele amb motiu de la seva visita a la Xina, on ha estat molt ben rebut, pel que sembla. De la manera de fer d'aquest senyor se'n va dir realpolitik, terme que ve a reblar el clau sobre allò de què la política és la ciència d'allò que és possible. No és una paraula d'èxit, avui, però hi ha qui la practica, també a casa nostra. Els possibilistes no acostumen a estar ben vistos però son necessaris en molts casos i circumstàncies. Moltes prèdiques a favor del que es vol i s'ha d'exigir, per exemple, en el cas de l'independentisme, per no sortir de casa, maregen perdius sobre el què però mai no aclareixen el com. 

Repassar la llarga i complexa biografia d'aquest senyor, el qual, crec, és avui poc conegut per part de les joves generacions, ens enfronta amb uns anys complicats, idealitzats en el record, com passa amb tantes coses. El seu és un camí personal i polític amb moltíssimes ombres i alguns encerts i amb una gran responsabilitat a l'entorn del patiment i la mort d'un munt de gent. Aquests dies, per cert, s'estrena la pel·lícula sobre Oppenheimer, qui també va ser molt conscient de la seva espinosa responsabilitat. Al final acaba morint i patint a gavadals  la gent normaleta i anònima, però, com diu el personatge de Gable a The Misfits 'quan menys es mata més dolent sembla'. 

Hi ha una gran dosi de vulgar surrealisme a l'entorn de la política nacional i internacional. He viscut de prop durant anys l'antiamericanisme visceral, que encara sura en molts àmbits de l'esquerra etèria, amarada de tòpics diversos, i la magnificació d'altres dictadures i personatges. La URSS i el comunisme estatal avui ja no 'colen', com tants altres règims polítics que van ser la bandera de les prèdiques progres del passat no tan llunyà. Quan jo era joveneta si algú criticava el comunisme estatal segur que era de la CIA. Això deien, vaja, però avui fa de mal recordar, segons què. La memòria històrica s'adapta als desitjos de cada generació i de cada poder vigent.

Sovint he manifestat que no crec en els premis grossos, un dels més controvertits ha estat el Nobel de la Pau que, per cert, li van atorgar a aquest senyor pel seu paper en el final de la guerra de Vietnam que, en aquella època, les jovenetes crèiem que era l'única guerra existent, gairebé. Em sap greu pensar en la gent que, de bona fe, ha patit i mort per causes que, amb el temps, s'han mostrat dubtoses o s'han pervertit perquè, ai, els humans podem tenir molt bones idees però una altra cosa és posar-les en pràctica. 

La Xina, avui, ha d'agrair al senyor Kissinger la sortida del seu aïllament diplomàtic i l'immensa potència actual té interès en establir llaços amb els Estats Units. La política d'alt nivell es belluga molt més enllà de les nostres vides senzilles i quotidianes que tan sols aspiren a sobreviure en pau o, si més no, amb absència de guerra, que ja és molt important. Quan ets jove no és senzill admetre les virtuds de sobreviure sense èpica, els nostres pares, que n'havien viscut de tots colors, en general, amb algunes excepcions 'compromeses', es conformaven en treballar i menjar cada dia i ens els miràvem, des de la ignorància juvenil, amb una mica de llàstima. 

Recordo una cançó que entonava Ramon Muntaner que era tota una declaració d'intencions, i que acabava demanant la revolució i fins i tot poder morir matant, que ja és gros. La lletra era de Joan Oliver, qui, per cert, havia nascut en una família molt privilegiada, tot i que la guerra el fes viure trasbalsos diversos. Una vegada vaig sentir comentar a un cantant català que havia bandejat els continguts revolucionaris perquè un jove li va anar a exigir, després d'un recital, que anessin a lluitar a les muntanyes, a fer la revolució de veritat, vaja.

Una cosa es fer versos i cantar i, l'altra, ser conseqüent amb allò que es canta i recita. Les biografies serioses aguanten poques mitificacions. No tothom arriba als cent anys ni a ser Kissinger però n'hi ha molts i moltes a qui ja els agradaria. 

Aquests dies, amb això de les eleccions, s'escampen penjaments generalitzats a l'entorn de molts polítics actuals que fan el que poden i els deixen i saben. En tot cas, allò del pare de cinquanta anys que no fa res més que treballar, anar a futbol i mirar la tele de tant en tant, em sembla més èpic i recomanable que no pas anar matant i morint per aconseguir no sé quins eteris objectius impossibles.

