Hi ha èpoques del passat que tenen més ganxo que unes altres. Una d'elles és, evidentment, Egipte. Quan parlem d'Egipte i de mòmies parlem de milers d'anys en els quals devien canviar moltes coses i, per tant, encara que avui ho estudiem -malament, en general- com un tot, si considerem com canvien les coses del present en pocs anys, en aquells indrets hi devia haver canvis de costums i de tarannà, a dojo. Encara ignorem més del que sabem, no tan sols d'Egipte i de les mòmies, sinó de tota la història en general, fins i tot de la més recent. Encara no sabem ben bé qui va matar Kennedy però tampoc no hem esbrinat qui va matar Prim o què va passar a Mayerling. No sabem ni tan sols el que va passar a les nostres pròpies famílies, de fet.
L'exposicio de CaixaForum incideix en la nostra curiositat, gens momificada, i sembla que és un dels esdeveniments estrella d'aquestes festes. Vaig intentar anar-hi fa alguns dies i m'ho vaig deixar córrer, hi havia moltíssima gent. Ahir hi vaig tornar, a primera hora de la tarda, i també hi havia molta gent però es podia caminar. En general, com que ho tinc relativament a prop i l'entrada és de franc o molt barata, sempre torno més d'una vegada a aquestes exposicions, el mateix que a les del MNAC.
A les exposicions i museus, en dies laborables, hi sols trobar escoles i instituts. No voldria fer generalitzacions però a la del Còmic, també a CaixaFòrum, una mica massa exhaustiva, m'hi vaig trobar més aviat grups grandets, de secundària en amunt. Aquests dies en què he anat a mirar les mòmies, dies festius, he constatat una curiositat, la gran majoria de públic eren famílies amb criatures petites, talment com si això d'Egipte fos una temàtica adient per als infants, un interessant parc temàtic. Diria que a d'altres exposicions, diverses, no m'hi he trobat mai tantes criatures llevat de quan hi van amb l'escola. Jo, si fos petita, potser tindria malsons, amb això de les mòmies, qui sap.
Malgrat el gran nombre d'infants hi havia una certa calma i, fins i tot, silenci. Potser és el respecte que inspira el tema, no ho sé. La conducta escolar i infantil a museus i exposicions ha millorat molt, jo sé quant ens costava mantenir l'ordre i el silenci quan, fa molts anys, sortíem amb l'alumnat sorollós d'aleshores. És clar que tampoc no se sortia tant com ara, ho admeto. També l'acollida és diferent, abans ens miraven amb por i reticència, avui el sector educatiu itinerant es considera imprescindible, a museus i teatres, per molts motius, també econòmics, tot s'ha de dir. I es tolera una mica de barrila i tot.
L'exposició és interessant, no tan exhaustiva com d'altres, molt pedagògica, de fet. Avui les mòmies i, en general, les restes humanes, ens expliquen moltes coses gràcies a la tecnologia i els avenços diversos. En el cas de la mostra presentada, gràcies a la col·laboració del British, sabem qui eren, l'edat que tenien, podem suposar que creien i feien i, fins i tot, en algun cas, conèixer les seves malalties, infeccions dentals, càncers, problemes cardíacs... una mica com ara però amb menys solucions, ni que siguin temporals. I això que en algun cas semblava que això dels càncers i les cardiopaties eren cosa de la nostra més o menys civilitzada i còmoda època actual.
Les sis mòmies de l'exposició, més homes que dones, per variar, corresponen a persones que van viure entre el 800 i el 150 abans de Crist. Ja no cal estripar els seus vestits ni furgar massa en les seves restes, es compta amb tècniques no invasives, que diuen. L'exposició ens informa sobre detalls domèstics, la medicina, els intercanvis culturals, el menjar, els cosmètics i les perruques, el paper de la dona i els infants, a través d'uns quants objectes ben triats i ben explicats.
