IDENTITATS SUPOSADAMENT OBLIGATÒRIES APLICADES A L'ESPORT DE MASSES

 

Aquest dies, amb tot això del futbol i els orgulls identitaris de qualsevol signe, que revifan amb els 'events' esportius seguits per les masses, m'ha vingut al cap aquell divertit fragment de 'El camino'

—Don José, no sé si me podrá absolver usted. Ayer domingo leí un libro pecaminoso que hablaba de las religiones en Inglaterra. Los protestantes están allí en franca mayoría. ¿Cree usted, don José, que si hubiera nacido en Inglaterra, hubiera sido protestante?”

Don José, el cura, tragaba saliva:

—No sería difícil, hija.

—Entonces me acuso, padre, de que podría ser protestante de haber nacido en Inglaterra.”

Els patriotismes parteixen de considerar un mèrit ser d'un lloc o parlar determinada llengua o tenir determinada cultura, tot i que encara no se sap explicar què és això de la 'cultura'. Tot és atzar, no triem família, ni lloc d'origen, ni res, en general, i, fins i tot, si creien que hem triat perquè hem marxat d'un indret i hem arrelat en un altre, tot acostuma a originar-se en l'atzarós destí de cadascú. 

I, sí, encara que sembli estrany, si alguns repatanis haguessin nascut a un barri de Madrid potser parlarien castellà i donarien suport a la selecció espanyola. I si alguns altres haguessin nascut a l'Empordà potser serien fins i tot independentistes convençuts en lloc d'espanyolistes.  Costa molt considerar a fons allò del poema de Joana Raspall de 'si haguessis nascut, en una altra terra...' És clar que tenim la genètica que tenim i, ens agradi o no, tan sols hauríem pogut néixer on van nèixer i encara gràcies si bufem cullera cada dia. Malauradament els il·luminats que saben 'com' hauríem de ser i pensar i que creuen tenir la veritat proliferen en totes les èpoques. I encara bo si no tenen prou poder com per obligar-nos a fer moixoni si no 'creiem'.

I si l'alcalde anti pantalla gran per veure el futbol no-nostrat hagués nascut en una barriada suburbial i modesta de qui sap quina geografia que ignora, hauria xalat amb la victòria hispànica i s'hauria d'anar a confessar d'aquesta possibilitat.

I, encara més, quan jo era jove deien que quan acabés el franquisme s'acabaria el futbol, que per això cantava allò tan divertit el Delfí Abella:

https://www.youtube.com/watch?v=e0ryqQY3CRA