ELS FELIÇOS ANTICS TEMPS SENSE MALÍCIA NI LLIBERTINATGE

 

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...

Fa molts anys el Baró de Maldà escrivia el text que copio.  El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles: els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem honestos, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, els governants eren millors i la gent solidària, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants.

Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostuma a fer bromes. Les bromes no m'agraden, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels i de mal gust, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. La broma fa gràcia a qui la fa, les víctimes es resignen, com es resignen a imitacions i caricatures. 

Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals i doctrinàries, a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. La premsa convencional feia bromes com ara dir-nos que estava caient el monument a Colom, cosa que avui a molta gent li faria el pes perquè hi ha qui creu que si eliminem monuments i noms de carrers tot és com si no fos ni hagués estat. 

Una broma que ens fan sovint és dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????

Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també).

Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. Molta gent vol creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Mai no s'incideix a fons en els origens, la formació universitària, per exemple. La culpa és del manxaire, com al Ferrer de Tall.

La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molt pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta, i fomentada pels adults, sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, però admeto que en algun moment infantil i juvenil vaig fer de les meves. En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola, en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir. 

Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement. I a les altres. Avui he sentit per la ràdio gent que encara anava a comprar objectes per fer bromes que jo creia que ja havien passat a la història, el coixí que fa pets, coses d'aquest tipus. Espero que sigui un comerç minoritari i en extinció. 

En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola; jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats. 

Hi ha qui té l'estranya habilitat de riure's d'ell mateix i fer-se bromes selfi, en aquest cas la cosa canvia. Una vegada, a la Walker, totes les noies de l'equip de perforistes, un ofici que avui molta gent no deu saber de què va, ens vam penjar llufes. Les llufes també han anat de baixa. La meva mare, quan jo era molt joveneta, una vegada es va enrabiar molt, li havien penjat una llufa al cul que deia 'se alquila', a mi em va fer riure, sobretot veure la meva mare tan empipada però tenia tota la raó en enfadar-se i encara es va enfadar més en veure que jo reia. La crueltat de la broma depèn de com l'entoma la víctima, ep. 

Fa anys, al principi dels blogs, jo havia fet alguna broma blogaire, com ara dir en una entrada al blog que censurarien els continguts dels posts. Molta gent s'ho va creure i és que, de fet, no era gens inversemblant. De vegades dius coses serioses i la gent es pensa que son una broma. Hi ha qui pensa que amb els canvis en les tendències i el tema del políticament incorrecte no es pot fer broma de res i s'ha perdut l'humor. Sovint el que s'ha perdut és grolleria i mal gust, l'humor intel·ligent, la ironia fina, és difícil de trobar, més enllà de l'humor anglès genuí, aquell del 'Sí, ministre'. L'humor es crema aviat i cau en la xaroneria amb facilitat, això passa, segons la meva opinió, a programes com el Polònia, que ja duren massa. Fer broma grollera dels polítics, de la religió, de l'ajuntament, és fàcil. Avui molts acudits del passat, Eugenio inclòs, fan una mica d'angúnia.

Tinc amics que en tal dia com avui fan bromes  divertides, sobre ells mateixos, per exemple, explicant al grup d'internet que han decidit retirar-se a un convent, coses així. Si no recordes que avui és el dia de les bromes sovint, d'entrada, caus en el parany. Aquestes son facècies distretes, que no fan mal a ningú i tenen la seva gràcia. Malauradament hi ha gent que corre per tuiters i d'altres indrets que creu que insultant fa broma. Aquestes persones sovint s'empipen molt si es fa broma sobre ells perquè la veritat és que no tenen gens de sentit de l'humor. 

Com que el cicle de l'any és el mateix i anem donant voltes als cavallitos confesso que per aquesta entrada m'he plagiat a mi mateixa, en part.

Espero que no us pengin més llufes de les suportables, ep.

NO ESTEM PER BROMES

Ja és ben surrealista que una matança mítica, de criatures molt petites, hagi generat una celebració en la qual estava permès fer bromes diverses i penjar llufes a dojo. Avui aquelles bromes d'ahir han anat de baixa, es veuen poques llufes penjades i ni tan sols els diaris estan d'humor per fer gracietes. Les bromes fan molta gràcia a qui les fa i molt poca a les víctimes tot i que, sovint, es fa el paperot, quan et prenen el pèl, per tal de no semblar que tens mal caràcter i una gran manca de sentit de l'humor.

