AVANTATGES DE VIURE EN UNA CIUTAT MAL ENTESA

 

Cada dia escolto o llegeixo opinions sobre un munt de temes, opinions que es poden etiquetar com a generalitzacions. Les generalitzacions, positives o negatives, sempre son absurdes o injustes però les fan servir els experts, els ignorants i els normalets. Malgrat que la majoria de gent amb dos dits de seny, en una conversa una mica seriosa, te n'admet la pràctica i s'adona dels seus riscos, sovint continuen sent recurrents i habituals.

Hi ha qui ha fet un viatge de quinze dies, a tot estirar, a algun país o regió, i ja sap com és la gent d'allà, en general. Hi ha qui pontifica sobre els joves, els infants, l'educació o la sanitat, a partir, i encara bo si és així, de les seves experiències, limitades i subjectives. Un tema objecte de penjaments o lloances, segons com bufa el vent, és la ciutat de Barcelona. No es pot viure a Barcelona, tot és brut i caríssim, ha anat de baixa en comparació amb no sé quin temps mític en el qual els qui xalaven eren els benestants fashion, la ciutat havia estat una meravella en els seixanta, els setanta, els vuitanta. Evidentment tot canvia, les ciutats, els costums, el personal i les tendències. 

Potser també cauré jo mateixa en generalitzacions però escolto opinions sobre la ciutat per part de moltes persones que, a tot estirar, coneixen, i no pas del tot, el seu barri i això que en diem el centre. Fa anys, molts, quan Espinàs escrivia a l'AVUI la seva exitosa columna, l'escriptor ja va incidir en el tema, explicant que existien moltes barcelones, molts barris, molts sectors a dins dels mateixos barris, moltes realitats que no poden ser mai objectives perquè incideixen en les nostres dèries, les nostres visceralitats i les nostres manies. 

Fins i tot hi ha qui, malgrat ser d'un indret, d'un barri, tampoc no s'ha interessat mai gaire per les activitats i grups que s'hi belluguen, per la seva història, més enllà de fer algun itinerari d'aquests que avui han proliferat a dojo. Fa uns dies sentia, per la tele, un periodista relativament jove, que m'agrada força. Manifestava que no es veia capaç de viure a Barcelona, viu en un poble, un poble relatiu, de fet una ciutat del Vallès, amb barris i realitats diverses, com tot. La vida de poble està mitificada i per tal que un barri de Barcelona sigui una mica respectat a nivell teòric ha de semblar un poble. 

Envellim, si tenim sort, i morirem de forma inevitable. En el fons aquesta mena de capteniment és una mena d'autodefensa, volem pensar que vam viure un passat, mític i mal recordat, que el jovent no viurà. De jovent n'hi ha molt, com de gent gran i vella. Som molts més, això no es pot negar. I molt barrejats i més que ho estarem. Tot creix a dojo però crec que les persones -i també generalitzo- acaben per conformar relacions visquin on visquin, si no son misàntropes irreductibles. Afortunadament es diuen coses per quedar bé, que no son certes,  queda bé dir que empitjorem, que la nostra espècie, sobrevalorada, es troba en vies d'extinció, que hi ha més violència ara que en un passat imprecís... i no entro en el tema polític o lingüístic, tuiter és un sac de disbarats. Però també s'hi poden llegir coses interessants. Un altre sac de penjaments son les noves tecnologies, les pantalletes, internet, els llibres que no son en el sagrat paper canònic. Es poden llegir errades i disbarats a llibres antics i enciclopèdies pretèrites però sembla que fins fa quatre dies no ens enredava ningú.