ELS FELIÇOS ANTICS TEMPS SENSE MALÍCIA NI LLIBERTINATGE

 

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...

Fa molts anys el Baró de Maldà escrivia el text que copio.  El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles: els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem honestos, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, els governants eren millors i la gent solidària, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants.

Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostuma a fer bromes. Les bromes no m'agraden, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels i de mal gust, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. La broma fa gràcia a qui la fa, les víctimes es resignen, com es resignen a imitacions i caricatures. 

Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals i doctrinàries, a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. La premsa convencional feia bromes com ara dir-nos que estava caient el monument a Colom, cosa que avui a molta gent li faria el pes perquè hi ha qui creu que si eliminem monuments i noms de carrers tot és com si no fos ni hagués estat. 

Una broma que ens fan sovint és dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????

Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també).

Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. Molta gent vol creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Mai no s'incideix a fons en els origens, la formació universitària, per exemple. La culpa és del manxaire, com al Ferrer de Tall.

La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molt pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta, i fomentada pels adults, sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, però admeto que en algun moment infantil i juvenil vaig fer de les meves. En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola, en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir. 

Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement. I a les altres. Avui he sentit per la ràdio gent que encara anava a comprar objectes per fer bromes que jo creia que ja havien passat a la història, el coixí que fa pets, coses d'aquest tipus. Espero que sigui un comerç minoritari i en extinció. 

En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola; jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats. 

Hi ha qui té l'estranya habilitat de riure's d'ell mateix i fer-se bromes selfi, en aquest cas la cosa canvia. Una vegada, a la Walker, totes les noies de l'equip de perforistes, un ofici que avui molta gent no deu saber de què va, ens vam penjar llufes. Les llufes també han anat de baixa. La meva mare, quan jo era molt joveneta, una vegada es va enrabiar molt, li havien penjat una llufa al cul que deia 'se alquila', a mi em va fer riure, sobretot veure la meva mare tan empipada però tenia tota la raó en enfadar-se i encara es va enfadar més en veure que jo reia. La crueltat de la broma depèn de com l'entoma la víctima, ep. 

Fa anys, al principi dels blogs, jo havia fet alguna broma blogaire, com ara dir en una entrada al blog que censurarien els continguts dels posts. Molta gent s'ho va creure i és que, de fet, no era gens inversemblant. De vegades dius coses serioses i la gent es pensa que son una broma. Hi ha qui pensa que amb els canvis en les tendències i el tema del políticament incorrecte no es pot fer broma de res i s'ha perdut l'humor. Sovint el que s'ha perdut és grolleria i mal gust, l'humor intel·ligent, la ironia fina, és difícil de trobar, més enllà de l'humor anglès genuí, aquell del 'Sí, ministre'. L'humor es crema aviat i cau en la xaroneria amb facilitat, això passa, segons la meva opinió, a programes com el Polònia, que ja duren massa. Fer broma grollera dels polítics, de la religió, de l'ajuntament, és fàcil. Avui molts acudits del passat, Eugenio inclòs, fan una mica d'angúnia.

Tinc amics que en tal dia com avui fan bromes  divertides, sobre ells mateixos, per exemple, explicant al grup d'internet que han decidit retirar-se a un convent, coses així. Si no recordes que avui és el dia de les bromes sovint, d'entrada, caus en el parany. Aquestes son facècies distretes, que no fan mal a ningú i tenen la seva gràcia. Malauradament hi ha gent que corre per tuiters i d'altres indrets que creu que insultant fa broma. Aquestes persones sovint s'empipen molt si es fa broma sobre ells perquè la veritat és que no tenen gens de sentit de l'humor. 

Com que el cicle de l'any és el mateix i anem donant voltes als cavallitos confesso que per aquesta entrada m'he plagiat a mi mateixa, en part.

Espero que no us pengin més llufes de les suportables, ep.