Moltes bromes d'abans avui es considerarien bullyng, mobbing i d'altres anglicismes inquietants. M'havien explicat, els grans del meu temps jove, bromes molt dures i pocasoltes, cruels i perverses, i s'hi feien un tip de riure, constatant obvietats indiscutibles -segons ells-, com ara que el passat era més divertit i més innocent. A la meva mare, encara jove, un any, tal dia com avui, algun brètol li va penjar al darrere un cartell que deia se alquila. Es va enfadar molt, a mi em feia riure veure-la tan empipada. 

Una vegada, a l'escola, em van penjar un ruc de paper al darrere i vaig anar amb allò penjat mentre tothom reia i no se sabia de què. No em va saber tan de greu la broma com que amigues que jo considerava sinceres participessin de la gresca i no m'avisessin. Les traïcions son molt doloroses, i, en determinades edats, fan molt de mal. Al despatx on vaig treballar s'havien fet innocentades a dojo, així com novatades als aprenents, però tot allò ja era una mica decadent en els meus temps.

El sentit de l'humor és una cosa molt personal, de vegades, fent broma del que sigui, podem ferir sensibilitats i no sempre es capta l'humor d'un altre. El millor sentit de l'humor va lligat a una certa quantitat d'intel·ligència pràctica. Hi ha gent que té poc sentit de l'humor, en general, i no capta les ironies, de vegades he explicat alguna cosa en broma i hi ha qui s'ha pensat que ho deia seriosament. Per això es pot fer broma amb la gent que sap seguir-la i que té una certa connexió amb nosaltres. La ironia, en ocasions, degenera en sarcasme i tot plegat ens situa en terrenys complicats i relliscosos.

Com que, en general, tenim sovint una necessitat de no prendre'ns la vida massa seriosament, la broma i l'humor, ni que siguin sense malícia, son gairebé una necessitat vital per a la supervivència. El millor és no allargar massa la broma i evitar allò de tots contra un, aquelles bromes col·lectives que compten amb víctimes propiciatòries, amb l'ase dels cops, vaja. Abans era habitual que la gent gran fes bromes als infants, rient de la seva innocència. I que els infants més grans en fessin als petits. De vegades no és fàcil controlar la nostra tendència malèvola a riure'ns en excés dels altres o d'alguns altres. 

Una professora de pintura molt bona que he tingut explicava en una ocasió que no li feien cap gràcia les caricatures i que, en general, no feien gràcia a ningú, ja que accentuen els defectes físics i psíquics de cadascú. Hi ha qui pensa el mateix sobre les paròdies i imitacions, no sempre fan gràcia al parodiat, tot i que s'ho prengui esportivament i faci el paperot. Hi ha qui riu molt dels altres però no suporta que es fiquin amb ell. 

Fa anys, a les papereries i botigues del barri, venien moltes coses per fer broma, bombes fètides, una cosa que feia que tinguessis fred o calor, i d'altres galindaines, com ara falses taques de tinta, les quals, en una època en la qual s'escrivia amb tinta i plumilla, feien molta angúnia. Les bromes pesades han generat literatura i cinema, com ara la broma que li fan a la senyoreta de Trévelez, història versionada més endavant a l'excel·lent Calle Mayor. Kundera té un llibre que es diu La broma al protagonista del qual, a causa d'una broma innocent en una postal, se li complica la vida, en aquell mon ranci i tancat del comunisme estatalitzat. Les dictadures tenen poca corretja per a les bromes però en temps difícils sorgeix un humor subliminal molt particular i ple de matisos. Abans eren habituals els acudits sobre homosexuals, negres, sords, muts, cecs, coixos, dones lletges i coses així, a més a més dels lligats a tòpics geogràfics, identitaris, vaja. Avui hem millorat o així m'ho sembla, en el tema del respecte a la gent, sigui com sigui. Al menys, de cara a la galeria.

