MEMORIA, EVOCACIONS, CINEMA: EMILIO GUTIÉRREZ CABA

 

Emilio Gutiérrez Caba és un actor molt vinculat a la meva generació, tant ell com les seves dues germanes, Irene i Julia. Vam tenir la sort de conèixer una televisió irrepetible, farcida d’espais dramàtics fets amb pocs mitjans, molta intel·ligència i uns professionals de categoria. Encara, de tant en tant, recupero algun d’aquells Estudio 1, i em sorprèn la varietat i qualitat del que s’hi feia. De fet el teatre ja ens havia arribat a través de la ràdio, tan present en aquells anys a les llars. Moltes obres que, avui, la gent jove no coneix més que de passada, i encara, jo les recordo molt bé, situades en aquells nits del passat. El modest circuït català del segon canal va ser també un indret on hi vam poder veure teatre del bo, i no tan sols teatre. Eren d’altres temps però que, en molts sentits, evidencien allò tan vell de què ‘a cada bugada es perd un llençol’.

En aquest llibre, Emilio Gutiérrez Caba se centra en el seu pas pel cinema, un cinema, l’espanyol, que es trobava amb moltes dificultats de tota mena, econòmiques, de censura, però que, malgrat tot, va oferir títols de veritable interès que fins i tot es pot dir que no han envellit, com ‘La caza’, impressionant, o ‘Nueve cartes a Berta, que encara emociona quan es torna a contemplar sense prejudicis. Gutiérrez Caba, però, no defuig parlar del cine més comercial, amarat de tòpics o moralina, i ironitza de forma intel·ligent sobre veritables disbarats que avui ens fan riure.

En aquell cinema, però, hi ha actors i actrius de categoria, potser no sempre reconeguda, però que suren per damunt de les limitacions i la mediocritat. Em passa això amb molta gent que no vaig valorar en el passat, per exemple, amb Pepe Isbert. Gutiérrez Caba forma part d’una família d’actors, tot pesa, les seves germanes Irene i Julia també formen part del nostre imaginari i la generació dels meus pares xalava amb Julia Caba Alba.

En la llarga llista per la qual transita aquest llibre hi trobem títols gairebé desconeguts però interessants, un dels problemes del cinema espanyol ha estat, sovint, la mala distribució. De vegades ni tan sols han arribat a les pantalles i encara bo si algun programa de la televisió, en ocasions, fins i tot, les filmoteques, els recuperen per casualitat. El recorregut s’inicia amb ‘Como dos gotas de agua’, de 1963, amb les bessones Pili i Mili. I acaba a l’actualitat, amb títols apreciats per l’actor com ‘Vidas pequeñas’ o ‘La torre de Suso’, poc coneguts, i amb un èxit comercial, ‘Palmeras en la nieve’.

Emilio Gutiérrez Caba no ha tingut, crec, els papers que mereixia, el seu número de protagonistes és limitat, però dona categoria a les pel·lícules on intervé, ni que sigui en un paper moderadament secundari. Els actors i actrius, poc o molt, ‘sonen’, però els directors i, encara més els diversos tècnics que intervenen en el procés, llarg i complex, de dur endavant una pel·lícula, en general i amb poques excepcions, ens son pràcticament desconeguts. El recorregut del llibre ens porta a través d’una Espanya en transformació, ens situa en un àmbit de la nostra memòria sentimental i ens dona a conèixer el mon del cinema ‘real’, les dificultats per les quals passen actors i directors, més enllà del glamour que amara aquest mon en molts casos.

Emilio Gutiérrez Caba es limita al cinema, en poques ocasions fa referència al seu treball, interessantíssim, a la televisió, al teatre. També son puntuals i discretes les seves referències a la vida privada. Sabem i sabíem que va fer estades llargues a la Costa  Brava, que fins i tot va sortir a sèries catalanes, que parla un català prou correcte. Respectuós amb tothom, a tot estirar es permet fer alguna broma inofensiva sobre el capteniment d’alguns professionals.

Vaig escriure una entrada al blog quan va publicar un llibre dedicat a la seva família d’actors, i, sobretot, a Irene, que ens va deixar de forma prematura. Avui és ja una persona d’edat avançada, de jovenet era un d’aquells actors que tenia un encant especial, i amb un físic que li permet fer tot tipus de papers, fins i tot quan fa de dolent resulta convincent. El llibre traspua una mena d’amable nostàlgia poètica, sobretot per a la gent, més o menys, de la meva generació. Fa uns dies fins i tot gairebé m’emociono en contemplar ‘Los chicos del Preu’, avui una història rància però amb un cert encant naif innegable.

