Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divagacions culturals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris divagacions culturals. Mostrar tots els missatges

25.11.23

NAPOLEÓ TENIA CENT SOLDATS I MOLTES ASPIRACIONS

 


Vaig anar a veure Napoleó amb la colla de Tot Història. El motiu principal va ser el de poder gaudir d'una estona en bona companyia, sopar i xerrar. Altrament no se pas si hi hauria anat. No connecto amb Ridley Scott i això no vol dir que algunes pelis seves no m'hagin fet el pes, ep. En aquest cas em temia el que em vaig trobar, batalles a dojo i, pel mig, el que menys m'esperava, una interpretació sui gèneres de la relació del personatge amb Josefina, amb unes escenes amoroses que de tant espontànies i grolleres freguen el ridícul. Hi ha qui em diu que el problema és que la versió sencera ha de durar quatre hores i ens la penjaran en una plataforma, vade retro, Satanàs. Per altra banda cada dia m'anguniegen més les pel·lícules 'de guerres', antigues i modernes.

Avui he estat llegint crítiques per a tots els gustos, bones, mig bones, dolentes, bones amb reserves, i certa unanimitat sobre el tema de l'elecció del protagonista i del retrat que fa de l'emperador, fent cara de pòquer -o de jòquer- tota l'estona.  Tot i que també hi ha qui lloa el fet de què ens trobem amb un senyor feble, un bon jan triat pel destí, heroi gairebé per accident. No demano al cinema ni a la literatura versemblança ni veritat històrica. Si n'hi ha, tampoc fa nosa, però no cal. Napoleó té al damunt tanta literatura, tanta mitologia, tanta llegenda i tantes interpretacions que cercar l'home darrera del personatge és una tasca inútil i sobrera.

Un dels temes de debat que va sorgir a l'improvisada tertúlia del sopar va ser allò de sí els homes rellevants fan la història o és la història la que els fa, si es troben en el lloc oportú quan toca i ho saben aprofitar. Jo ja no crec en grans homes i les guerres i batalletes me les miro amb angoixa i sense cap tipus d'admiració tot i que admeto que el personatge era un gran estratega militar i que alguna cosa devia tenir, com tants altres, per arrossegar la gent cap a la tragèdia, la destrucció i les glòries pàtries gavatxes. Diuen que era un gran propagandista d'ell mateix, i també dels valors revolucionaris adaptats, cosa que a la peli no es percep gaire.

França ha estat molt hàbil a l'hora de reconvertir fets i personatges i embolcallar-los de forma adient a això que en diuen xauvinisme. La pel·lícula no ha agradat a França, sembla, encara els va agradar menys Camins de glòria, que van tenir reprimida durant uns quants anys. Mentre el Phoenix, tan admirat en d'altres casos, s'ha endut quns quants pals, la 'noia', Vanessa Kirby, aplega admiracions i potser l'oscaritzaran, cosa que tampoc no vol dir res. De fet ells dos 'son' la pel·lícula, per la qual desfilen un munt de secundaris dels quals n'arribem a saber poca cosa, alguns dels quals interpretats per actors i actrius remarcables que tot just diuen quatre coses si els deixen.

Napoleó potser no hauria estat tan popular si s'hagues dit Pepet, el nom, en aquest cas, el va afavorir, no és un nom corrent. Ha estat objecte d'estudis, interpretacions, biografies, sovint magnificat però, en ocasions, també ridiculitzat. Als acudits políticament incorrectes avui, de quan era petita, sempre sortien manicomis amb bojos que es creien Napoleó. És un personatge senzill de dibuixar o de generar una disfressa convincent, amb aquell barret emblemàtic i la mà a dins de la jaqueta, gest que, per cert, la pel·lícula actual defuig. No venia del no res, era d'una bona casa, amb pare independentista cors, en els inicis. Diuen que la mare no va voler parlar mai francès. Malgrat això la família era ben bé un clan.

El seu nom es va escampar fins i tot entre els infants, durant dècades, amb cantarelles, facècies i cançonetes. El poder exerceix fascinació i Napoleó en va exercir molta i encara dura. Considerant el resultat final de la seva època, tot i admetent les coses interessants que va endegar, en un altre país en quedaria molt mal record, si es pensa en el gran nombre de morts que va generar. A la peli donen xifres però no s'entra en danys col·laterals o en l'extensió brutal de malalties, tuberculosi inclosa, a causa de les guerres, que van contribuir a una mortalitat juvenil i infantil terrible. 

