QUAN BALLÀVEM SENSE PREJUDICIS I EL MON PATIA

 

Fa molts anys, quan era jove, em meravellava la capacitat de la gent saberuda i brillant per establir relacions intel·lectuals entre les coses. Amb el pas del temps m'he adonat de què el mèrit de gran part de la nostra suposada saviesa acumulada no té cap més explicació que el pas del temps, allò de què el dimoni sap més per vell que per dimoni, vaja. Més enllà del tema intel·lectual, tan sols en viure, qui més qui menys acumula saviesa, cultureta, dites populars, coneixements absurds, records que sovint tenen poc a veure amb la realitat objectiva. Experiència, vaja. L'experiència serveix per a poca cosa, quan la podries aprofitar ja ets vella, si és que has pogut arribar a una edat avançada.

He acabat fa poc aquest llibre de Leila Slimani. Vaig tenir un mal començament amb ella que té poc a veure amb la seva excel·lencia narradora, vaig entomar sense saber de què anava el seu Goncourt, va guanyar també l'atzarós premi Llibreter i, per a més inri, el va haver de compartir amb un d'aquests autors de culte nostrat amb qui no connecto.

Chanson douce, el llibre premiat, com molta gent ja deu saber, està inspirat en un fet horrible, 'real', l'assassinat per part d'una mainadera de dos infants dels quals tenia cura. El fet d'origen va passar als Estats Units, Slimani ho trasllada a França. Fa anys, molts, corrien brames diverses sobre mainaderes assassines, moltes eren llegendes urbanes i, en aquell temps, la culpable acostumava a ser una mena de hippie drogada, sempre una dona, és clar. De coses d'aquest tipus n'han passat perquè els humans hem d'admetre que el costat fosc emergeix per on menys s'espera, fins i tot pares o mares han assassinat criatures per venjança, ressentiment o bogeria, qui sap. En el cas del llibre i del fet real la mainadera és d'origen immigrant, per cert.

No m'agraden, en el present, les narracions d'aquest tipus. No cal dir que odio els programes sobre crònica negra real, cada dia més nombrosos i promocionats i que sempre, des de temps ancestrals, han comptat amb seguidors encuriosits. Vaig llegir el llibre en diagonal i em vaig oblidar de l'autora. Un error. No fa gaire algú em va dir que Vargas Llosa era un autor molt dolent, tan sols s'havia llegit, i a mitges, un llibre seu, el pitjor que podia triar. Aquestes coses passen. 

Mireu com ballem té força elements autobiogràfics, és el segon d'una trilogia inacabada, falta el tercer, i és una d'aquestes històries familiars en les quals la vida individual es barreja i es veu afectada per la història, per la política... Tot i ser una mica irregular m'ha agradat força i tornaré a llegir Slimani, segur. L'autora és una noia de casa bona, franco-magrebina, intel·ligent, brillant i bonica. No entro en detalls, per internet, avui, es troba tot. El títol del llibre, al qual fa referència la fotografia de la portada, mostra el contrast entre un jovent que balla, modern i feliç, i aquesta fotografia de l'inquietant Hassan II contemplant el panorama. 

I és que a través dels personatges la novel·la ens planteja la incomoditat d'haver-te divertit, de jove, sense manies, amb l'esperança de que tot milloraria a nivell universal, mentre la misèria, la violència i un munt de malvestats ens envoltaven, algunes de ben aprop. Avui m'he tornat a mirar el documental sobre Montserrat Roig, 'L'hora violeta'. Sense voler fer comparacions odioses Slimani m'ha fet pensar en la Roig en molts aspectes, bonica, brillant, de casa bona, i lligada a un país encara dictatorial en molts aspectes. Les classes privilegiades, en temps difícils, en molts casos 'prenen consciència', sense renunciar del tot al seu estatus, i acaben per adoctrinar les masses, fins i tot. De vegades, ai, fins i tot contribueixen a empitjorar la seva situació amb tantes bones intencions. Montserrat Roig no va poder acabar de madurar ni va poder arribar a vella, però els seus darrers articles ja mostren com mira la realitat d'una altra manera. Malauradament va morir de forma prematura i no sabem com hauria evolucionat, tan sols podem especular i prou.

Més oblidada que Roig, no tan ben plantada, però amb un gruix intel·lectual remarcable, vam tenir la Capmany. La conversa entre Roig i Capmany, en aquell inoblidable 'Personatges' és per tornar a escoltar de tant en tant. A la tele, a la poca tele en català d'aquells anys, es feien coses d'aquesta volada. La Capmany, en algun moment, parla d'això d'anar a ballar, de com es va alegrar, malgrat haver vençut Franco, del final de la guerra, 'podíem anar a ballar', comenta. I vam poder anar a la universitat que, malgrat ser 'espanyola' comptava amb figures de pes, molt interessants, encara que incomodi recordar-ho. 

Hi ha una esquerra austera i dogmàtica que, com els capellans carques, defuig el ball i d'altres francesilles. Algú, segurament un home, feia broma durant la transició amb les 'monges de la revolució'. Una de les altres entrevistes que sempre he recordat és la que Roig va fer a Núria Espert i l'admiració que li va provocar, en el cas de l'actriu, el paper del seu marit, que es va dedicar a potenciar, amb èxit, per cert, la feina de la dona. Un fill de la Roig, en algun moment, com de passada, comenta, en relació a les absència de la mare 'per feina': 'el pare no vivia amb nosaltres...' No n'haig de fer res de les organitzacions domèstiques de la progressia però el comentari em va sobtar. No hi vivia ni tan sols quan no hi era la mare?

En les vides i miracles dels personatges nostrats, encara més si ja no son entre nosaltres, hi ha com una dèria de fer-los quedar bé sigui com sigui. De Roig i Capmany encara en vam saber algunes coses relatives a amors i desenganys però, pel que fa als homes-patum de la cultureta jo pensava, quan era jove, que devien ser asexuats. 

Del Marroc del passat, del temps de la indepedència, del qual en sabia poca cosa, ens en parlava una monja de l'escola que hi havia estat molt joveneta. Encara devia estar traumatitzada i, en ocasions, per poder saltar la classe de mates, tot i que s'ha de dir que explicava molt bé la matèria, la incitàvem per tal que ens comentés violències diverses d'aquell temps, les monges tenien escoles per allà. D'adolescent es viu en una estranya inconsciència i, afortunadament, en moltes ocasions, no es perden les ganes de ballar. La meva mare s'ajuntava amb gent jove de l'escala, quan venien a bombardejar, en lloc d'anar sempre al refugi, i també ballaven força. Amb la maduresa i la vellesa les tragèdies ja resulten reals, terribles, inexplicables, siguin individuals o col·lectives. Quan passen tragèdies col·lectives es parla sovint de les criatures afectades però a mi, per edat, em fan més pena els vells i les velles que, ja de cara al ponent, han hagut de constatar en directe que moriran, amb alguns dels seus descendents, de forma violenta en un mon pitjor que aquell en el qual, potser, ballaven esperançats i optimistes.