Quan tindré cinquanta anys
no vull ser com el pare,
cansat i sense fe
renec o riallada,
treball embrutidor,
futbol cada diumenge,
el tuti al cul d'un bar,
tabac de vuit pessetes.

La televisió

que ofega la paraula;
i banys en un mar brut
quan vénen les vacances.
La mare un escarràs,
la plaça i la neteja.
I els meus germans petits,
escoles de mals mestres...

Quina buidor!

Potser només viuen de veres
Els qui moren matant
Al carrer o a la guerra
Apòstols i cabdills
Llenceu el crit d'alarma!
Savis, tècnics, obrers
Forceu les vostres màquines

Genis de totes les arts
Embelliu la croada
Homes, dones, infants
De tota llengua i raça
I els mísers i els vençuts
Ramada innumerable
Espereu i engrossiu
El clam que ens agermana.

Encara hi som a temps
Encara, encara, encara
Destruirem un món
Estúpid i sense ànima
Cavem els fonaments
D'una vida més alta
Cavem els fonaments
D'una vida més alta

Cançó de carrer, Joan Oliver

EL VELL, EL GOS I EL BLAT DE MORO

 

Yan Lianke és un dels autors actuals xinesos de més prestigi. Aquesta narració breu és molt adient per a iniciar-se en l’obra, extensa i de gruix, de l’autor. Ens situa en un llogarret de la serra de Balou, víctima d’una gran i llarga sequera. Els seus habitants han fugit de casa seva i de la fam inevitable. Tan sols quedarà al poble un home de setanta-dos anys, amb un gos cec, que intentarà de forma persistent i sacrificada que una planta de blat de moro, que ha aconseguit revifar, no mori i pugui fer madurar alguna panotxa.

Aquesta novel·la curta es va publicar per primera vegada el 1997 i va estar guardonada amb el premi de Literatura Lu Xun, de gran prestigi a la Xina. Per sort podem trobar uns quants llibres de l’autor en castellà, gràcies a traduccions directes del xinès a càrrec de Belén Cuadra Mora. Días, meses, años, en algunes edicions, per la seva brevetat, va acompanyada d’un altre text de l’autor. L’escriptor, en una història que pot semblar-nos trista i, en algun moment, amb trets desagradables per a la nostra sensibilitat actual, ens fa percebre la seva capacitat de transformar en poesia els escenaris més hostils.

Amarada de lirisme i èpica quotidiana, i amb un argument aparentment senzill, aquesta lluita de l’home vell i el seu gos amb la natura poc amable i amb un sol que ja no és font de vida sinó de mort, emociona i trasbalsa. La tossuderia del protagonista ens resulta comprensible i admirable. Forma part del comportament humà que, en ocasions, intenta enfrontar-se sense concessions a objectius que, des de la nostra vida còmoda, ens poden semblar estranys o inútils. S’ha escrit força sobre la relació de la narració amb el tema de la situació xinesa, es pot interpretar com una critica a la política de Mao, a l’oblit interessat de les zones rurals però també reflecteix l’ànima universal de la humanitat. M’ha fet pensar en Moby Dick, en el Llamazares de La lluvia amarilla, i en molts altres referents literaris. Lianke, no és gens estrany, és un gran admirador de la literatura hispanoamericana del segle XX i sovint recorda que al seu país vida i política acaben per ser el mateix, al contrari que en els països occidentals.

La sequera ha estat a molts indrets i en moltes èpoques un dels motius de l’abandonament de la ruralia, darrerament ens torna a amenaçar de forma inquietant. El tema de la buidor progressiva dels indrets agrícoles és una constant força universal. La natura, el cicle del temps, la fragilitat de l’existència, son temes habituals a la literatura asiàtica però, també, a la literatura en general. I el valor dels humans per perseverar, la relació, avui complexa i objecte de debat, amb els animals, -des d’aquest gos tan humà fins a les rates que esdevenen solució temporal a la fam irreversible o als llops que, com l’home, cerquen aliment i aigua-, o la necessitat de resistir per mantenir l’esperança, que no sempre aconseguirà fer triomfar la voluntat, son, així mateix, temes que convergeixen en aquest text que, en ocasions, esdevé una mena de malson poètic.

Lianke va néixer l’any 1958, a la província d’Henan. Va entrar a l’exèrcit l’any 1978 i es va llicenciar en Ciències Polítiques i Literatura. Amb el temps va esdevenir crític amb aspectes diversos de la política del país. S’ha dedicat a l’ensenyament de la literatura a la Universitat Xinesa del Poble. Ha rebut diferents premis i ha estat proposat per a molts altres. Ha vingut a l’estat espanyol en algunes ocasions, també a Barcelona, i els seus llibres han estat traduïts a més de vint idiomes. Ha tingut molts problemes de censura a la Xina i molts dels seus llibres no s’han pogut publicar al seu país.

