EL GRAN TEATRE DEL MÓN I LA VIDA FETA TEATRE

He tingut la sort de poder anar a l'estrena recent de dues obres de teatre, ambdues traduïdes molt bé al català, d'autors estrangers (americà i irlandès), dirigides per gent com Mario Gas i Sílvia Munt i amb un planter d'actors de categoria cadascuna d'elles. Obres amb més de dos o tres personatges a l'escenari, cosa que avui ja resulta gairebé una excepció.

Humans i La resposta són dues obres molt diferents però crec que tenen alguna cosa en comú, continuen utilitzant la família com a pal de paller de les relacions humanes. Les famílies no són ni felices ni desgraciades, en general, i amb permís de Tolstoi. Depèn del moment i de les circumstàncies tot i que sempre hi ha casos extrems. 

Totes dues m'han agradat però no n'he sortit entusiasmada. Entusiasme ve del grec i vol dir, més o menys, tenir déu a dins. Pot ser que l'edat tingui a veure amb la percepció de llibres, obres d'art, música, cinema o el que sigui. En tot cas anar al teatre té un valor afegit que no tindran mai ni el cinema ni la televisió, al teatre vius un espai de temps irrepetible perquè demà, en una altra funció, ni jo ni l'equip del muntatge serem els mateixos. 

Amb el pas del temps he vist fer-se grans molts actors, actrius i directors, lligats al meu imaginari sentimental. A Maife Gil, a Humans una àvia amb alzheimer, sempre la recordaré com la millor Caterina de El cafè de la Marina. I també recordo la seva mare, la gran Paquita Ferrándiz, en un magnífic Hostal de la Glòria televisiu. Per la tele d'abans feien aquesta mena de coses. He vist aquests actors i actrius en molts papers però, per a mi, i potser li passa a tothom, n'hi alguns d'absolutament estelars i que potser ni tan sols eren papers protagonistes. A Àlex Casanovas el recordo sempre, per damunt de tot, fent de germà una mica trist a El temps i els Conway, al Condal, fa ja un munt d'anys.

Recordes pares i avis de la gent del teatre i t'adones que ja hi ha una nova generació en alça, pels escenaris. Candela Serrat, Miranda Gasch... Dels grans, recordo des de gairebé tota la meva vida Carme Fortuny, neboda de Sagarra, que va estar casada amb un altre actor lligat als meus records, Arredondo, esplèndida en el seu paper d'àvia resignada a La resposta, i amb aquesta perfecta dicció de la gent d'abans que avui no sempre és habitual en els escenaris. 

A la majoria de tots ells i elles els hem vist en sèries televisives, aquestes sèries que donen popularitat, visibilitat i una relativa estabilitat econòmica, segons m'ha explicat algú relacionat amb el món de la faràndula, que per a mi serà sempre màgic, misteriós i enganyosament excitant. M'inquieta i em sap greu la desaparició de gent dels escenaris que ha tingut el seu moment, en ocasions la causa és una força major, la malaltia, la mort. En d'altres ocasions la gent desapareix i no en saps ben bé el motiu.

Un pas endavant d'alguns actors i actrius és passar a l'autoria, a la direcció. Gas ha anat alternant ambdues coses, Sílvia Munt ha estat pionera en molts camps, també en aquest. De vegades recordo a la meva mare explicant-me la filiació d'algunes famílies teatrals o cinematogràfiques, aquest era fill d'aquell, l'altre era nebot de nosequí. Aquells avantpassats ni tan sols em sonaven, aleshores. La televisió dels inicis va oferir molt bon teatre, també en català, però la ràdio ja feia molts anys que entomava el repte de l'emissio de dramàtics, una activitat que països com Gran Bretanya han conservat sempre.

Sobre una obra i l'altra he publicat ressenyes al blog Llegir en cas d'incendi, per si són del vostre interès o de la vostra tafaneria:

Humans, Teatre Romea

La resposta, Teatre Goya

FAMÍLIES UNIVERSALS I DANSES RITUALS SOTA LA LLUNA

L'espai teatral de la Biblioteca de Catalunya s'ha convertit en un indret de referència per als afeccionats al teatre. Tot i que sóc partidària de l'espai teatral tradicional a la italiana, amb escenari convencional, teló i la resta, no puc deixar d'admetre que la Biblioteca ha aconseguit conformar un indret ple de màgia i de bones vibracions, acollidor, amb bona acústica, un bar inserit en el conjunt  i unes grades amb prou pendent com per assegurar la visibilitat de tot el públic assistent.

