No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals.
Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.
No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.
He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.
A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda. Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes.
Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.
