FLAMES RELATIVAMENT AGRESSIVES

 

Per recomanació d'uns amics ahir em vaig arribar al Renoir per veure Casa en Flames, la darrera pel·lícula de Dani de la Orden, amb guió d'Eduard Sola. Vaig passar una bona estona, tot i que és una història convencional, allò de quan la família es reuneix i comencen a sortir secrets i misèries de tothom, moltes vegades a boniques cases d'estiueig. A capdavall som en un context de comèdia o de tragicomèdia, la família és encara un nucli consistent que, quan toca, representa un suport ressuscitat i imprescindible. No per a tothom, és clar, però sí per a una gran majoria de persones. La família és un tema universal i recurrent i això de treure els draps bruts en un bonic indret més o menys vacacional configura ja, gairebé, un gènere.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, cares conegudes, sòlida gent de l'ofici de diferents edats. Té un guió intel·ligent, que funciona, amb diàlegs brillants, humor àcid i persistent i algun intent d'emocionar, no sempre reeixit. Crec que tindrà èxit, pot agradar a molta gent diferent, sobretot si no li demanem més del que ofereix. Vilarasau sempre se'n surt, jo no crec, com algú ha escrit, que aquest sigui 'el paper de la seva vida' però això és subjectiu, al capdavall. També s'ha escrit que és la millor del director, però el director és molt jove i ens pot donar moltes alegries i sorpreses. 

Però hi ha aspectes que grinyolen tot i que el conjunt funcioni. Aspectes subjectius, potser, com ara alguns tòpics rancis i un excés de coses que et veus venir si tens una edat i ja has vist moltes pel·lícules. Un començament inversemblant i un final anunciat amb una pista repetida unes quantes vegades. La vaig veure en català, amb subtítols en castellà. Amb el tema del català cada vegada trobo que hi ha menys cura, potser cercant l'intent de bastir un llenguatge planer, confonent correcció amb senzillesa quotidiana. 'Hombros', 'asquerós', coses així, vaja, que no calen. 

La família s'ha escrit que és 'burgesa', jo em quedo amb petit-burgesa i gràcies, tinc una altra idea del que és una burgesia de veritat. Malgrat que semblen benestants, mi que sigui tirant a allò de 'quiero y no puedo', no surt enlloc un personatge habitual a les històries burgeses i petit-burgeses del present, la minyona, la dona de fer feines. És estrany que la iaia traspassada no tingués alguna noieta que li fes companyia, neteja i dinars, i morís en solitud i, pel que sembla, sense que la família se n'hagués preocupat excessivament. 

La casa d'estiueig, herència d'una tieta, és a Cadaqués i la filla té ganes de comprar alguna cosa a la Cerdanya. Cadaqués i la Cerdanya conformen els tòpics de les segones residències d'una certa categoria fatxenda. La situació de la casa fa que els bonics paisatges millorin el conjunt. La banda sonora i la cançoneta del Dausà suposo que estan bé però jo ja soc d'una altra època i tot em sona a sonsònia amb rimes maldestres. 

Hi ha qui no veu versemblant el paper de l'Alberto San Juan, però crec que malgrat la visible diferència d'edat amb la mare, considerant que fa anys els pares, en general, eren gairebé sempre una mica més grandets, acaba per fer creible el seu personatge i se'n surt prou bé. El paper de la mare és el que més em grinyola, pertany a una generació en la qual moltes dones, encara més de classe social afavorida, tenien carrera, estudis, mainadera a estones, si calia, i podien desenvolupar feines diverses, ni que fos a temps parcial. 

Per això el discurs matern del final, remarcant el poc que han tingut en compte el seu sacrifici vital a favor de la família, sembla que sigui de fa trenta anys o més. El tema polític també resta absent de la vida de joves i grans, tots viuen en el seu mon tancadet i restringit i. més enllà del pare, estafador al capdavall, no se sap si penca gaire ningú. Quan vaig sortir hi havia una petita colla de senyores de la meva edat, comentant la pel·lícula, una d'elles deia que tots ho feien molt bé però que la història no li havia 'aportat res' i va afegir, contundent: problemes de 'pijos'. De 'pijos' una mica d'estar per casa, de fet. 

