Mentre preparo una xerrada pel proper dimarts, dia 30, a la Biblioteca del Poble-sec, sobre la sarsuela al Paral·lel, llegeixo una notícia sobre un muntatge, al Teatre de la Sarsuela de Madrid, de 'La Rosa del Azafrán', feta per Mario Gas i amb molta gent catalana. Tant de bo la puguem veure per aquí, però tinc els meus dubtes, considerant com van les coses. A la fotografia, Gas, Vicky Peña i Óscar Molina.
Poques manifestacions, a banda del teatre més popular de Sagarra i, de tant en tant, la sardana, han restat tan incompreses i menystingudes com la sarsuela, i això que va ser un fenomen llarg, important, transversal en molts aspectes. Durant cent anys, amb un repertori viu i divers, va unir rics i pobres, progressistes i conservadors, monàquics i republicans, creients i anticlericals. Va ser un signe d'identitat als dos bàndols de la guerra i cal situar el gènere en la seva complexitat i valor propi. Se'n van fer moltes de catalanes, en el repertori i l'imaginari tan sols subsisteixen la 'Cançó d'amor i de guerra' i 'La legió d'honor'. En castellà n'hi ha milers, la proporcio és si fa no fa, encara que no ho sembli.
https://teatromadrid.com/espectaculo/la-rosa-del-azafran
També es vol oblidar que a Catalunya, amb alts i baixos, hi ha hagut una moda persistent del tema 'andalús'. Músics catalans van tenir interès per la cobla andalusa, pel flamenc, fins fa quatre dies. I encara avui, tot i que no abelleixi entrar en el tema, donades les circumstàncies. Autors com Guimerà, Víctor Balaguer o Rusiñol van escriure'n llibrets. En ocasions s'etiquetaven produccions sarsueleres com a 'teatre líric català', els límits son difusos.
No soc experta en el tema, la xerrada la centraré en anècdotes i personatges relacionats amb el meu barri i el Paral·lel, on es va programar sarsuela a dojo fins ben entrat el segle XX. Fins que vam començar a guillar a veure mon amb el sis-cents i les noves generacions ens vam 'modernitzar'. Com en qualsevol gènere, al de la sarsuela hi ha de tot, millor i pitjor. Com en teatre, en literatura, en esport i en restaurants.
Al blog inicio una petita sèrie sobre el tema, mirat des del Paral·lel, això sí. Molts centres socials de Barcelona programen, encara, de forma força molt digna, sarsueles, i omplen sempre. Quan aquí arriben produccions d'una certa categoria als teatres convencionals, el mateix. Molta gent gran, potser sí. I poca promoció, en comparació amb d'altres coses. A internet, un munt d'espais ofereixen informació, històrica i actual, sobre el tema. També es pot trobar bibliografia, com ara l'excel·lent llibre de Temes i, pel que fa a una visió més popular i viscuda, no tan sols de la sarsuela, encara no s'ha superat el llibre de Miquel Badenas, que avui costa de trobar.
2 comentaris:
El meu pare era molt de la sarsuela, sempre deia que havia fet de 'amigo mío' que es veu que és com s'anomena als que fan els cors dins la representació. El meu germà encara guardava LP's de sarsueles com Cançó d'amor i de guerra que era la que més agradava al pare.
Salut.
A casa meva els agradava molt, sobretot a la meva mare, i en teníem molts discos, quan en els seixanta van fer-ne aquella sèrie, tot i que als actors els doblaven, va tenir mol t'èxit, també entre els joves. Se'm fa més del que sembla, ho he vist en preparar la xerrada, la gent també en feia paròdies en broma.
Publica un comentari a l'entrada