Avui corren molts acudits d'aquests amb dibuixos o muntatges fotogràfics que fan broma sobre polítics diversos. Quan son de gent que no és de la nostra ideologia ens hi fem un tip de riure però si fan broma pesada dels nostres ho trobem de molt mal gust. En tot cas, ja s'ha acabat el dia dels Innocents, i demà serà un altre dia. Poca broma.

Sobre bromes pesades, brometes innocents, enganyifes i enredades

Avui és bulla d'innocents, mes jo diré de més prest, ara, de nocents, puix de d'innocents era en aquells feliços antics temps que no reinava tant la malícia i llibertinatge, com si en estos nostres infeliços temps, i que les més de les bulles dels xicots i àdhuc gent gran són més de fer mal i inquietar a aquell i a aquella que passa pels carrers i places, i ja no es parla d'escrúpols de consciència, com llavores, que era la gent més senzilla...

Fa molts anys un senyor escrivia el text que copio. No en diré l'autor, ja que forma part del conjunt de l'enigma sabàtic que he penjat a un altre blog. Vegis aquí. El text incideix en un tema recurrent al llarg dels segles, els temps empitjoren en la percepció de la gent gran i fins i tot dels joves que escolten antigues batalletes i sempre hi ha un passat idealitzat i eteri en el qual érem innocents, senzills i teníem valors. Un repàs als llibres d'història, fins i tot als manuals amb menys pretensions filosòfiques, ens evidencia que això no és cert, però aquest passat estrany, en el qual feia, fins i tot més fred o menys calor o plovia amb regularitat cartesiana, continua viu en l'imaginari individual i col·lectiu. Amb el passat justifiquem el present i les nostres dèries i misèries, les més innocents i les més inquietants. 

Avui és el dia dels innocents, i, com tothom sap, s'acostuma i s'acostumava a fer bromes. Les bromes no m'agraden massa, en tot cas han de ser inofensives i no durar de forma excessiva, altrament em neguitegen. Que una mítica matança de criatures hagi propiciat una festa d'aquest tipus ja resulta tràgicament paradoxal. La gent gran del meu temps explicava bromes que havien fet de joves, algunes d'absolutament cruels, però les explicaven com volent remarcar que en la seva època hi havia una gran i necessària ingenuïtat i unes ganes de riure molt saludables malgrat les mancances materials. Normalment tothom es recorda molt millor del que ha estat, de petit i de jove. 

Les bromes típiques han anat de baixa, però hi ha bromes sofisticades, que no esperen pas al dia dels innocents per realitzar-se. Fa pocs dies un senyor va fer una gran broma, va entrar en un avió intentant fer un atemptat malgrat els controls que han complicat les nostres ànsies viatgeres fins a límits surrealistes. Fa molts anys un noi va aterrar a Rússia amb una avioneta, malgrat el teló d'acer que hi havia aleshores, un teló més pesat que el plom. Unes bromes habituals a la premsa progressista de la meva època era explicar-nos que als països comunistes la gent era esforçada, feliç, humana, que tenia uns grans valors col·lectius. El mite de l'home nou, vaja. Les bromes de la premsa conservadora eren tan barroeres que ja no feien ni gràcia, per allà els seixanta. Els mossos d'esquadra acostumen a fer bromes cada dia, s'amaguen per tal que la gent no els vegi, i així enxampen infractors i els posen multes. Si això no fos de broma crec que més aviat circularien, per tal que  els conductors els veiessin i evitessin la infracció en contemplar-los de prop. Una broma que ens fan sovint és aquesta de dir-nos pels altaveus del metro que no patim, que hi ha càmeres que vigilen i graven. És a dir que si ens roben, maltracten, assassinen, tot plegat quedarà gravat per a gaudi del youtube. És un trist consol, la veritat. Com en aquell acudit que explicava Eugenio, sempre m'agafen ganes de dir, a l'inexistent personatge de l'altaveu, que hi ha algú més????