 

 https://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Irene+Guti%C3%A9rrez+Caba

TEATRE, TELEVISIÓ, RÀDIO I EVOCACIONS DIVERSES

 

En alguna altra ocasió he comentat les excel·lències d'un programa de ràdio, Jardines en el bolsillo, que, malgrat emetre's en horari absurd, de tres a quatre de la matinada, els dissabtes, amb les possibilitats actuals es pot recuperar sense problemes. Fa temps s'emetia una mica més tard i va ser gràcies a l'antic horari que el vaig conèixer, algun dia en el qual em devia despertar més aviat del compte. 

El títol del programa fa referència a un conegut i bonic proverbi àrab que diu que un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca. Al programa comenten llibres, moderns o clàssics, sobre literatura juvenil, teatre, narrativa i poesia. Gràcies a aquest programa he descobert autors i autores i n'he recordat d'altres. El programa està fet amb molta grapa, sempre et deixen en la incògnita del desenllaç, en el cas del teatre i la narrativa, i et diuen les edicions que pots trobar dels autors i autores, en molts casos també en català.

Al darrer programa van parlar de l'obra de Strinberg El Pelicà. Sovint, en el cas del teatre, es pot escoltar algun fragment que correspon a obres emeses en els enyorats espais teatrals de la tele d'altres temps. Per sort, avui, una gran majoria d'aquelles gravacions, també les que es van fer en català al segon canal, es poden recuperar sense problemes. 

El Pelicà es va emetre a principis dels vuitanta, la gravació és en color, feta amb més mitjans que les obres televisives dels anys seixanta i setanta, i, més enllà de Strindberg, en tornar-la a veure em va meravellar de nou la qualitat de tants actors i actrius que després, en molts casos, han hagut de fer coses de menys volada. Amb l'excepció d'Irene Gutiérrez Caba, actriu esplèndida, com tota la seva teatral família, morta de forma prematura, els altres tres, Tina Sainz, Manuel Galiana i Emilio Gutiérrez Caba, encara son vius i en actiu, tot i que no tenen el reconeixement que mereixen, com passa en tants camps, per altra banda. L'obra la va dirigir un molt bon home de teatre, Francisco Abad, un altre poc recordat, per cert.

No és aquesta una de les obres més conegudes de l'autor, un home turmentat i infeliç, cosa que no li treu mèrit literari, és clar. Galiana, de més jove, era un intèrpret habitual de personatges turmentats i complexos, que es feien un tip de patir. Emilio Gutiérrez Caba fa aquí un paper antipàtic, d'oportunista rebutjable, però jo crec que, com Bette Davis, quan feia de dolent encara era millor que quan feia de bon noi. Tina Sainz es una altra de les grans actrius encara vives, amb una trajectòria impressionant i, en un altre país, tots quatre, i tants altres, tindrien ja un munt de condecoracions i reconeixements. 

L'obra fa patir força, gira a l'entorn d'una família estranya i desestructurada, com diem avui. El paper de la mare també seria adient per Bette Davis, una dona egoista i que acaba, fins i tot, per inspirar llàstima. Tot plegat és un gran drama, és clar, i encara em sobta la facilitat que tenen determinades persones per amargar-se la vida podent estar bé, malgrat que ens trobem en una altra època, en el teatre i en un altre país. Emilio Gutiérrez Caba té un llibre magnífic sobre la seva família, incidint força en Irene, que va morir de forma sobtada i prematura. 

La televisió, i abans, la ràdio, van donar-nos a conèixer un munt d'obres de teatre de tota mena, millors, pitjors i excel·lents, moltes de les quals han quedat per sempre en el meu imaginari. També hi havia, aleshores, més teatres a Barcelona, molts dels quals havien passat a ser cinema per tornar a ser teatre en els setanta i vuitanta i acabar per no ser res, al cap dels anys, a tot estirar una botigueta de roba juvenil o un súper. 

Quan cerco informació sobre obres de teatre que es poden considerar, ja, clàssiques, em sobta el gran nombre de teatre que es fa als països hispanoamericans o en el camp del teatre amateur, tot i que crec que en aquest camp s'ha imposat en els darrers temps un cert afany de modernitat erràtica. En molts casos, per fer calaix, es recorre al musical, sovint poc innovador pel que fa a la temàtica. Entenc que es facin obres contemporànies, és clar, però tot hauria de conviure d'alguna manera, hi ha molta ignorància avui, fins i tot sobta aquesta ignorància quan es manifesta per part de gent coneguda i reconeguda. 

Tot plegat potser son plans de vella o de major, això de vella és gairebé entès avui com un penjament, per desgràcia, quan hauria de ser una mena de títol honorífic.

