ELS FELIÇOS ANTICS TEMPS SENSE MALÍCIA NI LLIBERTINATGE

 

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...

Fa molts anys el Baró de Maldà escrivia el text que copio.  El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles: els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem honestos, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, els governants eren millors i la gent solidària, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants.

Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostuma a fer bromes. Les bromes no m'agraden, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels i de mal gust, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. La broma fa gràcia a qui la fa, les víctimes es resignen, com es resignen a imitacions i caricatures. 

Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals i doctrinàries, a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. La premsa convencional feia bromes com ara dir-nos que estava caient el monument a Colom, cosa que avui a molta gent li faria el pes perquè hi ha qui creu que si eliminem monuments i noms de carrers tot és com si no fos ni hagués estat. 

Una broma que ens fan sovint és dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????

Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també).

Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. Molta gent vol creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Mai no s'incideix a fons en els origens, la formació universitària, per exemple. La culpa és del manxaire, com al Ferrer de Tall.

La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molt pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta, i fomentada pels adults, sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, però admeto que en algun moment infantil i juvenil vaig fer de les meves. En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola, en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir. 

Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement. I a les altres. Avui he sentit per la ràdio gent que encara anava a comprar objectes per fer bromes que jo creia que ja havien passat a la història, el coixí que fa pets, coses d'aquest tipus. Espero que sigui un comerç minoritari i en extinció. 

En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola; jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats. 

Hi ha qui té l'estranya habilitat de riure's d'ell mateix i fer-se bromes selfi, en aquest cas la cosa canvia. Una vegada, a la Walker, totes les noies de l'equip de perforistes, un ofici que avui molta gent no deu saber de què va, ens vam penjar llufes. Les llufes també han anat de baixa. La meva mare, quan jo era molt joveneta, una vegada es va enrabiar molt, li havien penjat una llufa al cul que deia 'se alquila', a mi em va fer riure, sobretot veure la meva mare tan empipada però tenia tota la raó en enfadar-se i encara es va enfadar més en veure que jo reia. La crueltat de la broma depèn de com l'entoma la víctima, ep. 

Fa anys, al principi dels blogs, jo havia fet alguna broma blogaire, com ara dir en una entrada al blog que censurarien els continguts dels posts. Molta gent s'ho va creure i és que, de fet, no era gens inversemblant. De vegades dius coses serioses i la gent es pensa que son una broma. Hi ha qui pensa que amb els canvis en les tendències i el tema del políticament incorrecte no es pot fer broma de res i s'ha perdut l'humor. Sovint el que s'ha perdut és grolleria i mal gust, l'humor intel·ligent, la ironia fina, és difícil de trobar, més enllà de l'humor anglès genuí, aquell del 'Sí, ministre'. L'humor es crema aviat i cau en la xaroneria amb facilitat, això passa, segons la meva opinió, a programes com el Polònia, que ja duren massa. Fer broma grollera dels polítics, de la religió, de l'ajuntament, és fàcil. Avui molts acudits del passat, Eugenio inclòs, fan una mica d'angúnia.

Tinc amics que en tal dia com avui fan bromes  divertides, sobre ells mateixos, per exemple, explicant al grup d'internet que han decidit retirar-se a un convent, coses així. Si no recordes que avui és el dia de les bromes sovint, d'entrada, caus en el parany. Aquestes son facècies distretes, que no fan mal a ningú i tenen la seva gràcia. Malauradament hi ha gent que corre per tuiters i d'altres indrets que creu que insultant fa broma. Aquestes persones sovint s'empipen molt si es fa broma sobre ells perquè la veritat és que no tenen gens de sentit de l'humor. 

Com que el cicle de l'any és el mateix i anem donant voltes als cavallitos confesso que per aquesta entrada m'he plagiat a mi mateixa, en part.

Espero que no us pengin més llufes de les suportables, ep.

Innocents, innocències i innocentades

Volia penjar alguna broma al blog o al facebook però no se m'ha acudit cap cosa que fes prou gràcia, deu ser que els temps no estan per bromes. O que jo no estic inspirada.

Quan jo era petita els temps eren, en teoria, molt menys humorístics que no pas els actuals, però la gent tenia moltes ganes de broma. Els diaris i les ràdios sempre amollaven alguna cosa que era mentida, com ara, en una ocasió, que el monument a Colon era a punt de caure.

