EVOCACIONS LITERÀRIES I ARTÍSTIQUES BARCELONINES

 

Quan era molt joveneta, amb una companya d'escola, anàvem tot sovint, els primers diumenges de mes, a 'veure museus', ja que aquell dia eren de franc. Un dels nostres indrets habituals de visita era el MNAC, aleshores Museu d'Art Romànic. També anàvem sovint a la Virreina i al d'Historia de la Ciutat i a molts altres, el nostre preferit era el Marés i el seu fons més romàntic i evocador, caixes de mistos, revistes de moda antiga, targes diverses, algunes fins i tot amb imatges una mica agosarades, que ens trasbalsaven.

Els museus eren, aleshores, llocs gairebé deserts on ressonaven les nostres passes una mica temorenques. El MNAC tenia l'obra amuntegada, un escenari semblant al que veiem reflectit en quadres antics on es reprodueixen espais d'estudis en els quals els col·leccionistes aplegaven els seus tresors. Hi ha una descripció interessant de com era tot plegat, al museu del Palau Nacional, al llibre El Marge. Més enllà de la història central, amb aquell personatge estrany i decebut de tot. El llibre és de 1967, Joan Oliver el va traduir al català el 1979.

En aquells anys el llibre, que va conèixer una mediocre versió en cinema, amb la protagonista d'Emmanuelle,  en pau descansi, com a improbable prostituta del Barri Xino, es va promocionar a causa del seu contingut 'agosarat' i diria que la resta de la literatura de l'autor és, encara, poc coneguda. Rellegir El Marge, avui, ens situa en una Barcelona sòrdida, contemplada per un francès en hores baixes que veu, en el monument a Colom, un símbol fàl·lic amb prepuci evident i que a l'actual MNAC troba quatre gats, foscor i molta pols. Fins i tot, si la memòria no m'enganya, algun japonès. 

En aquella època hi havia dos quadres que ens cridaven molt l'atenció, al MNAC que encara no era el MNAC, la Mare de Déu dels Consellers i el del martiri de Sant Cugat, en el qual es reconeix el monestir en obres, el sant té el coll a mig tallar, fa pinta de màrtir agonitzant i se li veuen els pels púbics per damunt del tapa-rabos. La part d'art modern era a la Ciutadella. Amb els canvis, relectures i promocions turístiques he perdut de vista obres diverses, tot i que, de tant en tant, algunes ressusciten.

Quan, molts anys després, vaig estudiar Humanitats a la UOC, a distància informàtica i en el primer grup pilot, amb el gran professor Campàs, d'Història de l'Art, vaig fer un treballa sobre la Mare de Déu dels Consellers. No hi havia, encara, internet, em va costar trobar informació, i avui aquell treball em semblaria lamentable, però va afermar la meva admiració per aquella imatge barcelonina ancorada en el temps. Em semblava una meravella,  aquella Mare de Déu, però després vaig poder veure, ni que fos en llibres o per l'ordinador, quadres en els quals Dalmau es devia inspirar i les comparacions, de forma inevitable, mostren la distància qualitativa indefugible.

Els retrats dels consellers, amb els més importants situats en lloc preminent i més alts del compte, encara avui em produeixen un efecte hipnòtic. No son senyors gaire afavorits però eren gent important i privilegiada, en el seu context. L'art va evolucionar fins al punt fatxenda de col·locar les persones normals molt a prop de la protagonista i, fins i tot, de mostrar que tenen la mateixa mida que la Mare de Déu. Vaig sovint al MNAC, m'he fet dels 'Amics' i, a més a més, tinc el museu relativament a prop de casa. He vist canvis, evolucions, tendències, i encara en veure més si arribo a més vella. També he vist augmentar el turisme fins a límits que no hauria imaginat durant la meva primera adolescència.

Em vaig apuntar aquest any, com en alguns altres, a un cicle online sobre temes diversos que va organitzant el Museu. Enguany se centra en les connexions artístiques entre una peça del museu i alguna altra important, passant pel context cultural que va propiciar la relació. El cicle és a càrrec de Mercè Riera, com d'altres que he fet i que també ens va comentar la visita a l'exposició sobre Chagall de la qual parlava fa uns dies. Alternar visites convencionals amb activitats online ho trobo una meravella. Mercè Riera explica molt i molt bé i s'ho prepara tot a fons. He après molt en aquest tipùs d'activitats. A la vida, per poc tafanera que siguis, vas aprenent de forma constant, és allò de la dita castellana 'no te acostarás sin saber una cosa más'. 

Comprenc que hi hagi gent viatgera, jo ho era més, ara, per circumstàncies, no puc voltar gaire però tornar a contemplar llocs i obres que he vist moltíssimes vegades em resulta molt interessant. Fa anys vaig sentir un fotògraf ja gran que s'havia especialitat en retratar la zona de Sant Llorenç de Munt, deia que la gent diu que coneix un indret però que el coneix, sovint, de passada, en hores concretes, en una estació de l'any... El mateix pel que fa a les obres d''art, diria jo. El tema podria provocar molts debats aprofundits, encara més en temps de massificació turística. Tot son gustos i èpoques vitals. 

Internet i les seves possibilitats, tan bescantades en ocasions, amb el seu excés d'informació, em sembla una meravella. Hi pot haver mentides, errades, el que vulgueu, però pots contrastar, cercar, comparar, investigar. També he trobat errades i enganys a llibres i publicacions del passat que tenia per serioses i indiscutibles. Sempre ens enredaran, a posta o sense voler. Pujar a Montjuïc, al MNAC, sobretot si les escales automàtiques funcionen, entrar al museu i fer un volt per la muntanya em sembla, encara, un miracle  a l'abast. Els ramats de turistes, d'escolars, que de vegades provoquen cert rebuig també tenen la seva grandesa. 

Tornar a llegir El Marge te avui el valor afegit de comprovar el molt que, amb les seves limitacions i bunyols, ha millorat la ciutat i hem millorat, en general, des d'aquells seixanta i setanta tan mitificats. Un amic més gran que jo, en una ocasió, ironitava, deia que 'amb Franco vivia millor perquè ell era molt més jove'. Feia broma, és clar, però hi ha alguna cosa de certa en el comentari. Potser m'agradaria tornar a entrar al MNAC polsós i solitari del passat, tornar a veure unes estàtues malmeses que eren damunt dels pilons de la barana propera i que van desaparèixer no se quan. O poder patinar a La Foixarda pretèrita. La Mare de Déu i els seus devots consellers, afortunadament, continuen contemplant el pas de la gent per les sales d'un palau que ha sobreviscut per casualitat atzarosa, per cert. 

De vegades, de tant mirar-los, m'he ensopegat per Barcelona rostres molt semblants als dels  consellers del quadre, potser en son descendents, qui sap. També, en ocasions, me'ls he imaginat cantant la famosa cançó del Retaule del Flautista.