Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura juvenil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura juvenil. Mostrar tots els missatges

5.7.25

RECUPERACIÓ I EVOCACIÓ DE L'ESCRIPTORA CARMEN KURTZ




Avui, al suplement cultural de 'La Vanguàrdia', llegeixo un article sobre l'escriptora Carmen Kurtz. De sobte un munt de records, desordenats, m'han evocat un temps ja llunyà. És un d'aquells noms d'escriptora que no ha aconseguit la persistència d'altres, per motius diversos i estranys. 




Un llibre que vaig llegir en el seu moment i del qual tinc molt bon record és, segurament, el més conegut d'ella, 'Duermen bajo las aguas'. S'ha reeditat i per la xarxa es poden trobar exemplars, molt barats, d'edicions antigues. 

És va dedicar força a la literatura infantil i juvenil, amb una sèrie molt interessant, el protagonista de la qual era aquest Óscar. Durant els primers anys en què vaig treballar de mestra eren llibres habituals a les escoles. De 'Óscar, Kina i el láser' se'n va fer una versio remarcable en cinema, el 1978, que va obtenir reconeixements i que es va passar sovint als escolars de l'època.

L'escriptora es deia, de fet, Carmen de Rafael Marés. Va néixer a Barcelona l'any 1911 i va morir a la mateixa ciutat l'any 1999. Kurtz era el cognom del seu marit, amb el qual signava. Va guanyar prems i va tenir molta popularitat amb els llibres d'Óscar i la seva mascota, l'oca Kina.

Va ser una dona compromesa amb la condició de la dona, difícil en el temps de la postguerra. Va néixer en una família cosmopolita, d'emigrants espanyols, que van viure als Estats Units, Mèxic i Cuba. El pare havia nascut a La Havana i, la mare, a Baltimore. Va rebre part de la seva educació a Gran Bretanya.

Es va casar amb un francès, Pedro Kurtz, i van viure a França durant la Segona Guerra Mundial. El marit va passar dos anys en un camp de concentració. L'any 1955 va rebre el premi 'Ciudad de Barcelona' amb 'Duermen bajo las aguas', una novel·la amb molts trets autobiogràfics. Va guanyar també el Planeta amb un llibre sobre el retorn a Espanya d'un combatent de la 'División Azul'. 

Va seguir escrivint i publicant per a adults. L'any 1962 va iniciar la sèrie de contes amb Óscar i Kina. Entre 1973 i 1975 va publicar la trilogia 'Sic transit', història explicada de forma transversal, força ambientada a Barcelona. La seva filla, Odile, va il·lustrar molts dels seus contes. Va col·laborar sovint a la premsa.

Va tractar temes polèmics per l'epoca, Maruja Torres li va dedicar el seu Planeta i es va inspirar en ella per un dels seus personatges. 

Espero que la reedició de 'Duermen bajo las aguas' i l'article que menciono, tot i i que no és l'únic on se l'ha reivindicat darrerament, serveixin per recuperar la seva obra i donar-la a conèixer a les noves generacions.

https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%92scar,_Kina_i_el_l%C3%A0ser

https://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_Kurtz

https://www.lavanguardia.com/libros/autores/carmen-kurtz-40177


24.4.22

PLEX I LA LITERATURA MALEÏDA

 


Ahir vaig quedar, al matí, per esmorzar amb una amiga també escriptora, totes dues havíem d'estar, a les onze, a la parada de l'editorial Stonberg. Vaig arribar aviat, a les nou ja començava a haver-hi moviment pel Passeig de Gràcia, sota una mena de boira misteriosa que després, com tothom sap, va  derivar en un jorn variable, primaveral del tot, si concedim a la primavera inconstància i vulnerabilitat. Hi havia un escenari de la ràdio, amb escriptors i escriptores del present i vaig poder escoltar algunes ximpleries amb pretensions, d'aquestes tòpiques sobre la diada, la lectura i d'altres temes recurrents, adients a la celebració.

De sobte es va conformar una llarga cua d'infants i pre-adolescents, acompanyats de pares i mares. La cua va arribar a ser impressionant, els nois i noies brandaven el llibre que podeu veure o algun de semblant. Talment com si hagués arribat un personatge mediàtic i famosíssim. Vaig preguntar i, més o menys, em van dir que era un youtuber, poca cosa més. La cua va arribar al carrer Pelai i més enllà.

Les televisions serioses van parlar poc o gens del fet i del youtuber. I això que van estar tarda i vespre piconant amb les obvietats de sempre, amb el tema meteorològic afegit. Jo pensava que entrevistarien aquest Plex mediàtic o que ens oferirien alguna reflexió seriosa sobre el fenòmen. Però  res o poca cosa. Avui, algun diari, no ha pogut evitar esmentar el tema, fins i tot he llegit coses de tan mal gust com ara 'Plex la tenia més llarga'. 

El fet em va recordar el capteniment i els penjaments dedicats al tebeos del meu temps infantil. La infantesa té un mon propi, l'adolescència, també. La gent que té criatures que comencen a créixer, avui, sap que s'entra en un àmbit de misteris, no sempre propiciats per la propaganda convencional, joguines, lectures, costums i, fins i tot, llenguatge, que pertanyen a un univers diferent i sense prejudicis culturitzats. Després els nens i nenes creixen i, en ocasions, reneguen de les seves dèries passades. Però en d'altres casos també les mitifiquen i n'escriuen assaigs i estudis.

En una època en la qual hi ha tants planys sobre l'ús popular del català sembla estrany que cap cervell il·lustrat no hagi entés les possibilitats de les tauletes i els youtubers a l'hora de revertir la tendència. En el mon adolescent s'ha endegat això de l'eufòria televisiva que sembla que ha enganxat gent jove. Sempre ha existit una mena de dissociació entre el mon real i els afanys educadors, no tant dels mestres, sinó dels poders públics de l'àmbit acadèmic, amb poques excepcions. Dels pares de la pàtria, que van canviant i evolucionant sense perdre pistonada.

Tornant als tebeos, ens van criticar el gènere a dojo. Et deien que per llegir un tebeo t'esforcessis una mica més i llegissis un llibre. Més endavant va sorgir una campanya, en castellà, que et deia que on hi havia un tebeo hi hauria un llibre, una bestiesa. I després, durant un temps, el còmic per adults, que ja no era ben bé un tebeo va tenir el seu moment. 

En català es va fomentar, com es va poder, i amb cert èxit, lligat a les lectures escolars, una literatura infantil de suposada categoria cultural i educativa, no exempta de la carrincloneria habitual en la qual caiem de vegades, amb poques excepcions. Molts autors i autores que col·locaven lectures als centres pertanyien al gremi del professorat de secundària, per cert. Per sort la primera TV3 va orientar el tema infantil sense tants prejudicis i va captar públic eclèctic, amb allò del Club Súper 3, que ara ha anat de baixa. Una periodista actual, de família andalusa immigrada, deia, fa poc temps, que el seu perfecte català el devia a la immersió i al Club Súper3. 

No entro en qualitats, hi ha coses que reconec com eficaces però que a mi, personalment, no em fan el pes. Tampoc no em fan el pes molts llibres d'èxit, d'aquests que ahir van ser els més venuts. El llibre es va tornar a sacralitzar, com si per ell mateix fos un objecte de culte, quan de llibres n'hi ha de bons, mediocres, dolents, dolentíssims i nefastos, com de tot. Però sembla que el discurs de les bondats irreversibles de la lectura continua vigent. Ara ja no s'insisteix tant en bajanades com ara allò de què llegir online o en mitjans moderns, com ara el mateix telèfon, no és el mateix. O en el tema de la suposada olor meravellosa del llibre de paper, que, de fet, ja no fa ni olor i que acaba fent massa nosa a les nostres cases petitones. 

Era pecat llençar llibres, com llençar pa, ara en això també es passa bastant. La gent diu que no ho fa però ho acaba fent i, encara aniré més enllà, hi ha llibres que mereixen ser llençats i estripats sense contemplacions, i en els quals lamentes haver esmerçat algun euro, enganyada per promocions destinades a fer negoci. També hi ha qui diu que els seus plançons no miren ximpleries o que, en tot cas, els deixen mirar deu minuts al dia la tauleta, però en això es vol quedar bé i la realitat es molt diferent, ens agradi o no.