Enllaços:

https://www.youtube.com/watch?v=J3BzbfQrHfI

https://www.llegir.cat/2020/01/el-tiempo-heredado-emilio-gutierrez-caba/

https://www.rtve.es/play/audios/jardines-en-el-bolsillo/

TEMPS HERETAT I ACTRIUS INOBLIDABLES

Emilio  Gutiérrez Caba (Valladolid, 1942)  ha publicat un llibre en el qual fa un homenatge a les dones de la seva família, actrius de diferents èpoques, excel·lents totes elles. M'agraden aquest tipus de llibres, sobretot quan evoquen paisatges sentimentals lligats a la meva pròpia  vida. El món de la mal dita farándula excita la meva tafaneria i la de molta gent. Però el llibre va molt més enllà del tema, és, de fet, un passeig honest i tendre per la història del teatre hispànic i de la seva gent. 

L'autor l'ha publicat en el moment precís, per a tot cal una certa maduresa, una visió de la vida amb una determinada perspectiva vital. Està molt ben escrit, cosa que no sempre s'esdevé en aquests casos, quan els narradors son els protagonistes o han tingut una relació directa amb els protagonistes. En algun moment me n'ha recordat un altre d'emblemàtic, El tiempo amarillo, de Fernando Fernán Gómez, que em va encantar, també.

Els homes tenen, en aquest llibre, un paper secundari, gris, tot i que l'autor intenta comprendre els seus motius i el seu capteniment. Les dones fan bullir l'olla, treballen al teatre, al cinema, més endavant a la televisió, i no aconsegueixen la brillantor i el gran èxit possible, malgrat la seva vàlua, perquè les circumstàncies i les oportunitats no acaben de ser les que s'ofereixen en d'altres indrets. L'autor remarca una estranya coincidència, les Júlies de la família viuen més anys i no tenen fills, les Irenes, la seva mare i Irene Gutiérrez Caba, no van poder arribar als setanta anys.

La saga familiar es va iniciar durant el darrer terç del segle XIX , amb Pascual Alba Sors, un valencià. Una seva filla, Leocadia, és un dels grans personatges del llibre, una gran actriu, poc afavorida físicament, molt treballadora, que no es va casar i el rastre de la qual es pot seguir a les informacions de diferents hemeroteques. Ella sola ja forniria material per a una narració. Nebodes seves serien Julia i Irene Caba Alba. Irene Caba Alba va ser la mare de l'autor del llibre. 

Julia Caba Alba va ser una actriu molt present durant la meva infantesa, va fer molt de cinema, pel·lícules amb les quals vaig riure molt i que després vaig rebutjar perquè el món canviava i aquelles mal anomenades espanyolades no ens feien el pes. De jove ets molt iconoclasta. Ara, quan tinc pocs anys menys que els de l'autor del llibre, les torno a contemplar amb una altra visió, amb admiració per totes aquelles actrius i aquells actors, tot és història, sociologia, i tot és un referent interessant. 

Al llibre es mencionen actors, autors, directors, actrius.  Noms que jo vaig conèixer a través dels comentaris de la meva mare, molt aficionada al cinema i al teatre, tot i que al teatre no hi va poder anar tant com hauria volgut. A l'escola ens passaven, de tant en tant, cinema. Emilio Gutiérrez Caba menciona, per exemple, un d'aquells títols emblemàtics i, suposadament, de propaganda religiosa, La mies es mucha, en la qual Fernán Gómez era un esforçat missioner que batejava hindús, entre els quals Julia Gutiérrez Caba, que esdevé la seva secretària, gairebé. Entra en competència amb un missioner protestant i a l'escola aplaudíem amb fervor quan, a causa de poder comptar amb un tocadiscos, el missioner catòlic aconseguia més audiència que no pas el protestant.

Tot i que no fa falta, no estaria malament poder afegir al llibre una nòmina d'obres i personatges. Recordo molts dels títols esmentats al llibre, lligats a moments de la meva vida, com Olvida los tambores, d'Ana Diosdado, que va tenir força èxit, jo festejava aleshores i durant un temps vaig guardar-ne el programa de mà, per motius sentimentals. Algun dia potser me l'ensopegaré per algun racó de casa. Quan Julia i Irene Gutiérrez Caba van començar a sortir per la televisió la mare em recordava sovint que eren nebodes de Julia Caba Alba, que era la més famosa, encara. Recordo també, al teatre, la inquietant Mala semilla, no sabia que havia provocat una incipient protesta perquè hi sortia una nena dolenta. Hi ha una versió en cinema d'aquesta obra teatral, per cert. Es va representar al Talia, teatre proper i estimat, avui desaparegut fins no sé quan, en el qual aterraven moltes bones companyies castellanes tot i que també havia acollit alguna cosa en català. 

