Fa una mica més d'un any vaig tornar a llegir la novel·la Jane Eyre i en aquest blog, ja una mica vell considerant la mitjana d'edat dels blogs, vaig escriure sobre el llibre i la relativa decepció que m'havia provocat la seva relectura (He tornat a visitar el senyor Rochester, 16/08/2010).
És clar que tot s'ha de situar en el seu context: la novel·la, les germanes Brontë, els costums i manera de pensar d'aquella societat de l'època i la innovació en la narrativa que podia representar aquella protagonista coratjosa i en ocasions una mica repel·lent i discursiva.
Aquestes novel·les del XIX han exercit una fascinació renovada i el cinema ha recollit moltes vegades la història de Jane Eyre i el senyor Rochester donant rostres diferents als seus protagonistes. El cinema, fins i tot les sèries de televisió, són mitjans molt diferents del literari i sovint no poden ni volen ser una transcripció en imatges de la lletra escrita. Encara més, de vegades, quan s'intenta ser fidel és quan menys fidel s'és a l'esperit de la novel·la i s'endeguen aleshores pesadíssimes creacions pretensioses i avorrides.
No crec que s'hagi d'anar al cinema esperant veure el llibre. Sempre en sortirem decebuts. Hi ha qui creu i afirma que sempre és millor el llibre cosa absolutament falsa. De vegades és millor el llibre, de vegades és millor la pel·lícula o la sèrie televisiva, de vegades, poques, s'aconsegueix una correspondència admirable entre un i altra.
En cinema també hi ha la dèria d'afirmar que la versió més antiga és la millor. Però la versió més antiga que recordem sovint no és, ni de bon tros, la més antiga, el que passa és que les més antigues ja no les coneixem o les hem oblidat. Hi ha alguna de les versions que és la nostra, pel fet que està lligada a la nostra vida i els nostres records personals. Fa poc llegia una injusta crítica sobre la darrera versió de Mujercitas (escric el nom en castellà pel fet que Donetes encara em resulta un títol estrany), la de Winona Ryder fent de Jo March, una versió que a mi em va agradar molt. En aquest mateix comentari es defensava de forma abrandada la versió de Mervin LeRoy, del 1949, una mena d'encisadora col·lecció de cromos, lligada als meus records infantils i, per a mi, emblemàtica, tot i que no entraré en el tema de la qualitat.
En canvi els cinèfils consumats i la gent més gran, com la meva mare, valoraven l'anterior, la de Cukor, amb una magnífica Katherine Hepburn jove i magnífica fent de Jo. L'havia sentit lloar tant que quan la vaig veure em va decebre una mica i tot. A mi, com que la història m'agrada i el llibre sempre m'ha encantat, totes les versions m'han fet passar una molt bona estona i aixó que les he vist unes quantes vegades.
I és que de tant en tant ens agrada veure allò que ja coneixem. I aquests llibres del XIX exerceixen sobre nosaltres una atracció incombustible. Potser per això un director jove, Cary Fukunaga, de l'edat dels meus fills, americà fill de sueca i japonès, ha tornat a Thornfield, acompanyat d'uns actors també joves i actuals, Mia Wasikowska, James Bell i Michael Fassbender, que té molta feina darrerament i també es troba pels cinemes psicoanalitzant dames de bon veure. Ep, i Judy Dench com actriu veterana invitada!!!
Calia una nova versió? Això no té importància. Sempre cal una nova versió d'aquests títols encara que n'haguem vist més de cent. I encara que no calgués, es faria igualment. Cada versió en cinema incideix més o menys en algun aspecte de la novel·la, en algunes versions la proposta matrimonial misionera a la protagonista desapareix i en d'altres la sàdica escola on creix la noia compta amb més espai del convenient. No he pogut evitar anar-hi i he de dir que m'ha agradat força, és una versió lenta i acurada, plena de llums i ombres artístiques, molt ben ambientada, de vegades sembla una mica una col·lecció de quadres de l'època, però és una bona pel·lícula, pel meu subjectiu gust. Els actors estan molt bé, ben triats, expressius i patidors com toca.
Aquí teniu una petita mostra de Janes Eyres i senyors Rochesters, per a tots els gustos. No he trobat fotografies de les pel·lícules mudes, que n'hi va haver algunes, ni d'una versió que va fer TVE pels setanta, quan amb una sabata i una espardenya eren capaços d'oferir-nos versions molt dignes de tota mena de grans novel·les de tots els temps, però sobretot del segle XIX.
La van protagonitzar Rafael Arcos, un senyor que va tenir una vida apassionada, un amor fou amb Sílvia Tortosa, a la qual encara li pregunten pel tema, i un final tràgic i depriment; ell mateix, doncs, tot un personatge turmentat de novel·la. Però en aquell moment estava esplèndid, sobretot quan el vestien d'època, que ho feien sovint, així que va resultar un Rochester emblemàtic, pel meu gust. Jane Eyre era Maria Luisa Merlo, una altra gran actriu ben coneguda, aleshores molt jove. Em passa com amb el nostre Comte de Montecristo, el de José Martín amb Emma Cohen, qui ahir, precisament, vaig poder veure pel segon canal parlant de El viaje a ninguna parte, fent de la desitjada i desgraciada Mercedes, la catalana, que per a mi sempre seran les versions més estimades i entranyables aquestes tan properes, tot i que es difícil poder-les recuperar.
Precisament en aquest reportatge sobre aquella joia que va ser el viatge a enlloc hi sortien entrevistes d'arxiu amb el seu director, Fernando Fernán Gómez, en les quals ell deia coses molt serioses sobre els actors i actrius, per exemple, que no n'havia conegut cap que tingués vocació d'actor, sinó que el que tenien era vocació d'actor triomfador i que per això era un mitjà, aquest del teatre i el cinema, en el qual t'ensopegaves amb un gran nombre de frustracions. No només passa en aquest mitjà això, és clar, però en aquest cas és molt més visible i constatable, a causa de la fama efímera però massiva que genera.
Estic gairebé segura que els descendents del senyor Rochester i la senyoreta Eyre, ja que a la novel·la tenen un fill plegats que en moltes versions no surt a escena, deuen ser actors i actrius britànics de categoria. En tot cas, algun poder estrany i màgic tenen aquestes històries quan cada generació les torna a fer seves d'una manera o una altra.
Pelicula de cine por Filmtrailer.com