Les bromes pesades sovint tenen conseqüències tràgiques, inesperades. Kundera ho va explicar molt bé a La broma, una gran novel·la en la qual una broma suposadament innocent provoca l'efecte papallona en el protagonista. Fa alguns anys uns nois de casa bona, catalans de soca-rel, van voler fer una broma a una senyora que dormia en un caixer i ja sabeu com va acabar tot. La literatura i, el que és pitjor, la realitat, són plenes de bromes terribles. Un tipus de broma recurrent era la novatada, les bromes que es feien a aquells que acabaven d'arribar a un internat, una caserna, una empresa, on fos. No sé si encara existeixen. Per Nadal, a la Harry Walker, havien enviat molts aprenents a buscar un inexistent gall d'indi a la quinta forca, per exemple (la quinta forca, quina expressió més surrealista, també). 

Moltes bromes pesades del jovent avui es diuen bullyng, s'escriu molt sobre el tema però la veritat és que tot plegat no es pot evitar la crueltat, la maldat, la inconsciència, per més que els vulguem trobar explicacions i solucions psicològiques, mèdiques, educatives. La gent gran volem creure que l'educació és controlable i que els riscos es poden preveure, és habitual pontificar sobre el tema infantil, l'escola i la resta, se suposa que els mestres mai no fan tot allò que haurien de fer, és clar, altrament no caldria tanta xerrameca. Uns  gambirots han fet un disbarat amb conseqüències criminals? Doncs ja farem un projecte a una taula de despatx, ben pedagògic, per tal que a l'escola segueixin un protocol de prevenció i actuació que doni molta més feina burocràtica i no serveixi, estadísticament parlant, per a res. Les bromes pesades, en els indrets suposadament educatius, provoquen les ires dels adults en moltes ocasions i reaccions semblants a les dels poders públics quan ens fan treure les sabates, els cinturons i els aros dels sostenidors en els aeroports. Recordo un Sant Jordi a l'escola dels meus fills, una escola activa, democràtica, catalana i la resta. Algú va fer la broma de robar diners de l'escola, hi havia molta gresca, moviment, festa al pati... Doncs no es va deixar marxar els alumnes més grans durant una bona estona, després de l'horari escolar, fins que no sortís el culpable, que no va sortir. També havia vist aquesta mena de càstig col·lectiu, de broma autoritària, a moltes escoles on jo havia estat, d'aquí no surt ningú fins que s'aclareixi la qüestió. Castigar tothom per castigar el culpable és, realment, una manera de fer absurda i, diria, fins i tot feixista, però és aquesta la mateixa lògica que ens castiga a tot en els viatges aeris, a l'hora de passar controls excessius, tot plegat a la recerca del risc zero, inexistent, com és ben sabut i comprovat gairebé científicament.

La paraula innocent té molts matisos, però innocentada en té molts pocs. Ens planyem de la ràpida pèrdua de la innocència infantil, una innocència que ens fa creure en reis generosos i en moltes coses més i que avui, en el món en què vivim, dura menys que abans, quan la innocència es barrejava amb la ignorància més absoluta sobre temes diversos. Jo he fet bromes de vegades, sempre he intentat que fossin breus i sense conseqüències, l'any passat vaig incidir en el tema de la censura dels blogs, no era ben bé una broma ja que s'havia parlat del tema en alguns mitjans, cosa normal, ja que la llibertat fa por, sobretot la llibertat individual.   En una ocasió, a l'escola, vam posar una taca de tinta falsa a una companya d'escola en aquells llibres de comptabilitat que s'havien d'omplir quan es feia comerç, va tenir tal disgust que vaig estar patint fins que la cosa es va descobrir.  Durant la meva infantesa els articles de broma es venien en papereries de barri, era habitual l'ús de bombes fètides, d'aquells gels que provocaven fred i calor, avui prohibits. El pitjor de les bromes és que sempre repiquen sobre els més innocents de la colla, en aquestes etapes de creixement.