El llibre és una delícia. Emilio Gutiérrez Caba deixa de costat la seva pròpia trajectòria professional, potser en una altra ocasió escriurà un llibre sobre el tema, no ho sé, però aquí dona el protagonisme a les dones, es pot considerar, fins i tot, un llibre feminista. Tan sols es menciona a ell mateix quan cal i toca. Emilio Gutiérrez Caba va ser un d'aquells joves més grans que nosaltres dels quals ens vam enamorar, a través del cinema, de la televisió. Deien que el meu germà hi retirava, ara no s'assemblen en res. En un altre país seria tant o més famós i ric que Dustin Hoffman. I Irene i Julia serien tant o més famoses i reconegudes que Meryl Streep o Helen Mirren. El capítol on explica la malaltia i mort d'Irene Gutiérrez Caba és trasbalsador, molt emotiu, com també inquieta el trist final, en una residència de mala mort, de Julia Caba Alba. 

Julia Gutiérrez Caba encara viu i treballa. Una de les darreres vegades que la vaig veure va ser al Joventut de L'Hospitalet, un teatre emblemàtic la programació del qual s'ha de seguir, ja que hi passen, de forma breu, grans obres i grans companyies. Va ser amb una obra que també es menciona en aquest llibre, Madame Raquin. Avui moltes grans obres no arriben a Barcelona, i també passa a l'inrevés, per molts motius. Hi ha pocs teatres, no es fan llargues temporades, tot ha canviat, i no vull dir, com fem els grans, que abans era millor. És cert que la ràdio i la televisió ens van oferir molt bon teatre i van donar oportunitats als actors i actrius però, com explica l'autor, no és el mateix que anar a la sala de teatre i veure una representació en directe, única i irrepetible. Darrerament he tornat a anar força al teatre i, com sempre, podem trobar de tot i per a tots els gustos. A Emilio Gutiérrez Caba el vaig veure fa pocs anys en una obra fluixeta, al Romea, amb Ángela Molina, feien el que podien però el text no acompanyava.

El segueixo en ocasions per la ràdio, col·labora en un programa que m'agrada molt, Tot és comèdia, emès en una hora poc adient però que es pot recuperar per la xarxa. Continua en actiu, l'hem vist a pel·lícules i sèries i, com que crec que tothom el considera una persona tranquil·la i bonhomiosa m'ha sorprès trobar-lo fent de dolent en ocasions, i fent el posat de pervers sense manies, arriba a fer por de veritat. El vam veure fins i tot a Poble Nou, car parla català força bé i va viure durant uns quants anys a la Costa Brava. A la professió hi ha ara una descendent de la família, una bona actriu de les noves generacions, Irene Escolar, néta d'Irene. 

Emilio Gutiérrez Caba tan sols té, que jo sàpiga, publicat un altre llibre, curiós i interessant, Vinos de cine. El tiempo heredado no és una novel·la però és llegeix com una novel·la, de protagonisme coral, i també com un llibre sobre història del teatre hispànic, del cinema i la televisió. Avui hi ha molta gent que vol escriure novel·les i sovint això de transformar en narrativa imaginària la història real, grinyola. No és senzill escriure sobre la pròpia família, és clar. L'autor ho fa amb respecte, amb discreció, explica el que vol i sap i remarca que d'altres coses no les va saber mai. El pas del temps i la pèrdua dels éssers estimats ens enfronta amb tot el que no els vam preguntar, amb allò que no ens van voler dir, amb l'afecte que no els vam saber demostrar, sempre queden aspectes pendents i misteris per resoldre. Aquest irreversible pas del temps i aquests sentiments estan molt ben reflectits en el llibre. En el fons, en el món del teatre i en tants altres, les famílies ens assemblem força. I no hi ha famílies felices o infelices, malgrat Tolstoi, en general es passen èpoques de tota mena. 

Emilio Gutiérrez Caba explica la temptació que ha tingut en algun moment de tocar el dos i deixar l'obra de teatre penjada. I això crec que ens ha passat a molta gent, l'obra de teatre, l'escola, l'hospital, el taller, l'oficina... La vida, que de jove sembla oferir tantes possibilitats, ens va encarrilant, per atzar i lligats a la sort i a la casualitat i a factors de la història que no pots controlar, i això de les segones oportunitats és ben bé un miratge. Els actors i les actrius, des de fora, ens semblen uns privilegiats, com els escriptors, ja que, en teoria, poden viure moltes vides diferents i la seva feina té un suposat glamour. Però, al capdavall, parafrasejant el títol del programa esmentat i com manifestaven els meus pares en ocasions, tot és comèdia. I tots ens esvaïrem en l'oblit, amb el pas del temps.