Hi ha llibres molt bons que ningú no sap que existeixen, editorials, autors i autores que no surten a cap mitjà convencional i, com deia una peixatera del meu barri, el que no es veu, no es ven. Ahir era la gran festa del negoci del llibre, i això no treu mèrit a una celebració que s'ha frivolitzat sense perdre les seves engrunes de màgia i d'alegria popular. D'autors que van ser mediàtics i valorats avui no se'n canta ni gall ni gallina, el mercat vol novetats i jovent. El llibre ha de ser una 'novetat' i si no és una novetat se'l disfressa com si ho fos. En aquest context, que potser cal desmitificar, silenciar i no analitzar amb interès un fenòmen com això del senyor Plex em sembla caure en allò del poeta, de menystenir el que s'ignora. O es vol ignorar, car totes aquelles criatures ja una mica crescudes, que parlaven català, castellà i d'altres llengües convivencials,  que conformaven la llarga cua d'ahir, la més llarga de totes, tenen pares, mares, iaios i iaies, i, per tant, el mon adult en edat d'acomboiar criatures, sap de què va el tema.

Vaig investigar pel meu compte, el xicot es diu Daniel, no té ni vint anys i ja en fa més de quatre que corre per les xarxes. Es zamorà, de Toro, però ell mateix diu que no sap d'on és i que és de tot arreu, i això que en una entrevista que vaig mirar, en el meu afany per saber de què va el mon, el locutor de la tele zamorana insistia en què es manifestés com de la seva terra, cosa molt lògica ja que a tot arreu, sobretot a les entitats de població que no son ciutats molt grans, on tot es dispersa,  els agrada tenir els seus propis famosos, siguin del ram que siguin. Fins i tot l'amenaçava, carinyosament, en portar-lo a fer un volt pels indrets naturals i culturals de la província.

Al vespre vaig enviar un whatsapp a la meva neta de nou anys preguntant si sabia qui era el Plex ja que sovint la veig mirar youtubers, amb la natural angúna de les iaies lletraferides davant de realitats que ens superen. Em va dir que l'ha mirat en ocasions però que no és dels que mira més. De la mateixa manera que una noieta futbolísta ha tret, també, un llibre, ajudada per algú, Plex té llibres, llibres convencionals, en paper, i el de menys és si els ha escrit ell o no. Al capdavall amb el temps saps que fins i tot escriptors de categoria, músics, pintors o científics, no van ser autors de les seves obres, o ho van ser a mitges. O sigui, que tot acaba o també es manifesta, al capdavall, en llibres de paper,  dels tradicionals des de fa segles, i que encara mantenen el seu valor eteri.

Si mireu els vídeos d'aquest nou valor, o d'altres semblants, tots en castellà, de moment, que jo sàpiga, hi trobareu moltes bestieses, segons la nostra mentalitat convencional i adulta, que ens poden produir fins i tot urticària. Però, com diu aquell  refrany castellà 'algo tiene el agua cuando la bendicen' tot i que avui l'aigua beneita, que no beneïda, ja no  es fa servir gaire i ha perdut propietats. En molts llibres d'èxit, als quals, ho admeto, envejo la sortida, la difusió i el calaix fet pels autors, també hi ha moltes bestieses, de vegades. Fa anys alguns escriptors i escriptores que es consideraven d'elit es queixaven de l'èxit dels mediàtics, cuiners, metges que sortien per la tele, gent així. Van amenaçar amb no sortir a firmar, si la cosa continuava, però, com tantes protestes que no van enlloc, la cosa va quedar en aigua de figues. Ahir la tele va mostrar un parell de noietes que es dedicaven a anar d'un lloc a l'altre 'caçant famosos'.

El que em sorprèn és que el mon periodístic no dediqués a PLEX un bon article i una bona entrevista. O potser ho van fer i jo no l'he trobat. Per la tele nostrada no vaig sentir res però, ja dic, potser se'm va passar. Que sigui de la mítica i bonica Zamora, o de Toro, me'l fa simpàtic, encara que el noi, que ha viatjat per una gran part del mon a causa del seu èxit, no es reconegui com a zamorà militant. No és tan senzill com sembla ser un youtuber d'èxit, cal treballar i tenir constància, com en totes les feines. I no tenir sentit del ridícul, però això passa a molta gent que no és youtuber, també. Cal fer cultureta youtuber i meditar sobre el tema, sense prejudicis, això sí.  Recordo quan a l'escola els adolescents se'ns queixaven de la dimensió de les lectures obligatòries i s'empassaven mil pàgines de Stephen King, autor aleshores mal mirat pels elitistes educatius i, que per cert, avui han reivindicat, fins i tot els repatanis partidaris dels Barrufets.

De vegades, però, els PLEXS evolucionen i es reconverteixen, ells també, en escriptors seriosos i amb aspiracions de guanyar el Nadal, el Sant Jordi, el Nobel, el Pulitzer o el Príncipe de Asturias. Un altra tema és que tot ho acaben per publicar els mateixos grans grups editorials.


https://www.youtube.com/watch?v=cfyqp26zFi4



12.6.18

ESCOLES I SÈRIES TELEVISIVES, RECORDANT COMENCINI

Resultat d'imatges de Heidi comencini

La millor versió de Heidi, fins ara, es continua considerant la suïssa de 1952, dirigida per un italià, Luigi Comencini. Comencini va ser un molt bon director tot terreny, té comèdies italianes típiques i tòpiques, de fet se'l considera un dels pares del gènere, però també coses serioses i adaptacions remarcables d'obres literàries infantils i juvenils, com l'excel·lent Pinotxo de 1972, amb un inoblidable Nino Manfredi fent de Gepetto i amb Gina Lollobrigida fent de fada blava. La música, de Fiorenzo Carpi, era molt maca, va ser un gran èxit televisiu en aquells anys.

En uns comentaris a l'entrada anterior hem recordat que després de Heidi a la japonesa van venir Marco i el seu mico. Marco és el protagonista d'un dels contes inclosos al famós llibre Cuore, d'Edmondo de Amicis. El llibre és la història d'un any escolar i va ser molt popular quan es va publicar. Va ser també un dels títols de la col·lecció Historias. En aquella època de la meva infantesa s'havia convertit ja en un volum més aviat per a nenes, però els protagonistes són nens, un parell dels quals, expliquen, inspirats en els fills de l'escriptor. 
Resultat d'imatges de cuore luigi comencini
De Amicis va tenir una vida complexa, era maçó i socialista i, de fet, en el llibre mencionat es poden copsar elements que fan referència a totes dues militàncies, hi ha una absència notable de la religió oficial, per exemple, cosa que sembla que va desvetllar reticències entre el clergat de l'època. Va morir el 1908 i en el seu centenari es van reivindicar d'altres títols seus, més importants però menys coneguts. Italo Calvino i d'altres escriptors el van reivindicar.

Va ser un gran viatger i en alguns reculls sobre la visió de Barcelona per part dels estrangers que la visitaven es poden trobar textos seus, amb valoracions curioses, per exemple, explica que els espanyols posen els morts en prestatges, com si fossin en una biblioteca. 

Comencini va dirigir una versió per a la televisió de Cuore, l'any 1984, però la va ambientar uns anys després de l'original, ja amb Itàlia unificada, i els contes que el mestre explica, com el del Marco, Dels Apenins als Andes, es passen en versions de cinema mut. 

Va afegir un epíleg molt interessant, en el qual el mestre retrobava alguns antics alumnes que havien sobreviscut al desastre de la Primera Guerra Mundial i admetia que quan a la classe els amollava discursos patriòtics sobre la gran Itàlia unificada pensava sovint que estava enviant les criatures a l'escorxador, com així havia estat, de fet. Cal meditar en com es conreen determinades llavors ben intencionades. No sé què n'hauria pensat, l'escriptor, és clar, ja que era molt patriota.
Resultat d'imatges de Páginas selectas libro de lectura
Molts d'aquells contes que explicava el mestre de Cuore es van incloure en un recull que havia servit de llibre de lectura a moltes escoles, Páginas Selectas, editat per Dalmau Carles Pla, el 1925. Tant la meva mare com el meu sogre l'havien llegit a col·legi, a casa en teníem un exemplar i jo també el llegia i rellegia de petita. Es devia perdre o fer malbé però el vaig tornar a comprar, als Encants, fa pocs anys. Amb el conte amb el qual vaig plorar més, de tots els que explica el mestre de Cuore va ser amb El petit escrivent florentí, sobre un nen que de nit escriu sobres a mà per ajudar el seu pare a sobreviure. Les llàgrimes desfermades m'anaven caient damunt els fulls del llibre, sense aturador. 

