L'amiga i també escriptora, Àngels Guil Bieito, ha publicat al seu blog 'Un sorbito de absenta' una ressenya del meu darrer llibre. Agraeixo molt el detall, encara més quan els comentaris sobre llibres 'no mediàtics' cada dia son més escassos. Reprodueixo aquí la seva interessant ressenya. El llibre es pot trobar, sobretot, directament a l'Editorial Stonberg o bé a la Papereria NITUS, del carrer de Blai, al Poble-sec.
VELLES POSTALS ACOLORIDES A MÀ. De Júlia Costa. Stonberg Editorial (2023)
El paisatge en transformació, la vida en mudança.
Velles postals acolorides a mà: quan, a l’era de la Intel·ligència Artificial, topem amb un títol com aquest en la portada d’un llibre, de seguida intuïm una autenticitat poc habitual en la literatura produïda en els últims temps. La ficció contemporània se sol ambientar o bé en un entorn rural més o menys idíl·lic o en un món urbà i burgeset. Però, on són les històries protagonitzades per l’obrer o el menestral, la filla del xarnego malagueny o la dona de fer feines? On és, en definitiva, aquest paisatge molt més real i proper a les nostres vides? La resposta es troba en aquest collage de postals en forma de narració que aplega el darrer llibre de l’autora Júlia Costa.
Julia Costa, la prolífica escriptora del Poble-Sec, abastament premiada, torna a invertir la seva mestria en aquest conjunt de vint relats força heterogenis, en alguns dels quals hi trobarem, tanmateix, certs temes recurrents com el pas del temps i el canvi que aquest comporta. Molts dels personatges de Velles postals acolorides a mà estaran marcats per alguna mena de canvi, com ara la fugida d’un món rural en declivi, l’emigració a Barcelona, el desarrelament. I a través de les seves històries potser arribarem a la conclusió que, amb els anys, la vida ens doma i ens encarrila, i que al final, tots hem acabat d’alguna manera renunciant a somnis i ideals.
De la mateixa manera, la transformació pel pas del temps que pateixen els personatges, com en una estructura fractal, es reprodueix en les ànimes de la Barcelona real i de la Userda imaginada –els dos escenaris preferits de l’autora, punts al mapa físic on interactuen els seus personatges –. I, fins i tot, els canvis arriben a l’ànima dels seus edificis. La copsem en l’antiga masia convertida ara en negoci de turisme rural o en el pis construït el 1904 a Santa Madrona, i també, en certa manera, en el pis de la senyora Ramona (“un pis petit com un cop de puny”). Però està present especialment en el pis del terrat, amb uns forats a la paret produïts per uns trets de fusell, que l’inquilí actual, un centreamericà amb família nombrosa, taparà sense contemplacions, esborrant per sempre la història “d’un maig de tràgiques conseqüències per a la dignitat de l’esquerra”.
En aquest aspecte, podem dir que l’autora esdevé una cronista del contrast. Un contrast generat pels canvis esmentats, pel creixement de Barcelona amb l’arribada d’una immigració catalana i espanyola primer, després estrangera. D’aquella Barcelona que ha passat de vendre llet a les vaqueries a llogar pisos turístics. I, per sobre de tot, és la cronista del barri del Poble-sec i de l’arc de transformació dels seus veïns, de l’obrer volenterós, de la dona que ha d’anar a comprar “fiat” i també del Paral·lel amb les seves artistes i querides. És la cronista de tot un canvi generacional i de classe social.
Velles postals acolorides a mà ens enxampa a través de la fascinació que sentim pel personatge proper però singular, com la cansaladera i el seu fill, ambigu i disbauxat, del relat Jèssica Superestar, o la protagonista de Fent dissabte que va a fer feines “sense necessitat” perquè el marit ja guanya una bona setmanada i acaba netejant per a una d’aquestes "dones modernes", gairebé com a acte caritatiu, amb el gir sorprenent que tot això suposarà a la seva vida. En certes narracions ens arribarà a semblar que som davant d’uns personatges que, en un passat ja gairebé oblidat, havien compartit història amb la Teresa i el Pijoaparte de Marsé o que van rondar pel carrer Bolívia i que ara, que ja s’han fet grans, després de tants anys i tantes voltes com dona la vida, són persones absolutament diferents de qui van ser.
És inevitable que els lectors que enfilem allò que se’n diu tercera edat, ens reconeguem en algunes peripècies de certs personatges, els més afortunats es reconeixeran en aquells que van progressar al llarg del temps, d’altres en els que han anat a menys, circumstància simbolitzada irònicament a El fantasma de la malaguenya en el fet de viure en un pis “sense ascensor”. Personalment, m’ha sorprès com m’he identificat amb el protagonista del relat Boira baixa. Per una d’aquelles coincidències de la vida, quan vaig llegir el relat, feia poc que, en una conversa amb una amiga retrobada de la infantesa, vam acabar reconeixent totes dues una mena de fal·lera impacient de viure i “conèixer” que vam coincidir en atribuir a la recent estrenada vellesa. En aquest sentit, “la curiositat nova” i els pensaments del personatge de Boira baixa podrien ben bé ser els nostres quan es diu que: “Fou en assolir la maduresa, quan els cabells li començaven a clarejar, quan es va adonar de com havia passat pels anys amb indiferència, sense mirar per poder veure, sense entendre res”. I sobretot, més que res, dolorosament, la meva amiga i jo, faríem nostra aquesta frase: “... i es planyia per la pèrdua de persones com els avis, a les quals no havia sabut escoltar i que s’havien emportat amb ells la història oblidada.”
Però això no és tot. Per acabar és necessari afegir que el gaudi de llegir Velles postals acolorides a mà és doble, perquè, a part de la grapa argumental d’aquest seguit d’històries i del retrat captivador dels personatges, l’autora ens delecta amb el seu estil literari personal, introduint en tot moment, amb la seva veu narradora, el punt d’ironia i humor justos i precisos a cada relat. I, per damunt de tot, perquè encara és d’aquelles escriptores que són capaces d’explotar la riquesa de la nostra Llengua. La Júlia Costa guarda un formidable fons d’armari lèxic i de construccions catalanes genuïnes que malauradament comencem a trobar a faltar, ja no tan sols en el dia a dia i al carrer, sinó en el panorama literari actual.
