Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gabriel Cardona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gabriel Cardona. Mostrar tots els missatges

15.11.15

EL MÓN REAL TORNAT A VISITAR



No puc evitar sentir una certa angúnia quan passa un fet horrible i escolto les retòriques dels manaies però també em passa el mateix quan llegeixo els planys de la gent normaleta, esbombats avui a través de les xarxes socials, acompanyats sovint de tot tipus d'imatges relatives als fets. Un recurs habitual són les concentracions en contra del que ha passat, siguin assassinats massius o casos d'això que en diuen violència de gènere ja que sembla que etiquetar la violència ens ajuda a pensar que té aturador. 

Sovint s'escolten comentaris sobre com està el món, com si mai hagués estat d'una altra manera, tan sols cal mirar hemeroteques i llibres d'història. Ni minuts de silenci, ni manifestacions massives, ni dibuixets de coloms, ni llàgrimes de cocodril aconseguiran canviar les coses si és que hi ha manera de canviar-les. És com el tema de la medicina preventiva i la vida sana, facis el que facis pots millorar una miqueta però et moriràs igualment i no sempre de forma plàcida.

Una crida habitual és l'educativa, oh, si a l'escola ensenyessin valors, no-violència, igualtat llibertat i fraternitat. Fa anys que la gran majoria de les escoles nostrades ensenyen tot això a  fons, al menys en els primers nivells i l'eficàcia no ha estat l'esperada ja que si l'escola tingués aquest poder avui tots els adults que freguem la vellesa seríem catòlics ortodoxos i franquistes irreversibles. Per desgràcia, però de vegades també per sort, l'educació reglada té un poder molt i molt relatiu. I la no reglada, també, tampoc la família no és determinant de res ja que en l'ésser humà hi incideixen molts aspectes incontrolables.

Quan ets jove, en general, ets més agosarat i ingenu, penses de bona fe que tot es pot arranjar si els homes i les dones ho desitgen i s'uneixen de forma solidària i generosa, aspecte aquest que ja es demostra a tots nivells que resulta dificilíssim. Et creus moltes coses absurdes i sempre pots caure en el parany, si les circumstàncies són propícies, de ser xuclat per ideologies que en ocasions tenen un rerefons violent ja que tot i que hem millorat en el tema del pacifisme, de vegades fins a límits també una mica etèries que bandegen la realitat de la natura humana, sembla que les heroïcitats lligades a lluites i sang i fetge tenen encara un component atractiu, altrament no s'entendria com encara es canten de forma oficial i alegre himnes amb lletra com la de la Marsellesa, per exemple. O com en el meu context casolà encara sento en ocasions crides abrandades a favor de guillotines i afusellaments. 

Una vegada quan era jove recordo haver escoltat una conversa de gent gran sobre uns recents atemptats d'ETA. Asseguraven que aquell nivell de crueltat no s'havia vist mai. Amb la inconsciència que dóna la joventut vaig voler ficar cullerada, oh, però si veu viure la guerra. Ah, em va respondre una senyora, molesta pel meu comentari, però la guerra era la guerra i ara no n'hi ha, ves. Portem al darrere encara molta mitificació de la guerra, fins i tot d'allò que es va dir la lluita armada. Em sorprèn quan de vegades es bategen, per exemple, esplais, amb noms de personatges que poden haver estat interessants i comprensibles històricament però que no responen gens als ideals pacifistes del nostre present.

El rerefons de molts atemptats i de moltes violències, si es tira del fil, ens porta als ideòlegs que alegrament mouen a la gent, molta de la qual jove, per tal que faci la feina bruta pensant que fa el bé i el que toca. Els ideòlegs i manaies poques vegades provenen de les classes populars. Fa poc llegia en algun lloc el testimoni del descendent directe d'un nazi significat que s'havia preguntat durant anys si ell podia haver estat nazi i arribava a la conclusió de què no. Tot plegat era una il·lusió, un miratge. Ningú no sap què hauria estat en una altra família, en una altra comunitat, en una altra època però hi ha qui creu que hauria fet això o allò i que hauria actuat de forma correcta, santa innocència.
Estic llegint dos llibres terribles, la bona literatura és més agosarada amb el passat i amb el present que no pas la crònica històrica interessada. Tot i que també hi ha un munt de mala literatura que fa volar coloms i ens ofereix històries que responen al discurs oficial bonista, és clar. Un és La zona d'interès. Sembla que el llibre s'ha publicat enmig d'una certa polèmica, inexplicable si no és que les polèmiques, en un món on la venda de llibres va de baixa, sempre ajuden a fer promoció. 

