–Digue'm, Formiga Piga –li va demanar pel camí la tieta Marieta–, què hi vols veure allà dalt?
–Vull veure com és el món i quins secrets té.
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món."
(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga)
Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola.
("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio)
Sempre que recordo algú al blog, ja sigui pel fet que ha mort o perquè evoquem algun aniversari de la seva mort o el seu naixement, m'agrada posar una fotografia de gran i una altra de quan era més jove. He buscat per la xarxa, de forma apressada, i d'Emili Teixidor tan sols n'he trobat amb facilitat d'actuals, amb l'aspecte que tenia aquests darrers anys, lluitant ja amb la malaltia, sempre amb el seu somriure característic.
–Vull veure com és el món i quins secrets té.
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món."
(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga)
Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola.
("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio)
Sempre que recordo algú al blog, ja sigui pel fet que ha mort o perquè evoquem algun aniversari de la seva mort o el seu naixement, m'agrada posar una fotografia de gran i una altra de quan era més jove. He buscat per la xarxa, de forma apressada, i d'Emili Teixidor tan sols n'he trobat amb facilitat d'actuals, amb l'aspecte que tenia aquests darrers anys, lluitant ja amb la malaltia, sempre amb el seu somriure característic.
I és que sembla que Teixidor només és Pa Negre i les seves seqüeles mediàtiques. No vaig arribar a conèixer personalment a Teixidor però en els anys de la meva joventut l'escriptor i pedagog tenia molta relació amb Rosa Sensat. A l'escola que ell va contribuir a muntar, Patmos, vaig assistir a una de les meves primeres Escoles d'Estiu, precisament ara farà anys, en aquells juliols transicionals dels setanta. Era contradictori tot plegat, demanar igualtat i fer escoles d'estius en establiments d'elit. Tot i que aquelles escoles d'elit eren aleshores molt més còmodes per als assistents que no pas les institucions públiques que han anat acollint les de després: pins, bosc, zones enjardinades, piscina, aules boniques i ben dissenyades... Jo, aleshores, feia poc temps que treballava i les escoles públiques tenien mancances a dojo. No ens adonem del molt que hem avançat en aspectes que semblen tan sols materials però que són també una mena de declaració de principis per part de la societat.
D'aquella època, del que es volia fer i del que es podia fer, o del que es va fer i del que es va desfer, algun dia n'haurem d'escriure sense complexos ni correcció política, amb una mica d'autocrítica i sense cofoïsme. Penso sovint que les paraules i les proclames amagaven moltes febleses. Però, certament, hi havia tot un doll d'iniciatives esplèndides, com ara la d'endegar col·leccions de noves lectures per als infants i als joves. Teixidor i d'altres escriptors, com Joaquim Carbó, en van ser els capdavanters, a l'entorn de Cavall Fort. També he de dir que tot plegat floria en indrets una mica elitistes que encara ignoraven moltes realitats properes però tot va anar canviant i integrant noves generacions de tota mena.
Tinc la teoria que sovint qui ha treballat per infants ho té molt més magre, quan vol fer alguna cosa en el món, encara que no ho volguem acceptar més prestigiós, dels adults. Un escriptor que ha triomfat en el món de la literatura per a grans pot escriure per a infants alguna coseta i segur que és ben acollit. A l'inrevés ho té molt més magre. Jo crec que aquest va ser el cas de Teixidor, fins arribar a la ràdio i a tot això del Pa negre i també d'altres escriptors com ara Joaquim Carbó o, més actualment, el mateix Jaume Cela. Carbó no ha tingut el seu Pa negre, per exemple, i és una llàstima.
Administrativament també les coses van així. Un llicenciat ha pogut, en algunes èpoques, dedicar-se a l'escola primària. Els mestres sempre ho han tingut molt malament per accedir a l'ensenyament mitjà o superior. Per a un mestre promocionar-se volia dir canviar de feina, fer una nova carrera, deixar l'escola, anar a donar classes a l'institut, a la Universitat, a un ICE. Els bons mestres amb una mica d'ambició s'han vist empesos a deixar la seva feina de base. I així ens ha anat a escola.
Tot i que hauria de rellegir avui alguns dels seus llibres he de dir que com a escriptor d'adults Emili Teixidor no és dels meus autors de capçalera, ho escric amb tots els respectes i considero que en això de la literatura tot són gustos i tendències, nosaltres mateixos també canvíem molt. Pa negre em sembla un llibre molt ben escrit, una mena de testament lingüístic però com a novel·la no em va acabar de fer el pes. De fet, la pel·lícula, que tampoc no em va convèncer, canvia moltes coses per tal de que hi hagi més acció. Tampoc la pel·lícula no em va agradar, ho sento, i ja sé que dir això és gairebé com dir que ets de l'Espanyol i no del Barça, doncs som en un país petit on t'exigeixen devocions incondicionals un dia sí i un altre també. M'alegra molt, però, que l'escriptor pogués rebre, en aquests darrers anys, l'èxit i el reconeixement, i m'imagino que també alguns guanys menys abstractes, a causa del soroll que va fer la pel·lícula.
En algunes ressenyes dels diaris, a l'entorn de la seva mort, tan sols remarquen això del Pa Negre. Jo crec que la tasca pedagògica i a l'entorn de la literatura per a infants i joves d'Emili Teixidor té molt més pes en el conjunt de la seva biografia que aquesta cirereta o que el sempre relatiu èxit mediàtic a causa de les seves intervencions, ponderades i interessants, a la ràdio. Per cert, Teixidor, com Maria Aurèlia Capmany, tenien una veu molt adient al mitjà radiofònic, televisiu. D'aquelles veus que em vénen al cap de tant en tant i que no voldria oblidar.
Emili Teixidor ha estat un home polièdric, un intel·lectual complet, molt més que l'autor de Pa Negre i em sap greu, avui, que els obituaris de circumstàncies no aprofundeixin una mica més en la seva tasca en tants camps, tenia una gran preparació, un munt de carreres, magisteri, pedagogia, dret, filosofia i lletres, periodisme. Descansi en pau.