Al cine, tot s'ha de dir, no hi vas sempre a reflexionar sobre problemes morals i ètics o a tenir elements filosòfics per a debatre sobre l'angoixa vital. però, és clar, és que el final aplega, de fet, un discurs abrandat sobre solituds, velleses, dones sacrificades i insatisfaccions de tota mena. 

La primera part funciona millor, pel meu gust, que la segona. Passo per alt l'aportació psicològica del personatge de la Clara Segura, sort que ella també ho fa tot versemblant. I, malgrat el que comento, que pot semblar una crítica poc amable, res d'això. Una bona estona de cinema, amb molts moments inoblidables i divertits, però que demanava un final més àcid o més humorístic, a l'estil, tot i que actualitzat, d'aquell primer cinema del Ventura Pons o del Bellmunt. Espero que l'incendi final i previst faciliti la venda de la casa, amb el cobrament d'alguna assegurança que eviti al pare ben plantat haver d'anar a la garjola. No sé si el pare és proper a algun partit polític, no ho expliquen, tampoc. No m'estranyaria.

PARES, FILLS, CORRUPCIÓ, SILENCIS I FAMÍLIES UNIVERSALS

 

Arthur Miller compta amb una llarga llista d'obres de teatre entre les quals n'hi ha mitja dotzena d'emblemàtiques i absolutament clàssiques. Una d'elles és Tots eren fills meus. Els qui som grandets n'hem vist versions en cinema, teatre i televisió, fins i tot l'haviem escoltat per la ràdio a l'enyorada època en la qual ens oferien emissions de qualitat i bona literatura, enmig de programacions ximpletes i moralistes. En català, la darrera versió en teatre, interpretada per professionals, car també grups d'afeccionats han entomat el repte, va ser la del Romea, de finals dels noranta, amb Carles Canut i Julieta Serrano, dirigida per Ferran Madico, excel·lent. 

Al Teatre Lliure de Montjuïc en podem veure ara una nova versió, amb traducció també nova, de Cristina Genebat, dirigida per David Selvas. L'obra té moltes virtuts i ofereix als bons actors oportunitats de lluïment. Els anys passen molt de pressa quan et fas gran i ahir, al teatre, recordava encara Canut, en pau descansi, explicant que ell era un home de negocis. El repartiment actual també és de categoria, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i, en el paper de la parella jove, Clàudia Benito i Eduard Lloveras. Lloveras és un actor encara relativament poc conegut, magnífic, que fins ara havíem vist, més aviat, en sèries i cinema.  Es pot dir que  més d'alguna escena la roba, en el bon sentit de la paraula, als grans. Clàudia Benito ja és molt més que una jove promesa, actualment.

El teatre era ple a vessar,  sembla que tot està venut per endavant. Darrerament, amb gran satisfacció, he vist teatres a ple rendiment. L'oferta és interessant i diversa i el planter actoral, de categoria. Jordi Bosch i Emma Vilarasau ja son actors clàssics, d'aquests als quals, a Gran Bretanya, haurien condecorat i donat títols. L'obra no perd vigència, continua havent-hi guerres i corrupció, però potser la visió del conflicte bèl·lic ja no és avui la que ens explica aquest noi que ha patit els horrors del front però que encara creu en la causa. 

Hi ha, a l'obra, un gran protagonista absent, aquest pobre home que paga per l'altre, un home amb defectes i errades, que imaginem mediocre, una víctima adient per pagar els plats trencats. Hi ha molts temes a l'interior d'aquest text, apte per a lluïment de bons actors i actrius i per a repetir patiments i angoixes, fins i tot quan saps l'argument i el desenllaç. L'home corrupte acaba per fer-nos compassió, al capdavall no tenia mala intenció, defensava el negoci, vaja. I, al capdavall, que eren vint-i-tantes morts de nois joves quan el poder n'enviava a gavadals al front, a matar i a morir? L'heroi de guerra, el jove valent i sacrificat, per una cosa tan etèria com és la pàtria ha perdut mística i mitologia. El meu ateïsme religiós s'estén també al tema patriòtic.

