Hi ha programes de televisió, sense pretensions, ben fets, que esdevenen tot un clàssic. Un d'ells, pel meu gust, és Caminant per Catalunya, produït per La Xarxa i la televisió del Ripollès. Porta més de deu anys en antena, es pot cercar a la carta i és fàcil veure'n repeticions, ja que s'emet per diferents televisions locals.
L'excursionisme tradicional sembla avui una cosa passada de moda, una mica com les sardanes. Això de que ens exalti el nou, encara que ens enamori el vell, fa que es caigui en un cert provincianisme modernillo i papanates. Avui, si per la muntanya no corres com un esperitat, sembla que siguis un carca. L'excursió pausada, amb pinzellades culturals, que no defuig l'esforç però que s'atura quan cal, a mirar un ocell, una flor o unes runes, ha esdevingut, en alguns ambients, una activitat gairebé rareta.
A Caminant per Catalunya trobem caminades per a tots els gustos, més llargues, més curtes, més planeres, més complicades. Els seus presentadors han anat agafant taules, amb el pas del temps. S'expliquen amb claredat, de forma didàctica i acurada, en un català envejable. El grup que fa la caminada és d'edats diverses, en algunes sortides s'hi poden veure joves amb criatures petites, i gent força gran, i això és un goig, ja que tot sembla, cada dia, menys transversal.
Els qui vam fer excursions i ara, per motius diversos, relacionats amb el pas del temps, ens hem de conformar amb passejades, sentim una certa enyorança en contemplar paisatges que vam poder trepitjar en directe en algun moment, però, al mateix temps, resulta un goig poder afegir-nos, ni que sigui virtualment, a les excursions proposades.
Un estimat amic que va morir fa algun temps i que per motius de salut ja no podia fer excursions em va comentar com li agradava, el programa. Quan es parla de televisió sovint es bandegen aquestes produccions ben fetes, modestes però dignes. I és que les filmacions estan molt bé i no defugen tenir cura de l'estètica, en mostrar-nos paisatges, postes o sortides de sol, i elements de la natura. Si es fa alguna broma es sempre una broma elegant, amable, educada. La sintonia, identificada pel meu marit, pertany a Vangelis, es diu Songs of the sea, i encara que el nom evoqui la placidesa dels fons marins, la trobo molt adient al ritme que porten aquests excursionistes del present, en el seu pas pels diferents caminals de la nostra geografia.
L'excursionisme ha representat i representa molt, en la nostra cultura. Diferents generacions hem format part de l'escoltisme, de centres excursionistes diversos, de parròquies en les quals una de les activitats més habituals era sortir a la muntanya i fer cims assequibles. Però quan l'activitat cultural va esdevenir esport ja la vam espifiar. Tot pot conviure, és clar, però trobar-te pels camins bicicletes de mutanya, motos agosarades i gent corrent, a veure qui arriba primer a la carena, fa una mica d'angúnia. En aquells centres i indrets on es practicava l'excursionisme maragallià, del Maragall poeta, s'evitaven, en general, els excessos i les improvisacions.
Veure aquest programa fa il·lusió, ja que constato que l'excursionisme de sempre, no competitiu i encuriosit i respectuós amb l'entorn, és ben viu. Espero que durin molts anys més aquests espais emblemàtics, acompanyats de la seva bonica sintonia, per mi ja lligada per sempre als camins i senders catalans. Jo trobo que és un programa absolutament poètic.
