Tot i que no es tracti de novetats, sinó de versions que ja havien passat per televisió, trobo molt interessant que el Canal 33 dediqui un espai al teatre català, amb l'emissió d'obres emblemàtiques i, més o menys, clàssiques. De les emeses fins ara n'he vist moltes versions, al llarg de la vida. De Terra Baixa i El Cafè de la Marina ja n'havien vist unes quantes els meus pares, fins i tot el meu avi, de la primera. Les fan al vespre però jo me les miro l'endemà, després de dinar.
Ja vaig escriure sobre cadascuna d'elles en el seu moment. En el cas de l'obra de Sagarra i la de Guimerà s'ha optat per un verisme rural tirant a tronat, potser les coses eren així, no diré que no, però no cal pas que la gent brutegi tant, els nostres avantpassats rurals potser s'emprenyarien i tot. Un altre tema és la dicció, en el cas de les obres de Sagarra hi ha una dèria per fer que no es noti que son en vers, per exemple, els però es converteixen en pro i s'eliminen fragments magnífics, com, en el cas del Cafè, el monòleg de la Caterina sobre les virtuts de la maternitat.
Jo encara tinc com a millor versió de les que he vist una que es va passar pel segon canal, a l'enyorat espai de Lletres Catalanes. Es pot recuperar per la xarxa. Claudi era Ovidi Montllor, Caterina, una gran actriu sovint mal aprofitada, Maife Gil. I uns secundaris immensos, Angelat, Garsaball, Borràs, Anglada... És clar que la nostàlgia també compta, no diré que no. Més endavant vaig veure'n una molt bona versió al Romea, amb Carme Sansa i Pep Torrents, força reeixida.
En aquesta versió que ens van passar hi havia una certa manca de treball del llenguatge. L'audició, en ocasions, era confusa, com en el cas de Terra Baixa. Però els actors eren bons, expressius, la parella protagonista ho feia molt bé, crec que hi havia un cert problema en la versió, en la direcció. Però vaja, de pitjors n'he vist, com una d'infumable del Nacional, fa anys, en la qual es volia simbolitzar que el pobre Claudi continuava sent un borratxín i, tot just s'acabava de declarar, me'l feien seure amb els amigatxos brètols, a mamar.
De Terra Baixa, el clàssic dels clàssics i l'èxit més gran del teatre català, també n'he vist un munt de versions i cap m'ha acabat de plaure del tot. Quan un personatge ho fa bé, un altre grinyola. Els problemes de dicció i la resta també eren evidents en alguns casos, i l'audició, igualment confusa. Així mateix es van eliminar parrafades contundents que donen pes dramàtic al conjunt. Els millors van ser els secundaris, Orella, fent de dolentot, i Pera, fent del bonhomiós Tomàs. Joan Pera ho pot fer tot, si vol i quan vol. I Orella, el mateix. Fins i tot em va saber greu que l'estossinessin, al final.
La versió musical del Retaule va comptar amb un Pera en estat de gràcia. Recordo la versió primerenca del Retaule, en aquell enyorat CAPSA, precisament la vaig veure en el Dia del Teatre, Anna Balletbó va llegir el manifest de l'any. Vam anar-hi amb la meva mare i li va encantar. Hi sortia tothom, Garsaball, Borràs, i el flautista era Toni Moreno, no sé què se'n deu haver fet. Era bon músic i actor, i molt guapet, a les noies ens agradava molt, però va fer poca cosa.
Feia temps que no veia el Retaule i en algun moment la seva denúncia política i social m'havia semblat ingènua i una mica rància, però el pas del temps l'ha tornat a posar d'actualitat. Aquesta versió, de 2012, dirigida per Reguant, em va agradar força, em va semblar lluminosa, alegre, divertida i amb un quadre actoral de categoria.
I ahir, una obra més contemporània, malgrat que tot és relatiu: El mètode Gronholm.
En continuarem parlant. Més aviat, escrivint.