En algun lloc també he llegit que en el llibre hi havia elements de comicitat, jo no els he sabut trobar, fins ara més aviat ploraria en llegir alguns fragments. En tot cas les referències a la comicitat m'han evocat el títol d'un llibre sobre els acudits a l'entorn de Franco, Cuando nos reíamos de miedo, de Gabriel Cardona. La por també fa riure o més aviat la rialla és una defensa en contra de la por, per això s'ha inventat l'humor negre. Fer broma de segons què és perillós, no sempre és possible ni aconsellable. Kundera té una novel·la en la qual una brometa malmet la vida del protagonista. 

Resultat d'imatges de Kundera la broma

La zona d'interès és el darrer llibre d'aquest novel·lista, per mi desconcertant però excel·lent que és Martin Amis tot i que he d'admetre que algun títol d'aquest autor m'ha caigut de les mans abans d'acabar-lo, tot s'ha de dir. Aquí em sembla esplèndid, incideix en el món quotidià d'uns nazis fins i tot intel·ligents i amb sentiments humans per als quals l'assassinat de jueus és feina, una feina cansada i absurda a la qual no veuen ni tan sols el sentit però que no poden defugir, car és el que toca. Fan la seva vida com poden, recorren a l'amor i al sexe i fins i tot hi ha qui de tant en tant sent pietat per algun ésser individual que pertany a la tribu dels condemnats. La banalitat del mal, vaja, allò que ja comença a ser vell i que és tan evident encara que ens horroritzi. Amis recull al final del llibre referències sobre la documentació que ha fet servir i menciona, entre d'altres, alguns dels llibres que m'han semblat més lúcids a l'entorn del tema, sobretot les Observacions sobre Hitler, de Sebastian Haffner.

Resultat d'imatges de Observacions sobre Hitler

El nazisme és més fàcil de novel·lar, d'analitzar i d'estudiar que l'estalinisme car la crueltat del sistema estalinista, que es va perllongar encara més en el temps, no incideix en grups concrets de població sinó que es manifestava de forma sovint aleatòria i sense explicació. Quan el genocidi va dirigit a grups concrets, tan sols que d'aquest grup en quedin mitja dotzena, la història del futur podrà comptar amb qui el denunciï i reivindiqui però no sempre és així, per desgràcia. I quan es mata de forma massiva en nom d'idees perverses es condemnen més els fets, a toro passado, això sí, que no pas quan es fa en nom d'ideals d'aquests que en diem d'esquerres. I això encara ho patim amb les evocacions dels desastres propers, com ara els de la nostra guerra, ja tan llunyana però sempre tan present, tan mitificada i recordada per molts motius diversos i complexos lligats, també, a la manera com vam fer el canvi. Tot i que la gran majoria de països demòcrates tenen deutes no resolts amb el passat i de tant en tant sorgeixen temes que s'havien soterrat en el silenci oportunista de la política vigent i dels discursos oficials.

 

Un altre llibre que tinc començat, igualment terrible, és Els desposseïts, de l'hongarès Szilárd Borbely. Mostra la vida miserable d'una família i la gent que l'envolta, en un llogarret del país, en un entorn dominat pels silencis i la manca d'esperança, a través dels ulls d'un nen. Aquests països de l'est tenen una història trista i tràgica que la literatura i el cinema han evocat sovint sense concessions. L'antisemitisme va continuar actiu en molts d'aquells territoris, no va ser tan sols cosa dels alemanys però ja sabem com ens arriba la història i com l'arribem a percebre, a tongades i segons les possibilitats de publicar que tenen aquells que ens la poden explicar des d'angles diferents.

