Admeto que ens agraden les opinions que coincideixen amb les nostres. Penjo aquest acudit de J.L.Martín de fa uns dies, publicat a La Vanguardia. Al mateix diari publicava fa poc John Carlin un article interessant, 'Els espectadors de l'odi', que linco més avall. Potser sigui humà sentir compassió i ràbia davant de determinats conflictes i ser del tot indiferents a tants altres. Sembla que actualment hi ha més de cinquanta guerres obertes al mon i això deixant de banda dictadures diverses, la situació de la dona a tants indrets, dels infants, el gran nombre de persones que moren al mar o a terra quan intenten escapar de misèries i desastres i els sense sostre que dormen al meu barri o els vells i velles oblidats a les residències o en la solitud de casa seva.
Ignoro el motiu pel qual un fet determinat, assassinat, crim, guerra, provoca en algun moment sentiments col·lectius desfermats de protesta, amb tota la raó i,en canvi, d'altres vegades no se'n parla o se'n parla molt poc. Els noticiaris, i no és d'ara, se centren en la tragèdia d'actualitat i allà envien corresponsals, alguns dels quals no son, ni tan sols, experts en l'indret i en la seva història. Tot per l'audiència, sobretot a les televisions, què hi farem.
Si comentes el tema amb algú que, actualment, t'està explicant les injustícies que pateix Palestina, no et mira gaire bé, sembla que no et preocupa la situació i que fer referència a d'altres desastres, alguns oblidats fa poc, és perquè ets sionista inconscient o coses pitjors. Malauradament el mon, ben mirat, seria insuportable per molts motius, però si ens ha tocat la loteria de caure, ni que sigui temporalment, en un indret més o menys segur suicidar-se sembla una cosa dolentíssima.
Hi ha experts per a tots els gustos, molts dels quals oficials però també un munt d'anònims, que cada dia opinen, en directe o a través de les xarxes, sobre qualsevol fet, sobre l'apocalipsi que ens encalça o el perill dels mòbils i el jovent actual. També hi ha qui sap la solució als nostres mals i on rau el moll de l'os del tema, mals polítics, educació lamentable i coses així. De fet la gent del meu entorn, jubilada com jo, viu força bé. Si dius que molts vivim prou bé, amb la pagueta corresponent i el pis de propietat, els apocalíptics et recorden que hi ha gent que viu molt malament i que el jovent no té futur. De tot pot tenir la culpa el neocapitalisme o el que sigui. L'antiamericanisme ha servit per explicar el que calgués. Quan la història ha evidenciat que 'els altres' també en van fer de molt grosses la gent s'incomoda, no toca. Hi ha discursos d'una peça que no admeten matisos.
L'espècie humana té un gran poder de supervivència i resiliència, altrament la generació dels meus pares s'hauria suicidat de forma col·lectiva i, amb tantes guerres i disbarats, ja ens hauríem extingit fa temps. I, en canvi, fins i tot a indrets on es passa molt malament la població creix i millora a la mida de les seves possibilitats. El meu pare, que les havia passat molt i molt magres, quan algun dia de festa rèiem o dinàvem al restaurant o fèiem una sortideta amable deia: 'què feliços som!' Sento molt poca gent que reconegui la felicitat aconseguida, sempre temporal, és clar, res no dura per sempre i tots i totes morirem i, com deien amb els parts antics, tant de bo que sigui una horeta ben curta.
Quan jo era jove la guerra mediàtica més evident i reiterativa va ser la del Vietnam. Una guerra on no hi hagués els americans pel mig no semblava adient per a la protesta. El comunisme estatalitzat encara era una mena de meravella i Cuba o Albània, paradisos possibles. Amb l'envelliment acabes per no creure en res o per posar-ho tot en quarantena. Però per a tot cal madurar i també hi ha qui no madura gaire per vell que sigui. La nostra guerra civil va ser molt mediàtica i va aplegar protestes de la progressia del moment però després ens van abandonar en una llarga dictadura, sense gaire manies, els poders europeus. En el mon real l'ésser humà té poc pes, molt poc, més enllà de minories concretes. El pitjor és que, com deia la meva mare, no es pot estar mai tranquil i sembla que ens cansem de viure tranquils, és avorrit i les noves generacions volen moviment, no tothom, és clar, però és el que té la joventut, tens esperança en la millora universal i la germanor indefugible. També hi ha jovent que té esperança en glòries patriòtiques recuperades o déus universals inquietants. Dividir el mon entre bons i dolents és perillós i, ai, ni tan sols ets pots refiar dels llibres d'història, no sempre escriuen la història els vencedors sinó també, com recorda un personatge d'Auster, els vençuts revanxistes. I cal superar això de no voler saber res dels disbarats que van fer els suposats bons i justos, cosa molt i molt difícil.
https://www.lavanguardia.com/opinion/20231105/9353189/espectadores-odio.html
2 comentaris:
L'interès d'un conflicte depèn del tractament que li donin els mitjans. Ara, quasi ni es parla d'Ucraïna, tot és Gaza, i després serà un altre conflicte. Huxley ja ens havia avisat que la saturació informativa ens faria perdre la percepció real dels fets. I després hi ha els conflictes oblidats com el d'Armenia, Txetxènia i tants altres.
Abans de Huxley encara hi havia menys informació i més manipulada. Ara, si vols, la trobes, i la pots contrastar. Un altre tema és que no tinguem ganes de patir més del compte.
Publica un comentari a l'entrada