A Galdós ens ensopeguem sovint amb el personatge, els Episodios nacionales son una mina menys valorada del que caldria. Guerra i Pau, avui amb nova reedició en català, és una altra font important a l'hora d'entendre, no tan sols a Napoleó, sinó la gran valoració del mon militar que hi havia fins fa, com qui diu, quatre dies. A Fortunata i Jacinta un personatge tan interessant i terrible com Mauricia, la Dura, retira molta a Napoleó, sobretot en el llit de mort. La pel·lícula ni menciona Espanya, on Napoleó va patir la seva primera gran derrota, més humiliant en venir d'un país poc considerat, encara ara, per molta gent, fins i tot pels que hi vivim, en molts casos. Potser ens hauria anat millor sí el germà de Napoléo, Josep, no hagués estat tan vilipendiat pel poble i per gairebé tothom. Però a ningú no li agrada que l'eduquin a la força.

L'època napoleònica beu de forma inevitable en la també molt mitificada Revolució Francesa, n'és la continuació, i a Espanya ens connecta amb personatges com Goya, que haurà d'acabar per anar a viure al país veí. Un dels llibres de ficció que amb més grapa ha reflectit aquell mon és Volaverunt, de Larreta, pel meu gust. Malauradament en van fer una mena d'adaptació absurda i xarona, en cinema, que no té res a veure amb l'original. 

Les glòries napoleòniques van fomentar aquell Segon Imperi pel qual la història de França intenta passar per alt. Napoleó III no tenia carisma però va anar fent gràcies a la seva nissaga, encara que fos de forma col·lateral, i es va embrancar en la guerra franco-prusiana perquè, encara que no agradi recordar-ho 'el poble li demanava'. Per sort va poder salvar la vida, ell i l'Eugenia de Montijo, es van retirar a Anglaterra i van perdre un fill de molt mala manera, un noi que, deien, era bo, intel·ligent i brillant. El fill de Napoleó Bonaparte va morir jove, tísic, era un xicot ben plantat i que de jovenet, deien, havia tingut algun amor cast amb la sogre de la Sissí, tan antipàtica a les pelis de color de rosa de la meva infantesa.

Me'n vaig per les branques, les sagues familiars reials m'agraden, no ho puc evitar. Ja sé que tot és mentida, més o menys, o mitja veritat o el que calgui. Montecristo va a la presó acusat en fals de bonapartisme però al novel·lon també es percepc la fascinació napoleònica recurrent. Sobre la guerra que avui no es vol dir de la 'independència' i que podem anomenar com ens abelleixi, no puc deixar de banda l'Agustina d'Aragó tirant canonades, una catalana, per cert. A l'escola aplaudíem d'allò més amb aquelles escenes patriòtiques que avui sembla que facin riure però que conserven una entranyable grandesa folklòrica. 

La mare i germanes de Napoleó també han estat mitificades i novel·lades, Paulina sobretot, així com els germans i cunyats. Del pare se'n parla menys, es va adaptar al nou règim i es veu que no era res de l'altre mon, de fet va morir relativament jove. De les moltes pelis amb Napoleó pel mig que he vist encara em quedo a causa de l'edat amb Desiré, amb aquell Brando d'aleshores, que ara ja no m'agrada tant. Per sort la Desiré es va casar amb Bernadotte i, coses de la vida, va acabar per ser reina de Suècia, no sé si gaire a gust, sembla que no va voler aprendre mai el suec però, al capdavall, alguns personatges tolstoians parlen en francès amb els fills, cosa que l'autor recrimina a través d'un seu personatge. Sempre hi ha gent amb aspiracions fent el fatxenda amb aquesta mena de coses. Fumaroli té un llibre de gruix, interessantíssim, però amb un títol d'allò més inquietant, 'Quan Europa parlava francès'.

Napoleó, encarnat en Joaquim Phoenix, bé o malament, aconseguirà, segur, que el personatge torni a l'actualitat durant una temporada. Contemplant les batalles horribles que, això sí, amb grapa horripilant i bandes sonores sorolloses i amb pretensions, ens amolla la pel·lícula, i considerant com va continuar la història, em pregunto de tant en tant com és que l'espècie humana no s'ha extingit. Més encara, som una espècie d'èxit, que es multiplica malgrat les dificultats. Una espècie més mitificada que Napoleó, vaja, que n'és un dels seus productes estrella.

7.12.22

DIÀLEG CULTURAL AMB LA MÒMIA MAL EMBALSAMADA QUE ALGUN DIA SERÉ

 



Hi ha èpoques del passat que tenen més ganxo que unes altres. Una d'elles és, evidentment, Egipte. Quan parlem d'Egipte i de mòmies parlem de milers d'anys en els quals devien canviar moltes coses i, per tant, encara que avui ho estudiem -malament, en general- com un tot, si considerem com canvien les coses del present en pocs anys, en aquells indrets hi devia haver canvis de costums i de tarannà, a dojo. Encara ignorem més del que sabem, no tan sols d'Egipte i de les mòmies, sinó de tota la història en general, fins i tot de la més recent. Encara no sabem ben bé qui va matar Kennedy però tampoc no hem esbrinat qui va matar Prim o què va passar a Mayerling. No sabem ni tan sols el que va passar a les nostres pròpies famílies, de fet.

L'exposicio de CaixaForum incideix en la nostra curiositat, gens momificada, i sembla que és un dels esdeveniments estrella d'aquestes festes. Vaig intentar anar-hi fa alguns dies i m'ho vaig deixar córrer, hi havia moltíssima gent. Ahir hi vaig tornar, a primera hora de la tarda, i també hi havia molta gent però es podia caminar. En general, com que ho tinc relativament a prop i l'entrada és de franc o molt barata, sempre torno més d'una vegada a aquestes exposicions, el mateix que a les del MNAC.

A les exposicions i museus, en dies laborables, hi sols trobar escoles i instituts. No voldria fer generalitzacions però a la del Còmic, també a CaixaFòrum, una mica massa exhaustiva, m'hi vaig trobar més aviat grups grandets, de secundària en amunt. Aquests dies en què he anat a mirar les mòmies, dies festius, he constatat una curiositat, la gran majoria de públic eren famílies amb criatures petites, talment com si això d'Egipte fos una temàtica adient per als infants, un interessant parc temàtic. Diria que a d'altres exposicions, diverses, no m'hi he trobat mai tantes criatures llevat de quan hi van amb l'escola. Jo, si fos petita, potser tindria malsons, amb això de les mòmies, qui sap.

Malgrat el gran nombre d'infants hi havia una certa calma i, fins i tot, silenci. Potser és el respecte que inspira el tema, no ho sé. La conducta escolar i infantil  a museus i exposicions ha millorat molt, jo sé quant ens costava mantenir l'ordre i el silenci quan, fa molts anys, sortíem amb l'alumnat sorollós d'aleshores. És clar que tampoc no se sortia tant com ara, ho admeto. També l'acollida és diferent, abans ens miraven amb por i reticència, avui el sector educatiu itinerant es considera imprescindible, a museus i teatres, per molts motius, també econòmics, tot s'ha de dir. I es tolera una mica de barrila i tot.

L'exposició és interessant, no tan exhaustiva com d'altres, molt pedagògica, de fet. Avui les mòmies i, en general, les restes humanes, ens expliquen moltes coses gràcies a la tecnologia i els avenços diversos. En el cas de la mostra presentada, gràcies a la col·laboració del British, sabem qui eren, l'edat que tenien, podem suposar que creien i feien i, fins i tot, en algun cas, conèixer les seves malalties, infeccions dentals, càncers, problemes cardíacs... una mica com ara però amb menys solucions, ni que siguin temporals. I això que en algun cas semblava que això dels càncers i les cardiopaties eren cosa de la nostra més o menys civilitzada i còmoda època actual.

Les sis mòmies de l'exposició, més homes que dones, per variar, corresponen a persones que van viure entre el 800 i el 150 abans de Crist. Ja no cal estripar els seus vestits ni furgar massa en les seves restes, es compta amb tècniques no invasives, que diuen. L'exposició ens informa sobre detalls domèstics, la medicina, els intercanvis culturals, el menjar, els cosmètics i les perruques, el paper de la dona i els infants, a través d'uns quants objectes ben triats i ben explicats.

