M'ha vingut al cap un d'aquells moments gairebé oblidats que, de sobte, un dia tornen a la memòria, no saps ben be com ni perquè, i he recordat aquest sonet de Ronsard i la vegada en la qual el vagi escoltar per primera vegada. Va ser als estudis nocturns de batxillerat, a l'Institut Maragall, aleshores traslladat, per obres, al carrer Sant Quintí. Tenia un bon tram d'autobús des de la feina i havia de sortir de l'empresa on treballava aleshores un quart d'hora abans, espai de temps que em descomptaven. Jo devia tenir setze o disset anys, si fa no fa.
Hi havia una professora de literatura francesa ja gran i, a qui, com sol fer el jovent, sovint sense massa pietat pels 'grans', anomenaven algunes alumnes (totes érem noies, aleshores) 'la Gioconda en bruto'. Era una molt bona professora, cosa que vaig valorar anys després. Un dia, parlant de poesia francesa (la llengua estrangera habitual era el francès) ens va recitar aquest sonet amb una màgia especial, devia ser dels seus poemes preferits. En devia saber molts de memòria, recordo que també ens en va recitar d'altres, un dels quals 'Farewell', de Neruda, un autor a qui no trec mèrit literari però que amb el temps, com a persona, m'ha caigut de l'escambell.
És aquest un poema molt conegut que incideix en el tema del pas del temps, del 'carpe diem' i parla dels amors antics evocats en una vellesa inevitable. N'existeixen moltes traduccions, volia intentar fer-ne jo una però em conformo amb incloure aquesta en català, que he trobat per la xarxa. No la trobo reeixida del tot però, és clar, res és mai com la versió original, encara mes quan parlem de poesia.
Fa seixanta anys d'aquests records. Per sort la bona poesia no té edat i serveix per a qualsevol generació.
Quand vous serez bien vieille
(Pierre de Ronsard)
Quand vous serez bien vieille, au soir, à la chandelle,
Assise auprès du feu, dévidant et filant,
Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant :
Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle.
Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,
Déjà sous le labeur à demi sommeillant,
Qui au bruit de mon nom ne s’aille réveillant,
Bénissant votre nom de louange immortelle.
Je serai sous la terre et fantôme sans os :
Par les ombres myrteux je prendrai mon repos :
Vous serez au foyer une vieille accroupie,
Regrettant mon amour et votre fier dédain.
Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :
Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.
Pierre de Ronsard, Sonnets pour Hélène, 1578
Versió en català de Pere Rovira publicat al llibre “Les roses de Ronsard. Ed. Proa”
Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d'espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.
I les teves criades, ja mig endormiscades
damunt de la labor, en sentir dir Ronsard,
aniran despertant-se, i aixecaran el cap
beneint el teu nom, d’una immortal lloança.
Jo seré sota terra i, fantasma sense os,
a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;
tu seràs a la llar una vella encongida,
lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.
No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.
També hi ha versions musicades, com aquesta de Paco Ibáñez, amb la qual fa una mena d'homenatge al país veí, un país amb el qual m'ha passat una mica com em va passar amb Neruda. En ocasions enyoro el temps en el qual sabia moltes menys coses...
https://www.youtube.com/watch?v=e2f4KEdWOHo
1 comentari:
No coneixia Ronsard, pero el poema m 'agrada molt, del frances del poema hi ha algunes paraules que desconec, pero la traducció al català la trobo prou correcte, encara que no soc molt de traduir poesia, ja ho saps, pero entenc que és l'única manera de difrondre-la.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada