Ahir vaig quedar, al matí, per esmorzar amb una amiga també escriptora, totes dues havíem d'estar, a les onze, a la parada de l'editorial Stonberg. Vaig arribar aviat, a les nou ja començava a haver-hi moviment pel Passeig de Gràcia, sota una mena de boira misteriosa que després, com tothom sap, va derivar en un jorn variable, primaveral del tot, si concedim a la primavera inconstància i vulnerabilitat. Hi havia un escenari de la ràdio, amb escriptors i escriptores del present i vaig poder escoltar algunes ximpleries amb pretensions, d'aquestes tòpiques sobre la diada, la lectura i d'altres temes recurrents, adients a la celebració.
De sobte es va conformar una llarga cua d'infants i pre-adolescents, acompanyats de pares i mares. La cua va arribar a ser impressionant, els nois i noies brandaven el llibre que podeu veure o algun de semblant. Talment com si hagués arribat un personatge mediàtic i famosíssim. Vaig preguntar i, més o menys, em van dir que era un youtuber, poca cosa més. La cua va arribar al carrer Pelai i més enllà.
Les televisions serioses van parlar poc o gens del fet i del youtuber. I això que van estar tarda i vespre piconant amb les obvietats de sempre, amb el tema meteorològic afegit. Jo pensava que entrevistarien aquest Plex mediàtic o que ens oferirien alguna reflexió seriosa sobre el fenòmen. Però res o poca cosa. Avui, algun diari, no ha pogut evitar esmentar el tema, fins i tot he llegit coses de tan mal gust com ara 'Plex la tenia més llarga'.
El fet em va recordar el capteniment i els penjaments dedicats al tebeos del meu temps infantil. La infantesa té un mon propi, l'adolescència, també. La gent que té criatures que comencen a créixer, avui, sap que s'entra en un àmbit de misteris, no sempre propiciats per la propaganda convencional, joguines, lectures, costums i, fins i tot, llenguatge, que pertanyen a un univers diferent i sense prejudicis culturitzats. Després els nens i nenes creixen i, en ocasions, reneguen de les seves dèries passades. Però en d'altres casos també les mitifiquen i n'escriuen assaigs i estudis.
En una època en la qual hi ha tants planys sobre l'ús popular del català sembla estrany que cap cervell il·lustrat no hagi entés les possibilitats de les tauletes i els youtubers a l'hora de revertir la tendència. En el mon adolescent s'ha endegat això de l'eufòria televisiva que sembla que ha enganxat gent jove. Sempre ha existit una mena de dissociació entre el mon real i els afanys educadors, no tant dels mestres, sinó dels poders públics de l'àmbit acadèmic, amb poques excepcions. Dels pares de la pàtria, que van canviant i evolucionant sense perdre pistonada.
Tornant als tebeos, ens van criticar el gènere a dojo. Et deien que per llegir un tebeo t'esforcessis una mica més i llegissis un llibre. Més endavant va sorgir una campanya, en castellà, que et deia que on hi havia un tebeo hi hauria un llibre, una bestiesa. I després, durant un temps, el còmic per adults, que ja no era ben bé un tebeo va tenir el seu moment.
En català es va fomentar, com es va poder, i amb cert èxit, lligat a les lectures escolars, una literatura infantil de suposada categoria cultural i educativa, no exempta de la carrincloneria habitual en la qual caiem de vegades, amb poques excepcions. Molts autors i autores que col·locaven lectures als centres pertanyien al gremi del professorat de secundària, per cert. Per sort la primera TV3 va orientar el tema infantil sense tants prejudicis i va captar públic eclèctic, amb allò del Club Súper 3, que ara ha anat de baixa. Una periodista actual, de família andalusa immigrada, deia, fa poc temps, que el seu perfecte català el devia a la immersió i al Club Súper3.
No entro en qualitats, hi ha coses que reconec com eficaces però que a mi, personalment, no em fan el pes. Tampoc no em fan el pes molts llibres d'èxit, d'aquests que ahir van ser els més venuts. El llibre es va tornar a sacralitzar, com si per ell mateix fos un objecte de culte, quan de llibres n'hi ha de bons, mediocres, dolents, dolentíssims i nefastos, com de tot. Però sembla que el discurs de les bondats irreversibles de la lectura continua vigent. Ara ja no s'insisteix tant en bajanades com ara allò de què llegir online o en mitjans moderns, com ara el mateix telèfon, no és el mateix. O en el tema de la suposada olor meravellosa del llibre de paper, que, de fet, ja no fa ni olor i que acaba fent massa nosa a les nostres cases petitones.
Era pecat llençar llibres, com llençar pa, ara en això també es passa bastant. La gent diu que no ho fa però ho acaba fent i, encara aniré més enllà, hi ha llibres que mereixen ser llençats i estripats sense contemplacions, i en els quals lamentes haver esmerçat algun euro, enganyada per promocions destinades a fer negoci. També hi ha qui diu que els seus plançons no miren ximpleries o que, en tot cas, els deixen mirar deu minuts al dia la tauleta, però en això es vol quedar bé i la realitat es molt diferent, ens agradi o no.
Hi ha llibres molt bons que ningú no sap que existeixen, editorials, autors i autores que no surten a cap mitjà convencional i, com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven. Ahir era la gran festa del negoci del llibre, i això no treu mèrit a una celebració que s'ha frivolitzat sense perdre les seves engrunes de màgia i d'alegria popular. D'autors que van ser mediàtics i valorats avui no se'n canta ni gall ni gallina, el mercat vol novetats i jovent. El llibre ha de ser una 'novetat' i si no és una novetat se'l disfressa com si ho fos. En aquest context, que potser cal desmitificar, silenciar i no analitzar amb interès un fenòmen com això del senyor Plex em sembla caure en allò del poeta, de menystenir el que s'ignora. O es vol ignorar, car totes aquelles criatures ja una mica crescudes, que parlaven català, castellà i d'altres llengües convivencials, que conformaven la llarga cua d'ahir, la més llarga de totes, tenen pares, mares, iaios i iaies, i, per tant, el mon adult en edat d'acomboiar criatures, sap de què va el tema.
Vaig investigar pel meu compte, el xicot es diu Daniel, no té ni vint anys i ja en fa més de quatre que corre per les xarxes. Es zamorà, de Toro, però ell mateix diu que no sap d'on és i que és de tot arreu, i això que en una entrevista que vaig mirar, en el meu afany per saber de què va el mon, el locutor de la tele zamorana insistia en què es manifestés com de la seva terra, cosa molt lògica ja que a tot arreu, sobretot a les entitats de població que no son ciutats molt grans, on tot es dispersa, els agrada tenir els seus propis famosos, siguin del ram que siguin. Fins i tot l'amenaçava, carinyosament, en portar-lo a fer un volt pels indrets naturals i culturals de la província.
Al vespre vaig enviar un whatsapp a la meva neta de nou anys preguntant si sabia qui era el Plex ja que sovint la veig mirar youtubers, amb la natural angúna de les iaies lletraferides davant de realitats que ens superen. Em va dir que l'ha mirat en ocasions però que no és dels que mira més. De la mateixa manera que una noieta futbolísta ha tret, també, un llibre, ajudada per algú, Plex té llibres, llibres convencionals, en paper, i el de menys és si els ha escrit ell o no. Al capdavall amb el temps saps que fins i tot escriptors de categoria, músics, pintors o científics, no van ser autors de les seves obres, o ho van ser a mitges. O sigui, que tot acaba o també es manifesta, al capdavall, en llibres de paper, dels tradicionals des de fa segles, i que encara mantenen el seu valor eteri.
Si mireu els vídeos d'aquest nou valor, o d'altres semblants, tots en castellà, de moment, que jo sàpiga, hi trobareu moltes bestieses, segons la nostra mentalitat convencional i adulta, que ens poden produir fins i tot urticària. Però, com diu aquell refrany castellà 'algo tiene el agua cuando la bendicen' tot i que avui l'aigua beneita, que no beneïda, ja no es fa servir gaire i ha perdut propietats. En molts llibres d'èxit, als quals, ho admeto, envejo la sortida, la difusió i el calaix fet pels autors, també hi ha moltes bestieses, de vegades. Fa anys alguns escriptors i escriptores que es consideraven d'elit es queixaven de l'èxit dels mediàtics, cuiners, metges que sortien per la tele, gent així. Van amenaçar amb no sortir a firmar, si la cosa continuava, però, com tantes protestes que no van enlloc, la cosa va quedar en aigua de figues. Ahir la tele va mostrar un parell de noietes que es dedicaven a anar d'un lloc a l'altre 'caçant famosos'.
El que em sorprèn és que el mon periodístic no dediqués a PLEX un bon article i una bona entrevista. O potser ho van fer i jo no l'he trobat. Per la tele nostrada no vaig sentir res però, ja dic, potser se'm va passar. Que sigui de la mítica i bonica Zamora, o de Toro, me'l fa simpàtic, encara que el noi, que ha viatjat per una gran part del mon a causa del seu èxit, no es reconegui com a zamorà militant. No és tan senzill com sembla ser un youtuber d'èxit, cal treballar i tenir constància, com en totes les feines. I no tenir sentit del ridícul, però això passa a molta gent que no és youtuber, també. Cal fer cultureta youtuber i meditar sobre el tema, sense prejudicis, això sí. Recordo quan a l'escola els adolescents se'ns queixaven de la dimensió de les lectures obligatòries i s'empassaven mil pàgines de Stephen King, autor aleshores mal mirat pels elitistes educatius i, que per cert, avui han reivindicat, fins i tot els repatanis partidaris dels Barrufets.
De vegades, però, els PLEXS evolucionen i es reconverteixen, ells també, en escriptors seriosos i amb aspiracions de guanyar el Nadal, el Sant Jordi, el Nobel, el Pulitzer o el Príncipe de Asturias. Un altra tema és que tot ho acaben per publicar els mateixos grans grups editorials.
https://www.youtube.com/watch?v=cfyqp26zFi4
