Amb hermetisme
"He vist dolços amors
com besades funestes.
He vist rialles clares
com odi macilent.
He vist, de prop, la vida
com secreta rialla.
Us deixaré aquests versos:
la sang em sobreviu."
Sense hermetisme
"He vist dolços amors
i besades funestes.
He vist rialles clares
i un odi macilent.
He vist, de prop, la vida,
la naixença de l'home.
Ara tan sols demano
la pau per als meus fills."
(Del llibre El Mèdium)
He escrit fa poc un comentari sobre aquest llibre de la col·lecció Mitilene (Editorial Meteora) que recull els primers volums de poesia de Joan Perucho. El podeu trobar al blog Llegir en cas d'incendi.
Perucho és un autor inclassificable, que va excel·lir en català i castellà, que va conrear gèneres diversos entre els quals, el fantàstic. El que passa és que el gènere fantàstic de Perucho és ben diferent d'un gran nombre de literatura etiquetada amb aquest adjectiu, el seu és un gènere fantàstic ple de referències culturals, que demana relectures constants. Fa uns dies, en escriure sobre la biografia d'Ignasi Agustí, recordava l'època en la qual el meu avi comprava els dissabtes la revista Destino. Doncs ahir, en un sopar d'amics, va sorgir el nom de Perucho i em vaig adonar que no era jo sola qui, ja de petita, cercava en aquella revista irrepetible els escrits d'aquest autor, estranys i plens de misteris que potser no acabava de copsar però que desvetllaven la meva imaginació de forma immediata.
Perucho ha estat poc o mal llegit. També ha estat força incomprès, Jordi Cervera en la magnífica i llarga introducció que fa en el llibre editat per Meteora, incideix en alguns dels motius d'aquesta incomprensió:
Hi ha qui encara no li perdona aquesta dicotomia considerada irreverent i perniciosa de combinar el català i el castellà en una mateixa vida i de ser un savi amb unes immenses ganes d'experimentar, de jugar, de construir un univers literari únic que sempre oferia aquella sensació peculiar i força dessassosegant de no saber mai quin terreny es trepitjava, si tot allò que explicava als seus escrits s'ho acabava d'inventar mentre escrivia o bé sortia realment d'una de les 30.000 meravelles bibliòfiles que ornaven les prestatgeries de les seves cases de Barcelona i Albinyana (...) Un altre dels estigmes que va arrossegar Perucho al llarg de la seva vida, i que ha anat sortint sovint de manera més o menys directa, és la seva condició de senyor benestant, un pèl allunyat de la realitat del país i més preocupat per temes com ara la gastronomia, l'art, l'alta cultura que no pas per la construcció del país des d'una òptica molt concreta de les esquerres, que era la que imperava a l'època (...)
Cervera insisteix en com n'és, de discutible, aquesta valoració i també en el fet que, més enllà de les consideracions sociològiques i polítiques, Perucho és un cas d'escriptor immens, fins al punt que forma part del cànon occidental que Harold Bloom va publicar amb el detall dels millors exponents de la literatura universal.
Els autors i autores prolífics i polièdrics espanten. L'encotillament de la crítica no admet que determinats textos se'ls escapin, com aigua en un cistell. Hi ha autors en els quals les primeres lectures de la seva obra ens acosten a la totalitat, amb Perucho això no funciona o funciona a mitges. Llegir els seus primers i magnífics poemes no ens dóna cap idea de la totalitat de la seva obra, només ens fa ensopegar amb un autor que excel·leix en aquests poemes concrets i ens fa gaudir amb una poesia lligada al seu temps però intemporal alhora, com tota la bona literatura. No hi trobarem el gran univers fantàstic present a Les històries naturals o a d'altres llibres sinó un aspecte més d'aquest personatge singular, un escriptor que no respondrà mai a esquemes preconcebuts ni a classificacions estilístiques una mica ràncies.