M'agraden les bromes intel·ligents i subtils però el fet és que sovint les bromes van dirigides a riure's d'algú de forma més o menys cruel. Penjar llufes era quelcom recurrent. En una ocasió, al despatx on treballava abans de ser mestre, totes les noies ens vam penjar lllufes, així ja ens curàvem en salut. 

Diuen que, en el món, mentre hi hagi rucs hi haurà qui muntarà a cavall. En tots els grups humans hi ha rucs i genets, víctimes i botxins i un gran nombre d'indiferents i covards que tiren cap allà on toca o convé. Tot plegat ja comença a l'escola on, per molt que es vulgui controlar l'assetjament, sempre es conformen grups de poder i petites màfies infantils que sovint passen desapercebudes als grans.

La festa dels Innocents, com totes, té un origen ancestral i es va reconvertir, fent-la coincidir amb una matança de criatures bíblica, que ja és gros. Les persones que volen retornar als solsticis o a les saturnals, per no recollir la tradició cristiana, en això de les festes, no s'adonen del fet que, en realitat, el que fan és canviar de context religiós i que aquelles antigues religions, lligades a poders diversos, tampoc no eren una meravella acollidora i democràtica. No eren gens innocents.

Certament, l'exageració d'allò que en diuen políticament incorrecte ens ha portat  a l'excés, com sol passar, però també té grans virtuts, com ara el fet que ja no fem bromes   molt cruels ni expliquem a gust acudits de cecs, sords, quecs, homosexuals, dones lletges, coixos, deficients psíquics, vells xarons o d'aquells que retraten d'altres ètnies o nacionalitats. Encara que aquests darrers encara cuegen, sobretot en clau catalanista.

Els acudits ja no són el que havien estat ni les bromes tampoc pel fet que, com havia de ser, hem perdut molta  innocència i la innocència és indispensable per riure's de segons què.

La tendència escatològica del país, amb l'exaltació mítica de la figura del caganer, potser va fer que d'aquest ninotet retallat, de paper de diari, en diguéssim la llufa. El meu avi recitava una canterella remarcable que ens feia molta gràcia: rots, pets, mocs, llufes i gargalls, cagarrines de les fines, peus suats i nassos bruts i una moca d'arengada, bon remei pels geperuts. Els geperuts, afortunadament, ja gairebé ni existeixen pels nostres verals i, en tot cas, tampoc no hi faríem broma, hores d'ara.

Costa entendre la mentalitat d'altres èpoques, la crueltat vigent, la violència admesa i consentida, des de nivells molt propers fins a les altes instàncies, el menyspreu a les dones i als infants, als estrangers, la misèria generalitzada. Era així i amb això cal viure, amb l'herència de tot plegat, per entendre, fins i tot, el retorn en ocasions a les barbàries antigues i no tan antigues. Per comprendre a fons els fets històrics, els costums, precisaríem d'un cert grau d'empatia amb les generacions passades, cosa que és pràcticament impossible. De tota manera, amb una bona propaganda, es pot generar un canvi de mentalitat massiva en allò que calgui, malauradament. Un tema que no ens agrada tocar és el fet, inqüestionable, que en moltes ocasions les víctimes tampoc no són innocents. Barrejar les dues coses sense matisar porta a lectures parcials i interessades de fets com les guerres, per exemple.

Més enllà de posicions individuals, excepcions de fet, el respecte a l'altre generalitzat es va començar a estendre després de la Segona Guerra Mundial, quan el món occidental es va espantar d'ell mateix i va decidir redactar un document que es diu Declaració dels Drets Humans i que, com és ben sabut, encara no s'ha acabat de desenvolupar a nivell universal. La regla d'or és molt més antiga, però no s'havia desenvolupat ni havia tingut un nombre de seguidors important.

La  broma cruel, que de vegades fa tanta gràcia, és tortura psicològica, ben mirat. L'humor és un aspecte de la vida controvertit i subjectiu, hi ha qui diu que el somriure és la riallada de l'intel·ligent. Jo no diria ben bé això, car la intel·ligència, com la cultura, és un mot molt manipulable i interpretable, però la ironia ben pensada, que ens provoca un somriure i una reflexió, em plau molt més que la grolleria i l'humor fàcil, la veritat. 