De Amicis va tenir problemes amb la seva dona i el seu fill gran es va suïcidar. Un altre fill es va casar però no va tenir descendència. Va deixar un llegat a la ciutat de Torí, força important, per tal de dedicar-lo a beques per a estudiants sense recursos, De Amicis havia estat també pedagog. Sembla que els calerons van desaparèixer a finals dels seixanta del segle passat,  de forma misteriosa, coses de la cultura mediterrània...

Pel que fa a Luigi Comencini, ha estat sovint infravalorat a causa de ser un director que estava més enllà de modes i corrents en un moment en el qual tot havia de ser polític i crític o interpretable des d'un punt de vista filosòfic i millor si no s'acabava d'entendre i podíem passar l'estona a l'Ovella Negre discutint sobre missatges i rerefons simbòlic. Qualsevol dia el reivindicaran, com sol passar, i pot ser que ens en facin un cicle a la filmoteca i un altre a la tele, qui sap. Això del cinema i de la literatura puja i baixa com la borsa.


20.6.12

Emili Teixidor, més enllà de 'Pa negre'

–Digue'm, Formiga Piga –li va demanar pel camí la tieta Marieta–, què hi vols veure allà dalt? 
–Vull veure com és el món i quins secrets té. 
–No hi ha res a veure, amiga Piga, tot el que puja, baixa, o sigui que a la terra que trepitges hi pots veure tot el que hi ha al món. Els arbres més alts, els núvols més lleugers, fins i tot la pluja que cau del cel, tot ha sortit abans de la terra. Tot puja, s'aguanta un temps enlaire, i després torna a caure. Aquest és el secret del món." 

(Del llibre L'amiga més amiga de la Formiga Piga


Diem que en general –en general– l'escola, que vol dir els mestres, ho fan molt bé. Sobretot amb els mitjans que la societat posa a les seves mans. Ara bé, a l'escola s'hi va a fer esport i números i lletres i geografia i història i tot allò que compon un programa com cal. Però allò que fa que una escola sigui una escola i no un magatzem de galifardeus on s'emmagatzemen coneixements, la majoria amb data de caducitat, és el gust i l'estimació i la responsabilitat de l'estudi rigorós. És l'únic lloc on trobarem una institució exclusivament dedicada per vocació i professió a passar el llegat cultural de la humanitat a les noves generacions. És l'únic lloc on sentiran la crida a la vocació d'allò que els budistes en diuen mushotoku, que vol dir abscència d'esperit de profit, la pràctica sense fi utilitari i immediat, la recerca gratuïta. Crear i treballar per la pura joia de la creació, de la feina ben feta, això només ho trobaran a l'escola, no a cap activitat extraescolar, per útil i important que pugui ser. Recordem-ho: la descoberta d'allò que som veritablement, de la nostra autèntica naturalesa, de la nostra secreta vocació, només la farem –o l'hauríem de fer– a l'escola. 

("El nou curs, 18-IX-1990", del llibre En veu alta. Escrits per a la ràdio




Sempre que recordo algú al blog, ja sigui pel fet que ha mort o perquè evoquem algun aniversari de la seva mort o el seu naixement, m'agrada posar una fotografia de gran i una altra de quan era més jove. He buscat per la xarxa, de forma apressada, i d'Emili Teixidor tan sols n'he trobat amb facilitat d'actuals, amb l'aspecte que tenia aquests darrers anys, lluitant ja amb la malaltia, sempre amb el seu somriure característic.

I és que sembla que Teixidor només és Pa Negre i les seves seqüeles mediàtiques. No vaig arribar a conèixer personalment a Teixidor però en els anys de la meva joventut l'escriptor i pedagog tenia molta relació amb Rosa Sensat. A l'escola que ell va contribuir a muntar, Patmos, vaig assistir a una de les meves primeres Escoles d'Estiu, precisament ara farà anys, en aquells juliols transicionals dels setanta. Era contradictori tot plegat, demanar igualtat i fer escoles d'estius en establiments d'elit. Tot i que aquelles escoles d'elit eren aleshores molt més còmodes per als assistents que no pas les institucions públiques que han anat acollint les de després: pins, bosc, zones enjardinades, piscina, aules boniques i ben dissenyades... Jo, aleshores, feia poc temps que treballava i les escoles públiques tenien mancances a dojo. No ens adonem del molt que hem avançat  en aspectes que semblen tan sols materials però que són també una mena de declaració de principis per part de la societat.