És aquest un dels llibres proposats en els interessants clubs de lectura online de la Casa Àsia, no sempre hi puc participar però gràcies a ells he conegut moltes obres i autors als quals no sempre podem accedir fàcilment, amb poques excepcions.

https://www.casaasia.es/actividad/tertulia-literaria-china-dias-meses-anos-de-yan-lianke/

MIRAR ENRERE SENSE IRA, RESSENTIMENT NI INGENUÏTAT

 

Gràcies al meu germà he llegit aquest llibre extraordinari i interessant per diferents conceptes, Vásquez és avui l'escriptor més reconegut al seu país i un dels més importants en l'àmbit de la llengua castellana. L'autor, colombià, amb una llarga i sòlida carrera com a escriptor i traductor i amb un immens gruix intel·lectual al darrere, malgrat ser relativament jove, aquí fa ficció de la realitat i en una nota al final del llibre recupera el sentit etimològic de 'ficció', que fa referència a 'modelar'.

Com ell mateix explica, és aquest un llibre de ficció, entenent la paraula en un sentit molt ampli i polièdric, una novel·la, però tot el que explica és real. Jo tinc alguns prejudicis sobre això de fer servir la realitat per a la narrativa, sobretot perquè m'he ensopegat amb llibres que inventen i especulen massa i que sovint, i aquest és el problema, no tenen la volada literària que caldria. Per aquests prejudicis vaig canviar els noms i alguns fets en el meu darrer llibre, però m'he adonat de què tot es pot fer si es fa bé i amb respecte i responsabilitat. I amb una certa grapa a l'hora d'escriure, evidentment.

Vásquez ens explica la història de la família Cabrera, sobretot a partir de la de Sergio Cabrera, reconegut cineasta colombiá, tot i que en el llibre hi tenen molt d'espai el seu pare, la seva mare i la seva germana. La vida d'aquesta família semblaria mentida si no fos veritat i si l'autor s'hagués inventat els fets potser trobaríem que té un excés d'imaginació. Descriure la complexitat de la trajectòria d'aquesta família, al llarg dels darrers cinquanta anys d'història del mon, va molt més enllà del tema familiar. Comunistes convençuts, el seu itinerari s'inicia amb la fugida d'Espanya a causa de l Guerra Civil, continua amb l'exili i amb una anada a la Xina de Mao en la qual els dos fills adolescents s'educaran i lluitaran, mentre els pares tornen a Colombià per fer la revolucio. El retorn a Colòmbia, uns anys després, dels dos joves, els implicarà a fons en la guerrilla colombiana, i, després d'haver-se jugat la vida en aquell context, encara no superat del tot, triaran recueperar una existència més o menys convencional, d'una relativa normalitat.

Sergio Cabrera, que també ha treballat i viscut a Espanya, va venir a Barcelona el 2016, amb motiu d'una retrospectiva del seu cinema. La seva obra més coneguda aquí és La estrategia del caracol, que potser molts recordem i on hi té un paper el seu pare, home de cinema, amb qui va tenir una relació complexa, al capdavall, i que va morir molt gran, precisament durant l'estada del fill a Barcelona, una ciutat que té un cert pes en la narració. 

Per la xarxa es poden trobar entrevistes a l'autor del llibre, i als germans Cabrera, que han valorat i acceptat un llibre que explica realitats incòmodes, moltes de les quals lligades als miratges revolucionaris violents, amb la lluita armada com a improbable solució de les injustícies. L'esquerra no sempre és tan valenta, a l'hora de reconèixer les febleses i els errors o la fe cega a la qual van abocar, sobretot als joves, les ideologies revolucionàries, encara tan mitificades en molts àmbits. L'autor té la gran virtut de no jutjar, explica els fets, les circumstàncies, les motivacions, això tampoc és gaire habitual en els narradors d'idees progressistes, es fa molta mala literatura en l'intent de justificar fets i ideologies i això acaba per perjudicar les narracions.

Impressiona veure alguns dels protagonistes del llibre en el present, explicant la gestació d'aquesta novel·la, les converses amb l'autor, la generositat amb la qual li van facilitar documentacio, fotografies, la seva evolucio personal... S'ha dit de Vásquez que és el millor autor colombià després de García Márquez, tot i que la seva prosa no tingui en aquest cas absolutament res de realisme màgic, més aviat tot el contrari.