Una bona defensa, a l'hora d'entomar bromes, és avançar-te i riure't de tu mateix. Els millors acudits sobre cecs sempre els he sentit explicar a invidents, per exemple. L'humor decau aviat, es crema, ja els meus pares i avis afirmaven que era molt més fàcil, al teatre, fer plorar que no pas fer riure. Per això els humoristes  haurien d'anar amb molt de compte i ser breus, però, ai, quan un té una bona època, com és natural, l'ha d'aprofitar. I estic pensant en certs programes de televisió molt nostrats, que han acabat per arrodonir un parell de gags bons amb un gran nombre de fullaraca pocasolta, altrament no tindrien la durada canònica.

Un altre clàssic de la broma cruel han estat les novatades, els rituals d'iniciació. Les bromes cruels no afecten tothom de la mateixa manera, hi ha qui s'ho pren amb valentia i esportivitat i sobreviu a l'entorn, i qui ho passa molt malament i ho recorda tota la vida.

Quan vaig començar a treballar, en una empresa força gran, les bromes anaven  de baixa, però la gent recordava amb nostàlgia les que havien fet en d'altres temps, enviar els aprenents a cercar un gall d'indi inexistent a la quinta forca, per exemple. A un comandament intermig, a qui tenien mania, encara li van enviar pels Innocents una totxana molt ben embolicada, recordo, com si fos un regal de Nadal, a casa. En aquest cas, com que l'home no va mencionar res i ningú no va saber la seva reacció davant de la broma, la cosa no va tenir gràcia. 

A mi, que era molt despistada, em deixaven bitllets (falsos) pel terra, a la feina, i reien en veure que jo ni me n'adonava de la seva presència. A l'escola, entre d'altres gracietes, un dia que em van penjar un ruc de paper a l'esquena, tothom reia i jo no sabia de què. No em va fer mal la broma sinó el fet que les millors amigues meves també hi van participar i van riure. I és que la traïció sí, que fa molt de mal. He de dir que em vaig venjar i en una ocasió, a una de les traïdores a qui feien molta mania els animalons li vagi posar un cuc de terra mort a la butxaca de l'abric. Qui estigui lliure de pecat...

Els infants, ara pot sembla estrany, però havien estat objecte de bromes molt pesades dels grans, només cal repassar el costumari per llegir coses que avui semblarien esgarrifoses, com ara, quan ja se sabia el misteri dels Reis, fer obrir paquets ben embolicats a un nen il·lusionat encara, malgrat tot, que es trobava amb pedres o escombraries.

Una broma recurrent és la imitació. Els alumnes imiten els professors per riure's d'ells i els humoristes han imitat tota mena de gent, si els deixaven, cosa que no sempre ha estat possible. Actualment uns dels més imitats són els polítics. Jo crec que a més d'un dels imitats no els fa cap gràcia la imitació, sobretot pel fet que la gent acaba confonent la brometa amb la realitat i perquè sovint es cau en el tòpic i en l'element xaró. Però, és clar, s'ha d'aguantar amb esportivitat, ja se'n cansaran i imitaran a un altre, no hi ha res etern.

La meva mare era encara jove quan li van penjar, al darrera, sense que se n'adonés, una llufa amb un escrit: se alquila. Es va enfadar molt, havia anat pel carrer amb allò durant una estona. A mi em va fer riure, la broma, però vaig dissimular. No em va fer riure el cartell  sinó l'enrabiada que havia tingut. Ja se sap que les relacions materno-filials tenen punts foscos i complicats. 

A més de les llufes també s'havien penjat elements de la natura, com ara aquestes espigues de gramínies que són enganxoses i que s'adhereixen amb facilitat a la roba. Aleshores es cantava, amb malícia: el burro porta càrrega i no se'n sent...

La mateixa paraula innocent ja té moltes connotacions, des de la bona i angelical, manca de malícia, exempció de culpa,  a la de definir un estat de beneiteria ximple i ignorant. Jo crec que no som innocents i ho deixem de ser en créixer, sinó que anem perdent diferents innocències al llarg del temps, de forma inevitable. La innocència té molta relació amb la ignorància, què hi farem.

Fa anys les petites papereries del barri comptaven amb tot un mostrari d'articles de broma. Amb el temps, alguns es van prohibir i d'altres s'han d'anar a cercar a llocs molt especialitzats. Una nena de l'escola va portar en una ocasió una taca de tinta falsa, de llautó pintat, i la va posar al damunt d'un d'aquells llibres de comptabilitat que no es podien esborrar, on tot era fet a mà, a tinta, i els assentaments escrits amb acurada lletra redondilla. La propietària, una nena molt meticulosa, va tenir tal ensurt i tal atac d'ansietat que jo hauria tallat la broma de seguida, però no en vaig ser capaç. Per sort, no van fer durar massa l'engany, les bromistes. 