Segons el poc que hem après al llarg del temps sabem que el cos havia de sobreviure a la mort, si volia assolir la immortalitat. La mòmia era, de fet, una base material per tal que els componnents de l'esperit de la persona, el ka i el ba, la força vital i la força anímica, viatgessin entre el mon dels vius i el dels morts. Sembla que les primeres mòmies conegudes son dels anys 4.000 i 3.000 abans de Crist i que, possiblement, van seguir un procés de momificació natural que es dona a causa de la calor i la sequera i és possible que aquesta circumstància hagués esperonat les creences sobre la conservació dels cossos.

Com és habitual, en general, conservem més aviat la memòria dels rics i poderosos que no pas la dels pobres, res que no passi avui. Les barraques de fusta, els habitatges precaris i fràgils on es devia refugiar la majoria d'egipcis poc qualificats, els enterraments de la gent sense possibilitats, tot això és encara un misteri més gran que no pas el de les piràmides. Veiem castells, palaus, masies benestants, esglésies, cases modernitstes de fa quatre dies, pisos de disseny, però de la resta, poca cosa. A les colònies tèxtils encara podem trobar algun piset modest però ningú no ha construït encara una mostra creïble de, per exemple, una barraca de Montjuïc o el Somorrostro, a tot estirar trobem coses com ara el poblat de Calafell, una reinvenció acurada, i per les nostres geografies properes encara trobem coves del passat, avui condicionades amb cura. 


Avui tot això de l'arqueologia i la museística s'està replantejant, molts museus s'han endegat a base de rampinyar i avui els països pobres, que van millorant, demanen el que és seu, això del museu de les cultures del mon també es qüestiona ja que en el rerefons sempre hi ha una mena de supremacisme d'estar per casa. Els valors evolucionen, en molts aspectes, per millorar. El mateix està passant amb els zoològics. Com sol passar amb tot, quan ens comencem a plantejar coses no acabaríem mai i s'arriba a excessos que inquieten els conservadors. Potser pagaria la pena deixar les coses com estan i fer-ho millor a partir d'ara, qui sap. Després tot mes va situant en un terme mig molt desitjable. I, encara més, edificis i objectes son sovint símbols de tota mena de coses i, quan van mal dades, a banda de les mangàncies arriben les destruccions indiscriminades. Incomoda recordar tot el patrimoni religiós, edificis inclosos, perduts durant la guerra però, també, amb les amortitzacions anteriors. No estem mai contents, vaja. Per altra banda, segons com, entrem en un conservacionisme una mica ximplet, Pla ja deia que un pagès normalet s'estimava més una finestra d'alumini que no pas una de gòtica. El conservacionisme dogmàtic, en molts casos, és una cosa de nou rics i de polls ressuscitats.

Sobre tot això i sobre moltes coses més, relacionades amb el tarannà humà i el pas del temps, meditava ahir, per CaixaFòrum, fins que ben aviat el nombre de visitants, amb majoria infantil, es va anar incrementant i vaig decidir sortir cap al present, quan començava a fosquejar. Tot i que tornaré, ep. Al MNAC han inaugurat una altra gran exposició que tinc pendent, la de Feliu Elias, personatge immens, poc conegut fins fa quatre dies, sobre el qual havia escrit al blog en diferents ocasions. I, una vegada més, constato que mai podré saber gran cosa ni sobre els egipcis ni, tan sols, sobre què és, ben bé, això que titllem de 'cultura'.


Vaig recordar un gran professor dels meus temps de la UOC, encara en actiu, que ens va explicar molt bé coses sobre Egipte, en aquells ja llunyans temps dels meus estudis amb el grup pilot d'Humanitats, Josep Cervelló. Cervelló ens dedicava fins i tot els dissabtes, cosa que, a la Normal, també havia fet la Maria Rúbies. Ens va fer veure l'alegria i el color vigent en les imatges d'aquelles tombes i trets importants de la mentalitat dels habitants d'aquelles terres. Va organitzar algun viatge a Egipte, fora de temporada i de les rutes convencionals, malauradament no hi vaig poder anar. Ha inspirat un llibre recent per a infants que demanaré per Reis, per a la meva neta.