En el fons, tots son i som fills i pares de tothom. I és que tothom, en aquest poble que era feliç en el passat, ho sabia. En molts casos de corrupcions diverses, quan s'obre la caixa dels trons, cosa que no sempre passa, tothom ho sabia però feia el paperot, encara que després presumeixi de la seva informació prèvia. L'obra colpeix perquè ens afecta, encara que en molts casos les corrupcions properes no assoleixin colors tan dramàtics com en aquesta història de silencis, trampes, i crims amarats d'inconsciència i d'irresponsabilitat. Ahir  els actors van aplegar aplaudiments a dojo,  no és gens estrany, tenies la sensació de què els quatre actors principals, sobretot els quatre protagonistes, amb menció especial a Bosch i Lloveras, havien d'acabar esgotats. I cal remarcar que els secundaris, amb menys paper però claus en el conjunt de la narració, son tots ells, també, de categoria.

L'escenografia central, interessant, amb aquest jardí convencional i un inici espectacular, està molt bé. Tot i que a mi m'agrada més l'escenari frontal, a la italiana, com el del Romea, que afavoreix el so, la il·luminació i fins i tot la possibilitat de fer una mirada més directa al que s'esdevé en pantalla. A més de vella ja soc antiga. Les principals obres de Miller sempre tindran èxit, si es fan bé, més enllà de les escenografies i les tendències, perquè hi ha temes recurrents que no moren mai: la intolerància, la corrupció, la guerra, l'emigració, les relacions familiars, la mediocritat els desigs impossibles... Al capdavall l'ànima humana, o com en volguem dir, és si fa no fa sempre la mateixa, encara que s'adapti a cada present i a cada escenari.

Miller va ser un personatge interessant, molt intel·ligent, vanitós, contradictori a voltes, actitivista militant d'esquerres, i amb una clapa fosca en la seva biografia, sobretot, la reacció davant del naixement d'un fill amb síndrome de Down del qual no va voler saber mai res fins que la seva filla no el va, gairebé, obligar a acceptar-lo. Un tema que podia haver estat molt adient per a una obra de teatre, ben mirat. 

L'intèrpret, en el cinema, d'aquest empresari corrupte i contradictori, a finals dels quaranta, va ser Edward G. Robinson, un home d'idees esquerranoses i avançades qui, malauradament, durant la cacera de bruixes va reaccionar de forma covarda i inquietant, per no perdre la feina. Servituds de l'espècie humana, vaja. Tot i que l'obra de Miller aposta de forma decidida per les noves generacions i per la possibilitat de ser millors, la realitat és complicada i a la vida es poden fer coses bones i dolentes, segons el moment i les circumstàncies.

FEDRA, MITE, TEATRE I EVOCACIONS DIVERSES

S'ha estrenat al Romea una nova versió de la Fedra de Racine. És aquest un muntatge interessant, potser no pas rodó del tot pel meu gust, però escriure o parlar sobre una obra de teatre és molt difícil, ja que cada representació és diferent de l'altra. Ja resulta prou lloable que es gosi muntar un clàssic com aquest, en els temps que corren. La traducció és del mateix director, Sergi Belbel. L'obra està escrita en alexandrins rimats i no és fàcil copsar els matisos del vers en els nostres temps, hi ha un cert afany de modernitat mal entesa que sembla voler aconseguir que el vers no es noti cosa que perjudica el conjunt. 

Alguna cosa deu tenir el personatge perquè hagi temptat tants autors, directors i actrius. Fa uns deu anys vam comptar amb una altra gran Fedra teatral, Rosa Novell, en un muntatge també molt interessant sobre el text de Racine. En aquell cas la traducció era de Modest Prats. L'obra la van fer en castellà per les espanyes, els mateixos actors, amb una traducció de Rosa Chacel i va tenir una molt bona acollida.

