Fa temps que volia anar a Concabella, per tal de visitar l'espai dedicat a l'escriptor Manuel de Pedrolo. Tot i que ens van explicar que durant el pont del Pilar van tenir alguns visitants ahir érem nosaltres sols visitant el castell. Encara hi ha la percepció que la Segarra i d'altres comarques catalanes són lluny de les grans àrees urbanes malgrat que avui les comunicacions són prou bones i tot és relatiu. Dissabte vam ser al Montseny i allò semblava la Rambla en hores punta, per cert. Potser per això el contrast entre les multituds i els silencis em va resultar encara més evident.
Ara és un bon temps per anar a aquests indrets de clima extrem, no hi trobem tants colors com per la primavera però tot té el seu encant. Al castell, a més de l'espai dedicat a l'escriptor, hi ha informació sobre el secà, conreus, fauna i flora, la ruta dels castells del Sió i les seves característiques. La noia que tenia cura de l'entrada ens va fer una explicació excel·lent, extensa i molt interessant.
El castell ha experimentat moltes transformacions al llarg de la història. Hi ha qui això ho veu com una limitació però a mi m'agrada poder copsar la realitat del pas del temps, més que no pas entrar en un decorat remodelat, com passa amb alguns espais històrics i esglésies romàniques de les quals s'ha volgut fer desaparèixer la petja de segles posteriors. És habitual reinventar el passat, fins i tot a nivell arquitectònic, i amagar o destruir la part menys estètica dels monuments emblemàtics.
Concabella és un poble petit, forma part del municipi d'Els Plans de Sió. Al poble no hi ha bar, restaurant ni cafeteria i els veïns tenen en les sales del castell, molt ben condicionades, un lloc de trobada amb algunes màquines de begudes i cafè. També hi ha una bona sala per fer-hi audicions i actes diversos, enguany s'hi està celebrant un festival de música al llarg de tres dissabtes.
El poble té església romànica, la de Sant Salvador. I un passat complex relacionat amb fets d'aquests que incomoden les lectures oficials de la nostra història, com ara el record molt viu d'un camp de treball republicà que va aplegar presoners diversos, inclosa gent del POUM, després dels Fets de Maig. Això de camp de treball és un eufemisme, tant en aquest cas com en d'altres de diferent signe polític.
Encara hi ha qui se sorprèn quan s'assabenta d'aquesta mena de coses, mal o gens explicades, encara no hem aconseguit una certa objectivitat seriosa en l'estudi del passat proper. Aquestes dies penso en tot això quan escolto les sacralitzacions de polítics com Companys i l'intent de justificar errades que no interessa admetre. No crec que el martirologi ho justifiqui tot i penso que no fa cap bé a la història amagar o maquillar allò que no ens abelleix.
Per les zones rurals les guerres i les tragèdies han passat sovint de forma més salvatge que no pas per les ciutats. Un altre aspecte de la nostra història al qual s'ha intentat donar explicacions, no sempre convincents, és el del bandolerisme. Uns mapes que es poden veure al castell indiquen el nombre freqüent d'assalts i robatoris perpetrats per uns personatges als quals, ai, no sempre els movia, ni de bon tros, la necessitat. La literatura reflecteix en ocasions de forma molt més objectiva i real aquelles realitats, la literatura contemporània dels fets, car la novel·la històrica escrita a posteriori és tota una altra cosa.
Fins fa, com qui diu, quatre dies, els camins eren perillosos, insegurs. En la memòria dels meus avis encara era ben viu el record de fets delictius diversos, crims, segrestos, extorsions, relacionats amb difícils viatges per rutes complicades.
Un altre aspecte de la història ben viu a la ruralia són les guerres carlistes, fratricides i sovint descontrolades. En aquella zona hi va haver un personatge molt popular en aquell context, el Guerxo de Ratera del qual es pot trobar informació al castell. Sobre el tema carlista també es busquen explicacions i justificacions diverses, sempre parcials i subjectes a interpretacions oportunistes. El temps tenyeix de romanticisme persones i fets i de vegades s'estableixen paral·lelismes absurds entre present i passat.
L'espai dedicat a Pedrolo és imprescindible i alliçonador. Encara hi ha qui creu que Pedrolo tan sols és, més o menys, l'autor del Mecanoscrit i només ens faltava la segona versió fílmica d'un llibre que no és, ni de bon tros, el millor d'un autor inclassificable, polièdric i fora del control dels estudis acadèmics. Llàstima que no hi hagi exemplars de tots els llibres de l'autor per comprar, en alguna botigueta a la sortida. Tot i amb això hi ha podeu trobar samarretes a la venda amb frases de l'escriptor, jo me'n vaig comprar una que diu: Si el llibre crema, no l'apagueu.
Per tal d'accedir a determinats títols pedrolians no reeditats s'ha d'anar a les biblioteques o a les llibreries de vell, virtuals o físiques.
Per tal d'accedir a determinats títols pedrolians no reeditats s'ha d'anar a les biblioteques o a les llibreries de vell, virtuals o físiques.
A l'exposició es pot escoltar la veu de l'escriptor llegint textos i poemes i també el podem veure en un fragment del programa Vostè pregunta, una de les poques vegades en què Pedrolo va acceptar participar en un espai televisiu. Les seves paraules sobre el tema català sonen avui actuals però no era pas així en aquell moment, l'any 1983, i tan sols per això ja pagaria la pena tenir-li una certa devoció política. Encara em sorprèn i meravella la concessió del Premi d'Honor, em temo que si no li arriben a donar el 79 ja no se li hauria atorgat, car les coses van canviar molt durant els vuitanta i noranta.
A Pedrolo s'hi ha d'accedir de forma global, altrament pot ser, com ens passa amb molts autors, que en llegir un llibre d'ell de forma puntual no ens convenci. Si jo hagués iniciat la meva relació amb Shakespeare veient Titus Andrònic hauria fugit per sempre més d'algú tan guinyolesc i sanguinari, la veritat.
Pedrolo s'ha de situar en la seva època i en el seu context i tenir present el seu pes com a intel·lectual innovador, tocador de totes les tecles de la màquina d'escriure, capdavanter en molts aspectes literaris, introductor de gèneres, descobridor d'escriptors estrangers lligats al món anglosaxó en una època en la qual es xalava amb els francesos i para de comptar, independentista desacomplexat quan ser-ho semblava fins i tot carca, lluitador enfrontat amb una censura rància i amb una cultureta també prou rància i sovint moralista i ortodoxa políticament parlant, bon poeta, amb una producció interessant de poesia visual, autor teatral i moltes coses més.
Malauradament en aquest món nostre de capelletes i sacralitzacions és fàcil deixar-se arrossegar pels dogmes artístics i literaris que tenen vigència en un moment concret, què hi farem. La correspondència antiga entre gent del món intel·lectual deixant verd aquest autor i d'altres no hauria de voler dir res, tots som humans i l'enveja és un pecat capital, no ho oblidem. Qui estigui lliure de pecat...
Per acabar de fer la turista lletraferida em vaig retratar al simulat despatxet de l'escriptor, on es conserven taula, cadira i màquina d'escriure. Tornarem a Concabella, segur.