Una broma molt pocasolta era allò de les bombes fètides, que feien molta pudor. Les he compartit com a alumna entremaliada i les he patit de mestra, crec que ja no són tan habituals. Hi havia també una mena de líquid que feia sentir calor i fred, vaig llegir que l'havien prohibit. Per fer gracietes i bromes, el mateix que per explicar acudits, cal tenir grapa. No hi ha res més trist que una gràcia que no fa gràcia. Recordo una dita dels grans del meu temps, quan alguna cosa destinada a fer riure feia plorar de pena: en lloc de Gràcia fa Sant Gervasi, que es relacionava amb el recorregut d'un tramvia. 

La gent gran de quan jo era petita, com passa sempre, bescantaven infants i joves, ja no hi havia educació, ni urbanitat, ni capacitat de fer broma. Aleshores et començaven a explicar facècies del seu temps, amb bromes pesades i absurdes, grolleres, que ells trobaven la mar de divertides: tapiar l'entrada d'una casa amb totxanes, cruspir-se l'estofat que algú havia deixat a l'àmpit de la finestra, escampar fang per damunt de la blanca bugada d'alguna mestressa de casa que els havia botzinat... I és que cap geperut es veu el gep, vaja.

El fet bíblic de la matança de criatures, com passa amb molts fets violents i sagnants, va inspirar molts pintors, el mateix que avui molts fotògrafs moderns ens amollen imatges de matances d'innocents actuals, fins i tot, en ocasions, els donen grans premis per la feina. Matar innocents és una pràctica molt dolenta i, a més, com en el cas de la història religiosa, sempre passa que no aconsegueix l'objectiu pel qual s'ha endegat. O sigui, fins i tot des del pervers punt de vista dels dolents, no serveix per a res.

Sobre bromes pesades, brometes innocents, enganyifes i enredades

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...

Fa molts anys un senyor escrivia el text que copio. No en diré l'autor, ja que forma part del conjunt de l'enigma sabàtic que he penjat a un altre blog. Vegis aquí. El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles, els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem innocents, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants. 

Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostumava a fer bromes. Les bromes no m'agraden massa, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. 

Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa pocs dies un senyor va fer una gran broma, va entrar en un avió intentant fer un atemptat malgrat els controls que han complicat les nostres ànsies viatgeres fins a límits surrealistes. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. Les bromes de la premsa conservadora eren tan barroeres que ja no feien ni gràcia, per allà els seixanta. Els mossos d'esquadra acostumen a fer bromes cada dia, s'amaguen per tal que la gent no els vegi, i així enxampen infractors i els posen multes. Si això no fos de broma crec que més aviat circularien, per tal que  els conductors els veiessin i evitessin la infracció en contemplar-los de prop. Una broma que ens fan sovint és aquesta de dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????

Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa alguns anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també). 

Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però la veritat és que tot plegat no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. La gent gran volem creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns  gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Les bromes pesades, en els indrets suposadament educatius, provoquen les ires dels adults en moltes ocasions i reaccions semblants a les dels poders públics quan ens fan treure les sabates, els cinturons i els aros dels sostenidors en els aeroports. Recordo un Sant Jordi a l'escola dels meus fills, una escola activa, democràtica, catalana i la resta. Algú va fer la broma de robar diners de l'escola, hi havia molta gresca, moviment, festa al pati... Doncs no es va deixar marxar els alumnes més grans durant una bona estona, després de l'horari escolar, fins que no sortís el culpable, que no va sortir. També havia vist aquesta mena de càstig col·lectiu, de broma autoritària, a moltes escoles on jo havia estat, d'aquí no surt ningú fins que s'aclareixi la qüestió. Castigar tothom per castigar el culpable és, realment, una manera de fer absurda i, diria, fins i tot feixista, però és aquesta la mateixa lògica que ens castiga a tot en els viatges aeris, a l'hora de passar controls excessius, tot plegat a la recerca del risc zero, inexistent, com és ben sabut i comprovat gairebé científicament.

La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molts pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, l'any passat vaig incidir en el tema de la censura dels blogs, no era ben bé una broma ja que s'havia parlat del tema en alguns mitjans, cosa normal, ja que la llibertat fa por, sobretot la llibertat individual.   En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir.  Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement.

En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola;  jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia molt amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats, com hem vist en aquests darrers temps. Bé, espero que no em pengin la llufa, avui.