Un dels pocs llibres que he aconseguit acabar, en aquests darrers i difícils mesos, han estat aquestes memòries d'Adolfo Marsillach. Per a la gent del meu temps Marsillach va ser un personatge prou conegut i valorat, que va desvetllar sentiments diversos. Representa tota una època de teatre, de televisió, de cinema... Director de teatre, autor dramàtic, escriptor i moltes coses més, envejat, imitat, estimat i odiat, segons com, quan i per qui.
L'any 1947 va ingressar en el quadre escènc de Ràdio Barcelona. La ràdio va ser clau en aquells anys i sorprèn comprovar la qualitat i quantitat de teatre al qual vam tenir accés. Més endavant la primera televisió, amb pocs mitjans, va agafar el relleu. Marsillach va combinar la feina d'actor amb els estudis de dret.
L'any 1951 estrenaria a Madrid 'En la ardiente oscuridad' del gran Buero Vallejo, un autor imprescindible, no tant recordat com caldria. L'any 1956 formaria companyia amb la seva primera dona, Amparo Soler Leal. Malgrat no ser una persona políticament combativa, en general, va haver d'entomar censures i limitacions diverses a causa de l'arnada moral de l'època. Va estrenar obres agosarades, d'Arrabal i d'altres, i un dels seus muntatges emblemàtics va ser el recordat Marat-Sade de Peter Weiss.
Un dels seus muntatges d'èxit va ser la seva pròpia obra teatral Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?, peça satírica sobre les relacions de parella de l'època. Va treballar amb Núria Espert a ¿Quién teme a Virginia Woolf? Ja en època de la transició es va implicar en projectes institucionals, com ara la creació d'una companyia de teatre clàssic. L'any 1978 va fundar el Centro Dramático Nacional.
El seu excel·lent llibre de memòries té com a títol una frase habitual a les cartes de Bertold Brecht. Escrit amb una ironia intel·ligent resulta imprescindible per conèixer la història del teatre espanyol de l'època, de la qual va ser sovint protagonista. Alguns aspectes, en aquest present en el qual sembla que es perd el sentit de l'humor, a causa de la correcció política i moral, ens mostren un home força sincer, com ara quan parla dels inevitables embolics i cops de colze entre gent de la professió, o de les seves nombroses relacions amb dones diverses, sovint força joves. O de la seva relació amb el tema català i de les seves dificultats per treballar en aquesta llengua o en qualsevol altra que no fos el castellà. El llibre es clou en el moment en el qual ha d'enfrontar-se al càncer que acabaria amb la seva vida, als setanta-tres anys. Va morir a Madrid i es va fer la vetlla a l'escenari del Teatro Español.
No em voldria allargar massa, encara em costa escriure a l'ordinador i, per altra banda, a la xarxa hi ha molta informació sobre Marsillach. Molta gent jove del present és possible que en sàpiga poca cosa. Encara més a Catalunya, avui sembla que la cosa ha canviat una mica però hi va haver uns anys en els quals el teatre en castellà es va fer dificil de representar pels nostres verals, quan a Barcelona s'havien acollits temporades memorables. Avui és fa molt teatre però les temporades son breus, amb poques excepcions, i crec que no hi ha una gran coherència, a la recerca de la novetat. Tot ha canviat molt, també abans es feien bunyols i, com sol passar, es recorda el millor o allò que més ens va impressionar.
3 comentaris:
Ante todo dar mi en hora buena porque veo que ya te defiendes.
Decirte que lo vi en Barcelona, que lo vi como director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, en Barcelona, con Don Juan de las Calzas Verdes, en el teatro del Paral lel, el que ahora es del mago Pop o Top, no se bien el nombre.
Siempre me gustó, era muy bueno, pero se mezcló la política , o no sé qué por medio, y en Madrid triunfó. Aquí hubiera hecho cosas muy loables, porque en definitiva, era muy bueno.
Tres cuartos con la Nuria Espert, a la que vi una primera vez con Rafael Alberti, fue el primer año del Teatre Grec, en la temporada de verano, teatro al aire libre, aquello fue de fábula, y a partir de allí todos los veranos había buen teatro.
También había teatro del bueno los domingos, a las 22 horas en la SER, y aquello era memorable.
Mi alegría al volver a leerte es grande. ¡Ánimos¡, venga, poco a poco i bona lletra ¡¡
Ahhh i salut ¡
Celebro que estiguis millor, ja tenim una edat i cal cuidar-se.
Marsillach era molt avançat en alguns aspectes, encara que com tothom tenia llums i ombres, pero sabia nadar be entre les aigues turbulentes de la dictadura.
Recordo un programa seu a la televisió: La honradez recompensada, siempre en España.
Salut!
Gràcies Miquel i Francesc, intentaré anar escrivint una mica més de tant en tant.
Publica un comentari a l'entrada