Quan van estrenar aquella coneguda pel·lícula musical, El violinista en el tejado, algú mentalitzat em va assegurar que es tractava de perversa propaganda sionista. Però més enllà de la història familiar i de les cançons evocava una realitat no massa esventada, la situació dels jueus a Rússia, situació que no va canviar gens amb l'arribada del comunisme. I aquesta situació se situava en un poblet. Del que passa als idíl·lics poblets en sabem poca cosa però la situació de la població camperola indefensa quan s'escampa la barbàrie acostuma a ser poc coneguda i mal explicada ja que per tal de que una cosa se sàpiga ha de quedar algun testimoni i això no sempre s'esdevé i, en tot cas, la llei del silenci funciona de forma més efectiva en les petites comunitats. 


Resultat d'imatges de Els desposseïts
La por en els mitjans rurals i aïllats no ve dels grans poders, tot i que tinguin un pes, ve més aviat dels veïns, dels parents. Les zones rurals acostumen a patir molt més quan van mal dades que les urbanes on és més fàcil fins i tot camuflar-se o trobar amics. En proporció, durant la nostra guerra civil i la postguerra, van ser molts més els morts violents a pagès que a ciutat. I les ferides també triguen més en curar-se quan et veus obligat a veure l'enemic, ni que s'hagi reciclat, un dia sí i un altre també. Fugir no està a l'abast de tothom, per això també fan falta diners i relacions.

Borbely va acabar per suïcidar-se, admetia que tot allò que escrivia era profundament trist, com ell mateix. I no trasbalsa tant la tristor com la irreversibilitat d'unes situacions de pobresa física i moral en les quals no s'hi troba gens de tendresa tot i que de tant en tant ens hi ensopeguem amb alguna espurna gairebé imperceptible. 

Quan jo era petita els diaris es contemplaven en els quioscs, algunes terribles imatges m'hipnotitzaven, aquells crims del Caso i també fets sagnants de l'època, recordo encara imatges de la revolta hongaresa de 1956, gent penjada, morta, retratada a la coberta d'alguna revista. Com que els comunistes eren la bèstia negra per a la ideologia dominant a casa nostra tot allò es va minimitzar durant anys per part de l'oposició clandestina i, després, oficial. 
Fins i tot es va fer una pel·lícula espanyola sobre el tema, Rapsodia de sangre, que estava prou bé i que es pot veure per internet. Per motius obvis durant anys va restar mig oblidada. La van protagonitzar Vicente Parra i Maria Rosa Salgado, una molt bona actriu que no va fer una carrera molt llarga però sí amb títols remarcables com El cebo. És habitual i perillós pensar que quan els altres són els dolents els nostres són els bons i això no és així ni ho ha estat ma, en tot cas admet molts matisos i interpretacions.

Allò  de la pau universal és un miratge i tan sols podem desitjar que no ens toqui de prop alguna situació d'aquestes tan terribles les quals no ens afecten pas sempre igual, és clar, depèn de les fotografies que veiem i els reportatges que ens amollen. Avui tenim més informació però això no vol dir res. I només cal mirar enrere una mica per adonar-nos que mai no hi ha hagut una situació que fos justa ni estable per a tothom, quan no rebem aquí reben allà. Em dec haver tornat conservadora però sovint em sorprenc d'estar tan bé. 

No sóc incondicional del poeta Maragall, sempre he trobat sobrevalorada la seva posició cívica, remarcable però crec que tèbia, donades les circumstàncies, i poèticament té de tot. Però avui m'ha vingut al cap el poema que va escriure amb motiu de la bomba del Liceu, allò de què ens cal anar a les festes amb pit ben esforçat, com a la guerra... També cal pensar que hi ha qui ni tan sols pot anar a cap festa, vet-ho aquí. I que cal recordar que hi havia qui lloava aquelles bombes del Liceu com anys després semblava alegrar-se gairebé dels morts de  l'atemptat de les Torres Bessones pel fet que els del Liceu eren burgesos, els altres americans... Quan l'empatia no funciona a nivell global i indiscriminat, no anem bé.