D'aquella època, del que es volia fer i del que es podia fer, o del que es va fer i del que es va desfer, algun dia n'haurem d'escriure sense complexos ni correcció política, amb una mica d'autocrítica i sense cofoïsme. Penso sovint que les paraules i les proclames amagaven moltes febleses. Però, certament, hi havia tot un doll d'iniciatives esplèndides, com ara la d'endegar col·leccions de noves lectures per als infants i als joves. Teixidor i d'altres escriptors, com Joaquim Carbó, en van ser els capdavanters, a l'entorn de Cavall Fort. També he de dir que tot plegat floria en indrets una mica elitistes que encara ignoraven moltes realitats properes però tot va anar canviant i integrant noves generacions de tota mena.

Tinc la teoria que sovint qui ha treballat per infants ho té molt més magre, quan vol fer alguna cosa en el món,  encara que no ho volguem acceptar més prestigiós, dels adults. Un escriptor que ha triomfat en el món de la literatura per a grans pot escriure per a infants alguna coseta i segur que és ben acollit. A l'inrevés ho té molt més magre. Jo crec que aquest va ser el cas de Teixidor, fins arribar a la ràdio i a tot això del Pa negre i també d'altres escriptors com ara Joaquim Carbó o, més actualment, el mateix Jaume Cela. Carbó no ha tingut el seu Pa negre, per exemple, i és una llàstima.

Administrativament també les coses van així. Un llicenciat ha pogut, en algunes èpoques, dedicar-se a l'escola primària. Els mestres sempre ho han tingut molt malament per accedir a l'ensenyament mitjà o superior. Per a un mestre promocionar-se volia dir canviar de feina, fer una nova carrera, deixar l'escola, anar a donar classes a l'institut, a la Universitat, a un ICE. Els bons mestres amb una mica d'ambició s'han vist empesos a deixar la seva feina de base. I així ens ha anat a escola.

Tot i que hauria de rellegir avui alguns dels seus llibres he de dir que com a escriptor d'adults Emili Teixidor no és dels meus autors de capçalera, ho escric amb tots els respectes i considero que en això de la literatura tot són gustos i tendències, nosaltres mateixos també canvíem molt. Pa negre em sembla un llibre molt ben escrit, una mena de testament lingüístic però com a novel·la no em va acabar de fer el pes. De fet, la pel·lícula, que tampoc no em va convèncer, canvia moltes coses per tal de que hi hagi més acció. Tampoc la pel·lícula no em va agradar, ho sento, i ja sé que dir això és gairebé com dir que ets de l'Espanyol i no del Barça, doncs som en un país petit on t'exigeixen devocions incondicionals un dia sí i un altre també. M'alegra molt, però, que l'escriptor  pogués rebre, en aquests darrers anys, l'èxit i el reconeixement, i m'imagino que també alguns guanys menys abstractes, a causa del soroll que va fer la pel·lícula. 

En algunes ressenyes dels diaris, a l'entorn de la seva mort, tan sols remarquen això del Pa Negre. Jo crec que la tasca pedagògica i a l'entorn de la literatura per a infants i joves d'Emili Teixidor té molt més pes en el conjunt de la seva biografia que aquesta cirereta o que el sempre relatiu èxit mediàtic a causa de les seves intervencions, ponderades i interessants, a la ràdio. Per cert, Teixidor, com Maria Aurèlia Capmany, tenien una veu molt adient al mitjà radiofònic, televisiu. D'aquelles veus que em vénen al cap de tant en tant i que no voldria oblidar.

Emili Teixidor ha estat un home polièdric, un intel·lectual complet, molt més que l'autor de Pa Negre i em sap greu, avui, que els obituaris de circumstàncies no aprofundeixin una mica més en la seva tasca en tants camps, tenia una gran preparació, un munt de carreres, magisteri, pedagogia, dret, filosofia i lletres, periodisme. Descansi en pau.