Es considera que aquesta obra és la millor de l'autor francès i en ella s'hi pot copsar la influència jansenista, lligada a l'educació rebuda per Racine. La fatalitat que sacseja els personatges clàssics aquí es converteix en un destí implacable, un dels temes importants del jansenisme va ser el de la predestinació. De fet Fedra, pel que fa al seu desig pel fill,en el qual veu també la joventut de Teseu, només arriba a pecar de pensament però aquesta culpa mental li resulta tan feixuga que acabarà per confessar-la i provocar, així, el desenvolupament de la tragèdia amb tres morts en el desenllaç, dos dels quals per suïcidi i un altre per càstig dels déus.

Racine utilitza un nombre de paraules reduït però fins i tot s'ha lloat aquest fet en relació al  conjunt i a l'habilitat de poder expressar grans passions amb poca cosa. Jo crec que en les traduccions es perceben més les limitacions de vocabulari, la veritat. Ja he dit en més d'una ocasió que la cultura francesa sap fer de la necessitat virtut, a l'hora d'exportar. Un altre autor francès molt ben considerat, Simenon, té també un registre força mesquí pel que fa al vocabulari utilitzat.

A casa nostra vam tenir una altra Fedra interessant, més aviat pel que va representar en el seu moment i perquè ens va arribar molt ben promocionada que no pas pel seu pes literari, la que Núria Espert va encarregar a Espriu, el qual, segons expliquen, es va veure gairebé obligat a escriure-la sense massa ganes. Això dels encàrrecs sempre ha estat un perill per als autors, Guimerà es va veure obligat a escriure per Maria Guerrero alguns bunyols, feliçment oblidats. Això no vol dir pas que tots els encàrrecs surtin malament, de vegades esperonen l'autor i en surten coses remarcables. I de fet els artistes, músics, pintors i escriptors han hagut de treballar sovint gràcies a mecenatges. La llibertat creativa és un miratge com tants d'altres.

Pel que fa a Fedra,  hi ha hagut muntatges i versions més alternatives, com la que es va representar, poc i mal promocionada, a Sabadell i que aplegava tres visions del mite, la de Racine, la d'Eurípides i l'agosarada i, pel meu gust, passada de rosca, de Sarah Kane.

Al cinema hem tingut algunes Fedres famoses i jo diria que la més emblemàtica i coneguda va ser la de Melina Mercouri, amb Anthony Perkins i Raf Vallone. Vista amb la perspectiva dels anys se'm fa difícil entendre que es pugui preferir el jove al gran, la veritat.  En aquella versió els amors es consumaven i el fillastre es deixava estimar, no com en les versions clàssiques del mite en les quals Hipòlit és cast i incombustible, era una versió actualitzada i modernitzada.

Quan jo era joveneta Tony Perkins m'encantava i en tenia moltes postals. Si un jovenet hi retirava, ja em queia bé. A escola durant un temps hi havia dos equips d'admiradores, el del Tony Perkins i el del Troy Donahue. El  cas és que en el present m'estranya molt aquella passió juvenil però els gustos canvien. A Perkins el van aparellar en les seves primeres pel·lícules amb unes quantes dames més grans, de pes: Sofia Loren, Ingrid Bergman. 

Bergman, que enamorava Perkins, patia les infidelitats d'Yves Montand, qui sempre feia de les seves i de gran encalçava sovint jovenetes, a dins de les pel·lícules i a fora. La pel·lícula es deia Aimez-vous Brahms? Aquí la  van titolar No es el adiós. Un tema arranjat d'aquest músic servia de banda sonora i fins i tot Perkins el va cantar i gravar en un disc que no estava malament. En la majoria d'aquelles històries els protagonistes eren gent benestant i desvagada, les dones només acostumaven a lluir i a patir. De fet Fedra ha de romandre al palau avorrida mentre els homes fan unes guerres absurdes, inacabables i insensates.

Quan jo era adolescent m'empipava que les dames madures del cinema o les novel·les es lliguessin els jovenets. És clar que aquelles històries d'amor no acostumaven a acabar mai bé, fins fa quatre dies estava molt mal vist això de la senyora gran amb el noi jove i em temo que encara hi ha molts prejudicis a l'entorn del tema. Però a la història real trobem personatges coneguts que van preferir amants grandetes a noies de la primera volada. He conegut parelles asimètriques d'aquest tipus que han durat molt, tant o tant poc com la resta. 