Ferran Utzet dirigeix, en aquest espai, la nova versió de Dansa d'agost, de Brian Friel, i és l'autor de la traducció utilitzada en aquest muntatge.  L'obra és ja tot un clàssic i amb ella Utzet completa la seva trilogia sobre Irlanda. L'obra va conèixer fa més de vint anys una primera versió al Lliure, que molta gent recorda, i també es va portar al cinema. És una llàstima que haguem tingut poques ocasions d'accedir a l'obra de Brian Friel, qui tot just va morir l'any passat, als vuitanta-sis anys, narrador i home de teatre que va rebre nombrosos premis i reconeixements amb les seves obres originals i també amb adaptacions i recreacions d'altres clàssics.

No vaig poder veure la versió del Lliure. Sí que he vist un parell de vegades la pel·lícula i també vaig gaudir de l'obra representada per aficionats, per l'antic grup de teatre del Foment Excursionista, en una versió digna però amb molta irregularitat pel que feia a les interpretacions. És una obra agraïda ja que fins i tot aquell muntatge ben intencionat però amb evidents limitacions, aconseguia emocionar a fons. 

Utzet dóna molta importància als actors, en aquest cas a les actrius, que són majoria. Aquest respecte vers la feina actoral es manifesta en el resultat, una joia teatral que dura gairebé tres hores. Un temps que passa molt de pressa, sense adonar-te'n, ja que gairebé fa l'efecte que estem tafanejant la llar real, la casa de la família Mundy a través d'algun finestral indiscret. L'ambientació, el vestuari, l'escenografia en general, és també una meravella pel que fa a aconseguir una poètica versemblança i una imatge acurada de l'època en què s'esdevenen els fets.

El títol original de Dansa d'agost és Dancing at Lughnasa, la festa pagana que sobreviu al pes d'un catolicisme aclaparador i que aquest missioner aparentment trastocat ha recuperat a través de la seva vida africana. Friel, en aquesta obra, evoca Txékhov i mostra com els temes locals, sovint rebutjats a casa nostra, són sempre universals com ho és l'ànima humana. Els fets se situen al final d'una època, tot just la ràdio s'enceta com a distracció i connexió amb el món, els pobles encara són pobles però la industrialització comença a mostrar efectes perversos. La fugida, que podria ser un alliberament, de vegades pot esdevenir una condemna. La guerra, gairebé en abstracte, és present i propera encara que no ho sigui de forma directa. la joventut s'esvaeix i les dones ho tenen pitjor que els homes, a tots nivells. 

Hi ha molts temes en aquest text, situat a l'any 1936, un any inquietant per molts conceptes. En el fons el tema central és universal, la vida, el pas del temps, el destí. El ball que trobem al títol és present al llarg de l'obra, es balla molt i també es canta, i es vol ballar encara més. No és gens estrany que durant la meva adolescència la moral rància condemnés aquesta activitat, destinada a fer-nos oblidar les galdoses realitats històriques i a incrementar la reprimida sensualitat de les parelles joves. 

Algunes ressenyes han titllat l'obra de previsible i la direcció i l'escenografia de monocromàtiques. Bé, no és una història absolutament original ni ens sorprèn amb grans cops d'efecte, mostra un retall d'aquestes vides rurals o provincianes, grises, sense esperança, passen poques coses -o moltes, segons com es miri-, i s'ha optat per una direcció tradicional, podríem dir. Potser és millor acostar-se a la Biblioteca sense prejudicis ni lectures prèvies, no ho sé, i probablement amb el meu entusiasme de dilluns pel matí porto l'aigua al meu molí admiratiu i espontani. Només puc dir que a mi em va agradar molt i que vaig passar una molt bona estona tot i que la situació que reflecteix el text sigui més aviat trista i melangiosa.

Amb un repartiment de luxe, en el qual les dones hi tenen un pes definitiu tot i que els tres homes que hi surten assumeixen els seus papers al mateix nivell d'excel·lència, Dansa d'agost és, pel meu gust subjectiu, tot un luxe teatral que forneix optimisme pel que fa a l'estat de salut del teatre a la nostra ciutat malgrat la manca de sales, els defectes d'una programació una mica erràtica i d'uns muntatges que sovint s'ignoren mútuament. I els preus, una mica alts malgrat les diferents ofertes que es poden trobar per la xarxa. Tot és relatiu, però, hi ha espectacles molt més cars que omplen espais immensos i fan calaix amb més facilitat i menys esforços.

L'obra és una producció de La Perla 29 i vull deixar constància d'un fet poc habitual en els nostres temps, l'amabilitat i educació amb la qual em van atendre en haver-me equivocat en agafar les entrades i les moltes  facilitats que vaig tenir per arranjar l'errada. Això pot semblar normal però us asseguro que no és gens freqüent. A l'entorn de l'obra i  de l'autor s'han programat diferents activitats, totes prou interessants.