EL PASSAT IMPRECÍS I EL PRESENT INEXACTE

 

Fa anys, a mitjans dels setanta, quan tot semblava en ebullició crònica, un company de feina que no tenia gaire tirada a venir a les moltes assemblees que es convocaven en aquella època, em va confessar que 'la política l'avorria', cosa que, en aquell moment, em va semblar una blasfèmia. Era una bona persona, intel·ligent, responsable i treballadora, això sí. Malauradament, i no vull generalitzar, he conegut molta progressia gandula. La teoria progre del moment assegurava, i potser era veritat, que tot era política i que si no feies política també feies política. Segurament és cert.

Jo també, actualment, fa temps que m'avorreixo amb els debats i les mogudes polítiques, nostrades i hispàniques. Hi ha un conte de Rodari en el qual unes mones asseguren que viatgen molt però el que fan és anar donant voltes en els cavallitos. I malgrat tot, de vegades, encara m'emociona una mica veure com el Parlament, el de Madrid i el nostre, acull encesos i ensopits debats sobre l'estat de la qüestió. I és que ja tinc una edat i sempre m'agrada recordar d'on venim i les moltes coses que han anat passant al llarg dels anys.

Ahir, potser algú més en va parlar, però jo tan sols vaig llegir a l'escriptor Xavier Theros, al facebook, recordant les darreres penes de mort, executades el 27 de setembre de 1975, a quatre dies gairebé de la mort del dictador. A Catalunya se'n va parlar molt, sobretot de la del Txiqui, afusellat a Collserola, el qual van acompanyar fins al final Magda Oranich i Marc Palmés, que van escriure i parlar sobre el tema, amb un dolor evident. 

Hi ha qui es plany de tot, sembla que cada dia estem pitjor, a les feines, a l'escola, tot va a mal borràs i el demà serà pitjor i no millor, com cantàvem de jovenets, convençuts de la millora prevista i de què algun dia tot canviaria. Tot va canviar i potser no va ser ben bé com esperàvem. Però amb alts i baixos avui, de moment, no tenim pena de mort ni servei militar obligatori, hi ha bones escoles públiques, metges per a tothom, i qui en té ganes pot cursar estudis universitaris. Podem llegir de franc gràcies a les moltes biblioteques i veure sèries i pelis bones amb una despesa minsa. Els més marginats laboralment, algunes capes de les moltes migracions, que son les veritables classes obreres explotades, encara no s'han organitzat a fons, no és fàcil.

Fa anys, en un campament on vaig anar a ajudar fent de monitora, una senyora hispanoamericana que hi havia portat els seus néts ens va insistir molt en la meravella que representava poder fer aquella activitat. 'En mi país amanecerían todas degolladas', ens va explicar.

La gent de la meva edat i fins i tot una mica més jove, no pas tota, és clar, sempre evoca una mena de passat idíl·lic on sembla que no mataven dones, les famílies eren estables, els infants i joves, educats, aquesta mena de bassa d'oli inexistent, impossible, que no sé d'on l'han tret. Em sobta com tothom té solucions de taulell de bar per a qualsevol cosa i com de tant en tant surt un polític més bescantat que un altre, aquestes coses es mouen enmig d'una gran visceralitat i de les simpaties o antipaties personals, més subjectives que raonades, en molts casos. El pessimisme crònic no és tan sols català o espanyol, és força universal. La política que ens preocupa és la d'aprop de casa, lluny de l'occident estable mor molta gent, es tortura i s'assassina, per no parlar dels refugiats i dels molts morts ofegats a la recerca d'esperança, i la inseguretat campa per molts indrets, però aquestes coses mereixen poc espai als telediaris i, en tot cas, aviat desapareixen de l'actualitat. 

Les moltes repeticions, com deia aquell i va recordar Huxley, fan veritats o mitges veritats. I d'això no en té la culpa interent, com tampoc de la proliferació de la pornografia, en el passat hi havia qui havia accedit al porno de petit en trobar revistes mal amagades a casa seva. Com que ens movem de forma inevitable entre contradiccions també hi ha qui creu que el progrés és lineal i que la crueltat i la violència van de baixa, en general, o sigui, a tot el mon. L'altre dia, en la tertúlia a l'entorn del 'Passeig per l'amor i la mort' algú va insistir en allò que feia tanta ràbia a Martí de Riquer, que a l'Edat Mitjana eren molt 'bèsties'. La història recreativa i tòpica també conforma imaginaris.

Quan jo era joveneta molta gent gran encara suportava de tot perquè tenia molt clar que el pitjor era una guerra. Avui hi ha qui t'insisteix en què vagis a votar perquè vam estar molts anys sense poder fer-ho. No som al millor dels mons però a molta gent del mon mundial li agradaria estar com nosaltres. De tota manera admeto que tot és fràgil i que els humans i les humanes som altament imprevisibles.