Fedra incideix en el tema de l'incest però és un incest teòric car Hipòlit no té  sang en comú amb ella. Això de l'incest ha estat un dels pocs tabús resistents i avui dia seria molt discutible per diferents motius tot i que encara ha contribuït a engruixir serials i novel·les, fins i tot a Poble Nou la parella s'havia de separar pel fet que eren germans de pare o una cosa així. La versió parent senyor gran versus noia jove també ha fornit dolls d'inspiració tràgica i així, de sobte, em venen  al cap el Panorama des del pont o La Malquerida.

Fa anys, a l'espai Lletres Catalanes vam poder gaudir d'una altra Fedra, la de la versió de Llorenç Villalonga, amb Rosa Maria Sardà i Enric Majó i d'altres grans actors catalans, entre els quals el malaguanyat Llorenç Torras. I Jordi Serrat, un altre dels grans. Per sort la podeu recuperar i veure aquí.

Eurípides no va donar a la seva tragèdia el nom de Fedra, sinó el d'Hipòlit,  Se suposa que devia existir una versió  de Sófocles dedicada al tema i també Séneca el va recuperar més endavant. Miguel de Unamuno es va deixar temptar pel mite i en va fer una versió que vam poder veure per la tele, fa anys, amb Mònica Randall, Pedro Mari Sánchez i Francisco Piquer. Quins temps aquells en els quals en horari de màxima audiència podíem veure teatre del bo...

Com de la majoria de mites clàssics sobre Fedra podem trobar novel·les, obres de teatre, òpera, òpera flamenca i moltes més versions de la tragèdia. I també quadres i estàtues amb ella sola, ella amb Hipòlit, la mort d'Hipòlit... Les grans actrius sembla que han volgut ser Fedra quan han crescut una mica i han pogut accedir a papers de caràcter. El perill de les grans actrius i dels grans actors és que en ocasions ja són molt més ells mateixos que no pas el personatge que interpreten, però això sembla que té una bona acollida per part del públic que ja va a veure més aviat l'actriu o l'actor que no pas l'obra.

A l'entrada del Romea han penjat una mena d'arbre genealògic de la família protagonista i suposo que és pel fet que se suposa que avui poca gent jove coneix a fons els mites clàssics o la filiació dels grans herois grecs, emparentats amb els déus però també joguines febles en les seves mans. On arribarem!

Fedra (Alexandre Cabanel)

Hipòlit refusa Fedra (Pierre Guérin)

La pintura fa anys tenia una gran afició a representar morts tràgiques i terribles, com la del pobre Hipòlit, a mi em feien por però la gent sembla que hi xalava. Els rics en tenien els originals en gran format i els més modestos, reproduccions en làmines emmarcades. Per cert, tota l'escenografia i posada en escena del Romea està molt bé però l'aparició del difunt Hipòlit, convertit gairebé en un zombi ensangonat l'he trobat excessiva. I això que l'actor, Xavier Ripoll, està esplèndid, pel meu gust el millor del conjunt i això que tots són bons.

Mort d'Hipòlit (Lawrence Alma Tadema)

Mort d'Hipòlit (Theodore Gericault)

A posteriori i gràcies a Oliva he recordat una versió hispànica molt interessant, la d'Emma Penella, de 1956, amb Enrique Diosdado i Vicente Parra (un altre homosexual, per cert, moltes casualitats). Era una versió lliure i modernitzada, inspirada en la de Séneca, Pennella era una grandíssima  actriu i no la vam valorar com mereixia, potser ho va fer l'època i que alguns papers, com el de la Regenta o la Fortunata, la van agafar ja una mica grandeta.

Per cert, sobre les traduccions que s'han fet de la Fedra de Racine, l'actor Jaume Comas em recorda que la millor ha estat, fins ara, la de Jose Maria Vidal, avui, com sol passar al país, molt menys recordat del que caldria. Potser també caldria plantejar-nos per a quin motiu fan falta noves traduccions quan n'hi ha una que excel·leix. En una molt bona versió d'aquell text Comas va ser Teramenes, per cert.