Tot i que els gustos són diversos i els prejudicis habituals crec que ningú que passi pel Goya no podrà deixar d'admetre que Joan Pera fa una sublim i inoblidable interpretació de L'Avar de Molière. Si en algun moment fa de Joan Pera, cosa inevitable en un actor del seu rodatge professional, en molts moments també ens oblidem de què és Joan Pera, fins i tot de què és la veu de Woody Allen, i trobem o retrobem una interpretació divertida i inquietant, la comèdia eterna, podríem dir. Al capdavall Núria Espert o Flotats fan sempre molt més d'ells mateixos, encara. Joan Pera té al voltant un molt bon equip, compta amb una bona traducció i una bona direcció i entoma un paper protagonista allunyat dels tòpics que l'envoltaven des de fa anys, potser pel fet que ell mateix va optar per esdevenir un actor popular i estimat per tot tipus de gent en lloc de voler ser un divo.
Joan Pera ha estat un d'aquests casos habituals en el país, estimat i poc valorat pels entesos, de més jove es deia que imitava Capri i potser era que més aviat que l'homenatjava. Capri va ser també contemplat de cua d'ull per les elits teatrals, molts d'aquells i aquelles de les elits d'abans han estat oblidats i de Capri se'n recorda molta gent i algunes frases dels seus monòlegs han passat a ser patrimoni immaterial de la llengua quotidiana.
A Joan Pera el van fer inaugurar TV3 i ell mateix ironitzava sobre el fet de què després ja no el van tornar a cridar per fer res, llevat de cosetes puntuals i breus. Tampoc el cinema no l'ha sabut aprofitar, més enllà de Forasters. Es va muntar la seva paradeta incombustible amb Paco Morán, i els anys van passar. En una ocasió el seu fill actor, en una entrevista a tots dos, li recriminava que de tant en tant no fes coses com ara La mort d'un viatjant. La menció em va semblar adient car Pera seria un Loman extraordinari, aquest homenet gris i tràgic, amb trets d'ironia amarga i una doble vida mediocre qui, no obstant, té una grandesa immensa i una humanitat incombustible amagada en el seu mar de mentides quotidianes.
No fa gaire vam poder gaudir d'una magnífica obra d'O'Neill, gràcies a la grapa de FOCUS en endegar programacions teatrals. El personatge que feia Mario Gas era el d'un actor que havia fet diners repetint un paper comercial que li havia servit per sobreviure amb comoditat, més enllà de la tragèdia familiar estripada que l'envoltava. Somniava sempre en un possible gran paper que el redimís Pera no necessita redempcions però veient L'Avar vaig pensar en aquella obra i en aquell actor fictici. El nostre país i potser també tots els altres han tingut sempre una cultureta oficial en el prestatget i fins i tot una altra cultureta extraoficial i se suposa que provocadora i agosarada, etiquetada com d'esquerres radicals, en un altre prestatget. Però hi ha hagut un gran nombre de gent en tots els camps que no ha estat a cap prestatget ni li han volgut i s'ha hagut de construir el prestatge propi. Com deia Jardiel Poncela, un altre gran outsider, si vols que parlin bé de tu t'has de morir, i així va passar una mica en la valoració que es va fer de Joan Capri, per exemple. De tota manera ni tan sols sempre és així i les lloances obituàries duren quatre dies.
Una actriu que també s'ha buscat la vida com ha pogut és Amparo Moreno. L'altre dia en un d'aquests petits canals que no són ni seran trènding tòpic de res però que tot sovint ens ofereixen informacions i converses interessants em vaig ensopegar amb Moreno, entrevistada per Julià Peiró. L'actriu es queixava de què als jubilats se'ls cobri en excés si volen fer alguna coseta més, un fet absurd que afecta escriptors, modistes, velletes que ensenyen a fer puntes el coixí i lletraferits que guanyen premis literaris de poca volada, un abús, vaja. Recordava els temps en els quals ens va sorprendre amb Shirley Valentine, una obra que va fer bolos a dojo i aplegar aplaudiments per tot arreu. Ara es troba al petit teatre Sèneca, teatre dedicat a espectacles infantils que enguany acull obres per a adults, i on interpreta Recurso de Amparo.
Moreno no es queixava tan sols d'això sinó també de l'oblit en què tenen a determinats actors programacions con ara la de l'inefable Nacional, un teatre que és de tots i que paguem entre tots i que, per tant, hauria d'acollir tota mena de propostes. I també es queixava del tracte que dóna a tanta gent la televisió, de les repetitives nòmines de les horribles sèries de capítols inacabables, en les quals sembla que malviuen molt bé tants bons actors resignats a fer el que es pugui i tots els papers de l'auca.
Es queixava de tot plegat amb aquesta irònica bonhomia que ha estat sempre patrimoni de gent com Joan Pera, avui Avar inoblidable en aquesta posada en escena del Goya, i ja era hora també, de poder tornar a gaudir d'un Molière. Sí, ja sabem que els problemes no els tenen tan sols els actors, autors, directors. Els tenen persones que escriuen, cuinen, cusen, pentinen o canten sense cap mena de ressò mediàtic important, potser sempre ha estat així, el món és com és. Hi ha molta gent fent de tot i fent-ho bé i el pastís és petitet i a sobre cobren aquest IVA desproporcionat tot i que les entrades per al futbol -del Barça- són molt més cares i mireu, sempre omplen el teiatru, aquests.