En una ocasió em van penjar un ruc de paper a l'esquena, a escola;  jo veia que les companyes reien i reien, vaig anar amb el ruc fins a casa i vaig tenir un gran disgust, no pas per la broma, sinó pel fet que algunes nenes que jo creia molt amigues meves també s'havien fet un bon tip de riure i en cap moment no havien tallat el tema. Les traïcions són bromes molt pesades, et tornen desconfiada, venjativa. De vegades ens fereixen coses que als altres els semblen bestieses i coses que semblen més grosses, ens rellisquen i fins i tot ens fan gràcia. Les relacions humanes són complexes, difícils, i les bromes formen part d'una tendència molt humana a ser nosaltres els llestos, els espavilats. De les enredades sense massa espines en dèiem, fa anys, enganyifes, per cert. Els reis de l'enganyifa i de la broma a gran escala fan, fins i tot, molts calerons, amb les seves habilitats, com hem vist en aquests darrers temps. Bé, espero que no em pengin la llufa, avui.

Bromes serioses

Com que la loteria nadalenca provoca tot un seguit d'estranyes imatges de gent fent bajanades i dient tota mena de bestieses amb tal de sortir per televisió, no és estrany que ens hagin colat això de la senyora que va rentar un dècim premiat. De fet, és força freqüent rentar roba amb documents i bitllets a les butxaques, a mi m'ha passat més d'una vegada, és clar que no queden fets miques, generalment, i l'aspecte trinxat de la papereta ja ens havia de fer sospitar. En aquest context, fins i tot el discurs del guanyador del premi Sant Jordi, amb això de necessitar els diners per dedicar temps al seu fillet, que no entén les servituds d'un pare escriptor, també semblava una broma, la veritat. No m'imagino personatges com Pedrolo o Moix explicant aquesta mena d'intimitats en un discurs de rerefons literari.

Abans intentava discutir o raonar amb aquells qui, de bona o mala fe, em volia fer combregar amb rodes de molí i fer-me passar bou per bèstia grossa. M'he adonat que parlant la gent, en general, no s'entén, i ara faig el paperot i de vegades no dic res, o em limito a un 'potser'. Al capdavall, també dubto de les meves seguretats, jo. Quan pel mig s'hi fiquen els grans mites religiosos, històrics, la cosa es complica molt i molt. En aquest context, admeto que la interpretació de la senyora amb la butlleta perduda a causa de la rentadora, el millor invent dels nostres temps, va ser bona, molt bona. L'enredada juga amb la credulitat i la gràcia post-broma està, és clar, en explicar després que allò no era cert, altrament no tindria suc si no ens podíem fotre dels enredats, dels innocents. Per cert, les bromes dels Innocents han perdut molta pistonada, són com el Carnaval, que sembla que se celebri tot l'any i ja no té gràcia. També es gros que una estossinada d'infants com aquella de l'Herodes hagi produït una festa de la presa de pèl i de la llufa penjada a l'esquena!


Abans es feien bromes molt més pesades, explicades pels grans semblaven gracietes simpàtiques , perquè la gent gran o vella -amb permís del Sani- tenim una tendència a creure que de joves érem més bons, sans, sants, divertits, ocurrents i feliços que els jovenets i jovenetes d'avui que tenen de tot i no fan cas de res, com es repeteix de forma tòpica i recurrent. Hi havia bromes molt cruels, fetes als infants, avui per menys ens denunciarien. Només cal mirar el costumari de forma desacomplexada.

Sobre enredades, ens enreden de forma transversal, des dels coneguts fins a les altes instàncies de la política, la religió. N'hi ha que ens enreden de forma conscient i d'altres que ens enreden de forma innocent, creient de bona fe allò que ens expliquen. Els llibres d'història són plens d'enredades. Els diaris, història contemporània i immediata, no cal ni parlar-ne. Ara queda bé dir que per la xarxa trobes molts errades i mentides, però jo he trobat enredades gruixudes a llibres molt seriosos fets de forma convencional, ço és, en paper i ben enquadernats.

Una amiga meva també escriptora diu que arriba un moment a la vida en què t'adones que TOT és mentida. Això no agrada massa als meus bons amics del blog de les Tertúlies d'Història, més joves, i que encara creuen en veritats que suren per damunt del mar tèrbol de la vida de la Humanitat. Si ens enreden amb un tema que mínimament dominem encara ens en podem defensar, però si ens ho fan amb temes dels quals no en sabem ni les beceroles ens hem de refiar o bé instal·lar-nos en la desconfiança i en un cert i saludable cinisme adult.