Segons el poc que hem après al llarg del temps sabem que el cos havia de sobreviure a la mort, si volia assolir la immortalitat. La mòmia era, de fet, una base material per tal que els componnents de l'esperit de la persona, el ka i el ba, la força vital i la força anímica, viatgessin entre el mon dels vius i el dels morts. Sembla que les primeres mòmies conegudes son dels anys 4.000 i 3.000 abans de Crist i que, possiblement, van seguir un procés de momificació natural que es dona a causa de la calor i la sequera i és possible que aquesta circumstància hagués esperonat les creences sobre la conservació dels cossos.
Com és habitual, en general, conservem més aviat la memòria dels rics i poderosos que no pas la dels pobres, res que no passi avui. Les barraques de fusta, els habitatges precaris i fràgils on es devia refugiar la majoria d'egipcis poc qualificats, els enterraments de la gent sense possibilitats, tot això és encara un misteri més gran que no pas el de les piràmides. Veiem castells, palaus, masies benestants, esglésies, cases modernitstes de fa quatre dies, pisos de disseny, però de la resta, poca cosa. A les colònies tèxtils encara podem trobar algun piset modest però ningú no ha construït encara una mostra creïble de, per exemple, una barraca de Montjuïc o el Somorrostro, a tot estirar trobem coses com ara el poblat de Calafell, una reinvenció acurada, i per les nostres geografies properes encara trobem coves del passat, avui condicionades amb cura.
Avui tot això de l'arqueologia i la museística s'està replantejant, molts museus s'han endegat a base de rampinyar i avui els països pobres, que van millorant, demanen el que és seu, això del museu de les cultures del mon també es qüestiona ja que en el rerefons sempre hi ha una mena de supremacisme d'estar per casa. Els valors evolucionen, en molts aspectes, per millorar. El mateix està passant amb els zoològics. Com sol passar amb tot, quan ens comencem a plantejar coses no acabaríem mai i s'arriba a excessos que inquieten els conservadors. Potser pagaria la pena deixar les coses com estan i fer-ho millor a partir d'ara, qui sap. Després tot mes va situant en un terme mig molt desitjable. I, encara més, edificis i objectes son sovint símbols de tota mena de coses i, quan van mal dades, a banda de les mangàncies arriben les destruccions indiscriminades. Incomoda recordar tot el patrimoni religiós, edificis inclosos, perduts durant la guerra però, també, amb les amortitzacions anteriors. No estem mai contents, vaja. Per altra banda, segons com, entrem en un conservacionisme una mica ximplet, Pla ja deia que un pagès normalet s'estimava més una finestra d'alumini que no pas una de gòtica. El conservacionisme dogmàtic, en molts casos, és una cosa de nou rics i de polls ressuscitats.
Sobre tot això i sobre moltes coses més, relacionades amb el tarannà humà i el pas del temps, meditava ahir, per CaixaFòrum, fins que ben aviat el nombre de visitants, amb majoria infantil, es va anar incrementant i vaig decidir sortir cap al present, quan començava a fosquejar. Tot i que tornaré, ep. Al MNAC han inaugurat una altra gran exposició que tinc pendent, la de Feliu Elias, personatge immens, poc conegut fins fa quatre dies, sobre el qual havia escrit al blog en diferents ocasions. I, una vegada més, constato que mai podré saber gran cosa ni sobre els egipcis ni, tan sols, sobre què és, ben bé, això que titllem de 'cultura'.
Vaig recordar un gran professor dels meus temps de la UOC, encara en actiu, que ens va explicar molt bé coses sobre Egipte, en aquells ja llunyans temps dels meus estudis amb el grup pilot d'Humanitats, Josep Cervelló. Cervelló ens dedicava fins i tot els dissabtes, cosa que, a la Normal, també havia fet la Maria Rúbies. Ens va fer veure l'alegria i el color vigent en les imatges d'aquelles tombes i trets importants de la mentalitat dels habitants d'aquelles terres. Va organitzar algun viatge a Egipte, fora de temporada i de les rutes convencionals, malauradament no hi vaig poder anar. Ha inspirat un llibre recent per a infants que demanaré per Reis, per a la meva neta.
