ELS MORTS JA NO PATEIXEN, O AIXÒ SEMBLA

Amb el títol reinventat, -el molt més encertat original The Dead Don't Hurt, reconvertit en ‘Fins a la fi del mon’- ha arribat als cinemes aquesta pel·lícula, de la qual Viggo Mortensen n'és el director, guionista, actor rellevant i autor de la banda sonora. Tinc poca tirada a qualificar ningú com a geni però, si ens atenem als paràmetres convencionals, Mortensen pertany a aquesta categoria o va pel camí de pertànyer al gremi cinematogràfic de l’excel·lència. Aquesta és la segona pel·lícula que dirigeix, una pel·lícula de l’oest d’aquestes que avui cerquen noves lectures sense defugir, però, la tradició, ja clàssica, del western americà del passat.

La veritable protagonista, però, és Vicky Crieps, el guió també l’afavoreix, ja que dona pes a la figura de la dona situada en un mon masclista, violent, injust i inquietant del qual, malauradament, encara en patim conseqüències a nivell universal. La guerra obligatòria i els mites patriòtics mitificats han arrossegat una virilitat mal entesa cap a la lluita arrauxada, quantes dones soles no han hagut de sobreviure, i avui encara ho han de fer, en una rereguarda més estranya i incòmoda que el front bèl·lic. Recordo un entusiasta acte d'homenatge a republicans morts al front o als camps d'extermini, alguns dels quals precisament hi havien anat de forma voluntària, i com unes dones de la família comentaven, en privat, a la sortida: 'però a nosaltres ens van ben fotre'. Molts aspectes casolans dels mites incomoden, què hi farem.

Hi ha molts temes en aquesta història, poc original en alguns aspectes argumentals però que ens empeny a posar valor a coses com ara la bondat, la resiliència, la família, la llar, la pau... El soldat retornarà, com un Odisseu desenganyat, per constatar que, al capdavall, no valia la pena marxar ni caure en el parany d’una mena d’ideals que mai no poden respondre a les seves expectatives. Mortensen ens fa pensar en molts altres, a Clint Eastwood en molts moments, però crec que fa tota una altra cosa, al capdavall, tot i que ‘Sense perdó’ és també un cant a la figura soferta de la dona desvalguda però forta, independent i capaç que es podria situar en molts més escenaris i geografies.

La pel·lícula té alguns moments febles, m'hi sobra Joana d’Arc, un mite avui en declivi, no puc evitar recordar com l'extrema dreta francesa munta una mena de processons patriòtiques amb la santa com a pal de paller.  La infantesa de la protagonista no acaba de quedar clara, sobretot al principi de la pel·lícula, que va del present al passat fent-se, en algun moment, una mica d’embolic, tot i que el recurs, tirant a literari, és interessant. Els dos protagonistes compten amb un bon planter de secundaris entre els quals destacaria Rafel Plana que, suposo, ha col·laborat en el tema musical de forma directa i indirecta. El final davant del mar també és un clàssic, un símbol recurrent. El mar, barrera i camí possible, llibertat i limitació, fi d’un mon determinat, un de tants mons com podem trobar al llarg de la vida.

Una pel·lícula que cal veure en versió original, en francès i anglès, amb alguna pinzellada mexicana. Hi ha molts personatges, la gran majoria, que tenen un paper breu però rellevant i suggeridor. Feia temps que no anava al cinema i tenia les meves reticències amb aquesta pel·lícula però és una molt bona història,  ben feta i resolta encara que ens matin la noia i que des del principi ja sapiguem  que passarà. El més dolent de tots acabarà com cal i, tot que avui tenim certa tendència compassiva davant del mal incomprensible, quan el deixen malferit, agonitzant i abandonat, entren unes immenses ganes d’aplaudir, com fan els infants en les històries destinades a la franja de la innocència.