9.6.08

Carnaval casteller

Com que en diferents ocasions he fet referència al Castell de Montjuïc, i malgrat que ja he reproduït l'article de l'historiador Gabriel Cardona, al diari El País del 8 de juny, Montjuïc, el gran camelo, al meu blog del Balcó al Poble-sec, pel seu interès i perquè diu coses que avui sembla que no es puguin dir sense perill de ser condemnat a l'ostracisme per part dels benpensants el penjo també aquí:

El castillo de Montjuïc se levantó con finalidades militares y también sirvió como prisión, igual que todos los castillos del mundo. Sin embargo, las ciudades europeas cuidan y miman sus castillos como parte entrañable de su propia esencia, aunque hayan albergado presos sus mazmorras, disparado cañonazos sus bastiones y rodado cabezas en sus patios.En cambio, Montjuïc, el castillo de Barcelona, sufre una empecinada campaña de desprestigio, alimentada por el oportunismo y el desconocimiento. Se ataca a la vieja fortaleza como si sus piedras fueran responsables de los disparates de nuestros antepasados y se la inculpa con tres argumentos esenciales: la levantó Felipe V para reprimir Barcelona, sirvió de plataforma al ejército español para bombardear la capital de Cataluña y fue la gran prisión y patíbulo franquista, nada de lo cual es cierto.

Felipe V hizo levantar la Ciutadella con finalidades represivas, pero no Montjuïc, cuyo primer recinto ya se había obrado 43 años antes de que naciera, precisamente durante la Guerra dels Segadors, a fin de que defendiera la ciudad de la amenaza del ejército real del marqués de Los Vélez. Durante la guerra de Sucesión, tuvo Montjuïc guarnición austracista, y el 21 de abril de 1706, la población civil barcelonesa se movilizó para defender su castillo del ataque de los borbónicos. La ampliación, que le dio su actual forma, no comenzó hasta 1751, cuando Felipe V ya llevaba muerto cinco años, y fue una meritoria edificación ilustrada, obra del ingeniero Juan Martín Cermeño, realizada durante los reinados de Fernando VI y Carlos III.

Los cañoneos contra Barcelona desde Montjuïc no fueron obra del odio castellano contra Cataluña, sino del enfrentamiento de dos generales progresistas contra el ala izquierda del progresismo popular, que tenía su feudo en la ciudad. El 3 de diciembre de 1842, Baldomero Espartero hizo bombardear Barcelona para reducir la rebeldía de quienes, poco antes, lo habían llevado al poder. Pero mucho más violento fue el cañoneo ordenado por Joan Prim i Prats, general y diputado progresista por Barcelona, que el 7 de septiembre de 1843 dañó o destruyó 460 edificios.

Tampoco fue el castillo una pieza básica en el aparato represivo de Franco. Durante la Guerra Civil, los republicanos fusilaron en la fortaleza a 37 militares y 21 civiles, y la utilizaron también como prisión. Cuando la guerra terminó, el principal escenario de los fusilamientos franquistas de Barcelona fue el Camp de la Bota y sólo fueron ejecutados en el castillo de Montjuïc el presidente Companys, el general Escobar y cinco mandos de la Guardia Civil. Tampoco fue el principal centro de reclusión barcelonés, sino la Modelo. En la montaña de Montjuïc se habilitaron como prisión dos edificios: el Palacio de las Misiones y el castillo, cuyo número de internos fue siempre muy inferior al de la cárcel.

Todas estas realidades son oscurecidas por falaces argumentos que presentan el castillo como símbolo de pasadas opresiones. Si seguimos por este camino, acabaremos condenando la catedral como expresión del oscurantismo eclesiástico, las atarazanas porque construían galeras de guerra y hasta el monumento a Colón por haber incitado el colonialismo.

El castillo de Montjïc es una joya histórica y arquitectónica, que contiene colecciones inapreciables. Entre ellas, numerosas piezas reunidas por Frederic Marès en todo el mundo, pistolas de Ripoll, cañones de la histórica fundición de Barcelona y la mejor muestra mundial de armas portátiles de la guerra civil de 1936-1939. Sin embargo, ya los primeros cañones han sido transportados a Madrid, porque eran símbolos del militarismo y el españolismo. A este paso, veo tomando el mismo camino al Cristo de Lepanto y los cuadros de Fortuny, por ser iconos del militarismo contra el Tercer Mundo, y las colecciones de Montjuïc pueden acabar instaladas en Zaragoza, donde ya tienen valedores esperando la oportunidad. Perder es siempre fácil. Recuperar puede ser imposible. A la pelea para rescatar los papeles de Salamanca puede suceder, dentro de un tiempo, la trifulca para recuperar las colecciones de Montjuïc.

Gabriel Cardona es historiador.