FLAMES RELATIVAMENT AGRESSIVES

 

Per recomanació d'uns amics ahir em vaig arribar al Renoir per veure Casa en Flames, la darrera pel·lícula de Dani de la Orden, amb guió d'Eduard Sola. Vaig passar una bona estona, tot i que és una història convencional, allò de quan la família es reuneix i comencen a sortir secrets i misèries de tothom, moltes vegades a boniques cases d'estiueig. A capdavall som en un context de comèdia o de tragicomèdia, la família és encara un nucli consistent que, quan toca, representa un suport ressuscitat i imprescindible. No per a tothom, és clar, però sí per a una gran majoria de persones. La família és un tema universal i recurrent i això de treure els draps bruts en un bonic indret més o menys vacacional configura ja, gairebé, un gènere.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, cares conegudes, sòlida gent de l'ofici de diferents edats. Té un guió intel·ligent, que funciona, amb diàlegs brillants, humor àcid i persistent i algun intent d'emocionar, no sempre reeixit. Crec que tindrà èxit, pot agradar a molta gent diferent, sobretot si no li demanem més del que ofereix. Vilarasau sempre se'n surt, jo no crec, com algú ha escrit, que aquest sigui 'el paper de la seva vida' però això és subjectiu, al capdavall. També s'ha escrit que és la millor del director, però el director és molt jove i ens pot donar moltes alegries i sorpreses. 

Però hi ha aspectes que grinyolen tot i que el conjunt funcioni. Aspectes subjectius, potser, com ara alguns tòpics rancis i un excés de coses que et veus venir si tens una edat i ja has vist moltes pel·lícules. Un començament inversemblant i un final anunciat amb una pista repetida unes quantes vegades. La vaig veure en català, amb subtítols en castellà. Amb el tema del català cada vegada trobo que hi ha menys cura, potser cercant l'intent de bastir un llenguatge planer, confonent correcció amb senzillesa quotidiana. 'Hombros', 'asquerós', coses així, vaja, que no calen. 

La família s'ha escrit que és 'burgesa', jo em quedo amb petit-burgesa i gràcies, tinc una altra idea del que és una burgesia de veritat. Malgrat que semblen benestants, mi que sigui tirant a allò de 'quiero y no puedo', no surt enlloc un personatge habitual a les històries burgeses i petit-burgeses del present, la minyona, la dona de fer feines. És estrany que la iaia traspassada no tingués alguna noieta que li fes companyia, neteja i dinars, i morís en solitud i, pel que sembla, sense que la família se n'hagués preocupat excessivament. 

La casa d'estiueig, herència d'una tieta, és a Cadaqués i la filla té ganes de comprar alguna cosa a la Cerdanya. Cadaqués i la Cerdanya conformen els tòpics de les segones residències d'una certa categoria fatxenda. La situació de la casa fa que els bonics paisatges millorin el conjunt. La banda sonora i la cançoneta del Dausà suposo que estan bé però jo ja soc d'una altra època i tot em sona a sonsònia amb rimes maldestres. 

Hi ha qui no veu versemblant el paper de l'Alberto San Juan, però crec que malgrat la visible diferència d'edat amb la mare, considerant que fa anys els pares, en general, eren gairebé sempre una mica més grandets, acaba per fer creible el seu personatge i se'n surt prou bé. El paper de la mare és el que més em grinyola, pertany a una generació en la qual moltes dones, encara més de classe social afavorida, tenien carrera, estudis, mainadera a estones, si calia, i podien desenvolupar feines diverses, ni que fos a temps parcial. 

Per això el discurs matern del final, remarcant el poc que han tingut en compte el seu sacrifici vital a favor de la família, sembla que sigui de fa trenta anys o més. El tema polític també resta absent de la vida de joves i grans, tots viuen en el seu mon tancadet i restringit i. més enllà del pare, estafador al capdavall, no se sap si penca gaire ningú. Quan vaig sortir hi havia una petita colla de senyores de la meva edat, comentant la pel·lícula, una d'elles deia que tots ho feien molt bé però que la història no li havia 'aportat res' i va afegir, contundent: problemes de 'pijos'. De 'pijos' una mica d'estar per casa, de fet. 

Al cine, tot s'ha de dir, no hi vas sempre a reflexionar sobre problemes morals i ètics o a tenir elements filosòfics per a debatre sobre l'angoixa vital. però, és clar, és que el final aplega, de fet, un discurs abrandat sobre solituds, velleses, dones sacrificades i insatisfaccions de tota mena. 

La primera part funciona millor, pel meu gust, que la segona. Passo per alt l'aportació psicològica del personatge de la Clara Segura, sort que ella també ho fa tot versemblant. I, malgrat el que comento, que pot semblar una crítica poc amable, res d'això. Una bona estona de cinema, amb molts moments inoblidables i divertits, però que demanava un final més àcid o més humorístic, a l'estil, tot i que actualitzat, d'aquell primer cinema del Ventura Pons o del Bellmunt. Espero que l'incendi final i previst faciliti la venda de la casa, amb el cobrament d'alguna assegurança que eviti al pare ben plantat haver d'anar a la garjola. No sé si el pare és proper a algun partit polític, no ho expliquen, tampoc. No m'estranyaria.