L’home del braç d’or és una pel·lícula americana de l’any 1955. L’havia vista en alguna ocasió, ja fa temps, per la televisió, i aquest darrer divendres la vam comentar al cinefòrum de Tot Història. La va dirigir Otto Preminger i la van protagonitzar Frank Sinatra, Kim Novak, Eleanor Parker, amb secundaris de luxe com Darren McGavin i d’altres. Sinatra va ser nomenat per a l'óscar de l’any 1956. També van rebre nominacions la banda sonora, d’Elmer Bernstein i la direcció artística.
Explica la història, en aquell moment original i agosarada, d’un addicte a la droga, possiblement heroïna, tot i que no es menciona de forma explícita i a la novel·la original ell és morfinòman. El protagonista és un expert crupier, ha estat a la presó i n’ha sortit amb el propòsit de refer la seva vida i deixar l’ambient de les partides clandestines de cartes, decidit a convertir-se en bateria de jazz. La seva dona, suposadament paralítica a causa d’un accident provocat pel marit, és una dona abusiva i que, en realitat, fingeix la seva discapacitat per poder manipular-lo.
L’home retroba un antic amor, Molly, que el vol ajudar i li dona suport, però les coses es compliquen, ell torna a consumir, hi ha una mort pel mig... Al capdavall, però, tot es resol, més o menys, amb un final excessivament convencional, considerant el context. La pel·lícula, contemplada en el present, resulta excessivament melodramàtica però el blanc i negre, excel·lent, i uns actors i actrius molt ben dirigits per Preminger, a més d’una ambientació naturalista i amb ribets sòrdids, aconsegueixen donar versemblança al conjunt .
La història es va basar, amb molts canvis, en una novel·la de Nelson Algren (1909-1981). Algren va ser un escriptor reconegut, va treballar i estudiar en l’època de la Depressió, i reflecteix en molts dels seus llibres l’atmosfera fosca i trista de les ciutats i les angoixes d’uns personatges amb aspiracions irrealitzables i egoismes indefugibles. La versió en cinema de 'L’home del braç d’or' va afavorir les vendres d’altres llibres seus. Una altra pel·lícula interessant es va basar en 'Walk on the Eild Side', estrenada el 1962, que aquí vam conèixer com ‘La gata negra’, amb una Capucine a qui el paper va procurar alguns maldecaps. Per sort va poder fer cine més distret amb 'La pantera rosa'. Afectada d'una profunda depressió, amb problemes mentals antics i intermitents, és va suicidar amb poc més de seixanta anys, encara elegant i bonica.
Algren va estar en una relació llarga i intermitent amb Simone de Beauvoir, amb qui es van escriure moltes cartes, algunes d’elles estan editades. Beavoir va reflectir la seva relació al llibre 'Els mandarins' on trobem referències a d’altres personatges de l’època, com Sartre, parella oficial de Beauvoir. 'Els mandarins', a més a més, és un llibre imprescindible per interpretar i conèixer, sempre tenint en compte que és la visió de Beauvoir, les servituds i les problemàtiques del temps de la guerra freda en una França sovint massa idealitzada. És una obra massa extensa, complicada, però que va tenir un gran ressò.
Algren va tenir una relació conflictiva amb Preminger i la història original va patir canvis molt significatius. Els codis morals del moment van posar en perill la seva estrena. Sinatra va tenir molt d’interès en interpretar-la, encara més quan no havia aconseguit el paper de ‘La llei del silenci’, que va anar a parar a Marlon Brando, qui també va estar a punt d’interpretar aquesta. Un dels factors a remarcar és el braç torçat dels títols de crèdit, obra de Saul Bass, dissenyador gràfic que va modernitzar les presentacions amb el seu art i la seva grapa.
Algren va escriure altres llibres però els dos que es van dur a la pantalla van ser els més coneguts i venuts. Va tenir una vida complexa, amb alts i baixos i malgrat que pot semblar un autor relativament oblidat s’ha anat reeditant. La relació amb Beauvoir va acabar per ser conflictiva, tot i que va durar temps, amb intermitències.
Els llibres d’Algren com tants altres es van editar en aquella col·lecció RENO, eclèctica i econòmica, amb unes cobertes inoblidables però amb una enquadernació precària i un paper senzill. Encara em sorprenen els títols que s’hi van arribar a aplegar, alguns dels quals plenament moderns, considerant l’època i les possibilitats.
L'argument de la pel·lícula, avui, pot grinyolar en alguns aspectes que cauen en el tòpic. Eleanor Parker, gran actriu, aquí fa un paper desagradable i passat de rosca. Kim Novak no m'ha semblat mai una gran actriu i quan més la torno a veure, menys m'agrada, però encantava el públic masculí. Les dues dones han de donar vida a tòpics recurrents, l'esposa manipuladora i rareta, i l'amant, una santa malgrat fer de cambrera de bar sòrdid, que tan sols vol una cuineta moderna i salvar el seu amant de la destrucció. Avui la nostra visió de les dones 'possibles' ha canviat mot. Sinatra està prou bé en el seu paper turmentat i la resta de secundaris, avui gent una mica oblidada, també estan prou bé. La novel·la, que no explico per si algú la llegeix, és molt més realista, trista i versemblant, Algren era un gran coneixedor dels ambients poc recomanables, cosa que sembla que, en algun moment, va fascinar la francesa.
El tema de la droga, en aquell moment dels anys cinquanta, semblava cosa d’un altre mon, aquí ‘no passava’, en teoria, o ja era cosa dels anys trenta i de l'època dels modernistes arrauxats. Potser per això la gent normaleta no es va identificar amb el turmentat protagonista, al menys, en teoria. Uns anys després, sobretot durant la dècada dels vuitanta, que sovint no agrada recordar, va ser un gran problema, que va afectar totes les classes socials, agreujada, més endavant, amb el VIH. La majoria de gent de la meva edat en van conèixer casos, morts prematures, problemes familiars i veïnals, tragèdies diverses, més o menys properes. Mentre que, per una altra banda, semblava que l’economia ‘anava molt bé’. Potser algun dia en treure’m l’entrellat però algú devia fer calaix amb la tragèdia, com sol passar sempre, amb l'explotació de les misèries i les desgràcies humanes.
